dilluns, 22 de maig de 2017

'Història d'Irene', d'Erri De Luca

Tenia molta curiositat per llegir algun llibre d'Erri De Luca, del qual Bromera ha estat en els darrers anys publicant l'obra. I he començat per aquesta Història d'Irene, publicada el 2014 dins la col·lecció "L'Eclèctica" de l'editorial d'Alzira. En realitat, el títol del volum és el de la primera de les tres narracions que s'hi apleguen, que és també la més llarga i de més entitat. Totes tres tenen, però, un element en comú: el mar hi és present en un sentit o en un altre. També en la primera és on aquesta presència és més determinant.

Irene té catorze anys i aviat donarà a llum, però ningú sap de qui és el fill. Té una relació molt íntima amb el mar, i molt poca amb les persones. A terra ferma, només amb el narrador se sent a gust, lliure. Al voltant d'aquesta figura, De Luca trena una història molt poètica, amarada de referents tant culturals com humanitaris, tots aquells que pot despertar la nostra mar Mediterrània, que és la mateixa que la del napolità autor i la de la jove protagonista grega. Lírica narració, feta de pinzellades breus, impressionista, que desemboca en una via imaginativa i fantàstica, amb ressons de les antigues mitologies clàssiques.

L'estil, de períodes curts, amb petits paràgrafs, em recordava Alessandro Baricco. Tanmateix, m'ha semblat més suggerent el record que m'ha despertat de Mercè Rodoreda: la creació d'imatges poètiques, i també el vessant fantàstic i mític, em duien al cap narracions com "La meva Cristina".

"El cel en un estable", la segona de les històries, se centra en Aldo De Luca, un soldat que amb altra gent vol arribar a una illa on ja han desembarcat els nord-americans, al final de la segona guerra mundial. És la més explícitament autobiogràfica, si bé l'element personal sembla ser una constant de la literatura d'aquest autor. La darrera i més breu, "Una cosa molt estúpida", tracta el tema de la vellesa, i en realitat de la mateixa vida, amb melancolia però també amb humanitat.

Un profund humanitarisme, efectivament, travessa les pàgines de les tres narracions que conformen Història d'Irene. Un gran amor als homes i les dones, i al món mediterrani. I un alé poètic que és el que proporciona a la veu de De Luca el seu to personal.

dimarts, 9 de maig de 2017

Veus en la boira del temps

Vicent Usó, Les veus i la boira
Alzira, Bromera, 2015 ("L'Eclèctica", 256)
Premi Alfons el Magnànim 2015

No hi ha dubte que el vila-realenc Vicent Usó és una de les veus narratives actualment més destacades, no només a les comarques castellonenques, sinó dins del panorama valencià i fins i tot en l'àmbit general en llengua catalana. Novel·les com Les ales enceses (2004) i El músic del bulevard Rossini (2009), totes dues finalistes del premi Sant Jordi, en són sengles proves, però ni molt menys les úniques. En tenim una altra mostra amb Les veus i la boira, una de les seues produccions més recents, premi Alfons el Magnànim València de Narrativa l'any 2015.

L'obra s'inicia quan, el 1972, el periodista Bernat Sequeral descobreix que el taüt dins el qual suposadament reposava sa mare és buit. Vint-i-quatre anys després, el seu fill Mateu comença a investigar uns fets succeïts a les illes Columbretes, que segurament guarden relació amb allò que va descobrir el seu pare. Els diversos documents, orals i escrits, que Mateu Sequeral transcriu de diversos testimonis, són les peces amb les quals es construeix la novel·la.

Ens trobem, per tant, amb una novel·la coral, amb un total de catorze narradors (si no m'he descomptat), als quals cal afegir la transcripció d'alguns suposats fragments extrets de la premsa. La complexitat tècnica de la novel·la no es limita a la diversitat de narradors, sinó també al caràcter fragmentari, i al fet que no totes les narracions s'ordenen cronològicament. A més, els registres amb què els diversos testimonis recorden els fets del passat són diferents: des del registre oral de gravacions transcrites, fins al de les cartes i les anotacions manuscrites. I encara un altre element de pluralitat: les varietats dialectals dels diversos narradors; el parlar del Maestrat i el mallorquí, entre d'altres.

Com es pot comprovar en allò que portem dit, Usó ha mostrat especial interés a crear, de manera reeixida, una varietat polifònica tal que aquestes veus arriben a prendre protagonisme per elles mateixes (fins en el mateix títol). El lector, a poc a poc, ha d'anar ordenant el trencaclosques que els diversos narradors configuren, que dóna com a resultat una història que comença durant la guerra civil i s'allarga fins als anys seixanta, transitant escenaris com Peníscola, Mallorca, Castelló, Àvila i, sobretot, les illes Columbretes, que assoleixen una dimensió gairebé mítica.

A través del calidoscopi de les veus, temps i llocs, es reconstrueixen uns fets que s'amaguen en la "boira" del passat. Però, alhora, les mateixes veus constitueixen un impediment per a esclarir la veritat dels fets, ja que aquesta queda sovint amagada per les omissions, els silencis, les mentides més o menys intencionades, i fins i tot la diferent perspectiva sobre els mateixos fets. Al capdavall, aquest complex entramat narratiu sembla prendre sentit per ell mateix quan ens fa veure que entendre el passat no és feina fàcil: els testimonis aporten alhora claredat i confusió. És, tanmateix, necessari, i la novel·la ens endinsa en un entramat d'odis, passions, venjances i traïcions que ens ajuden a copsar les tensions de la condició humana que s'amaguen en la nostra història recent, i específicament en el període de la guerra i la postguerra.

He esmentat abans la importància de les Columbretes en la història. Efectivament, Usó extrau d'aquests illots situats enfront de la costa castellonenca, i que formen part de l'imaginari col·lectiu d'aquestes comarques, molt de suc novel·lísticament parlant: les converteix en espai literari. I amb això contribueix a anar creant una literatura arrelada al paisatge i la geografia més pròxima, a posar en valor les potencialitats literàries del territori. Quelcom que cal valorar, i molt.

Vicent Usó es va confirmar, doncs, amb Les veus i la boira, com un novel·lista ambiciós, molt hàbil a l'hora de jugar amb els elements tècnics, sense perdre de vista com aquests contribueixen a dotar de sentit a la construcció que és tot el món narratiu tancat en una novel·la. Un altre pas important en la seua trajectòria.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1082 (12 de maig de 2017)

divendres, 17 de març de 2017

L'incert alberg

Josep Igual, L'incert alberg
Catarroja, Afers, 2016. ("Literatures", 9)

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L'incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l'Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l'any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l'autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d'aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d'aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d'altres coses, com un viatge per tot un mostrari d'autors que incita a la lectura encadenada.

L'altre aspecte temàtic essencial és l'actualitat social i política. Les anotacions de L'incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L'autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d'una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l'humanisme. En aquest sentit, la citació d'Amiel que constitueix l'entrada de l'1 de gener, a mode d'epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l'utilitarisme, de l'anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d'aquest panorama d'empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, "l'incert alberg", hi ha l'esperança ("incerta", és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d'altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017)

dissabte, 11 de març de 2017

Oberts al món




He trobat aquest text que vaig escriure fa més d'un any (i publicat a la revista La Font) i m'ha semblat molt oportú recuperar-lo.

Fa pocs dies una persona implicada en moviment ecologistes em va dir que havien dedicat una xarrada a explicar el posicionament del papa Francesc en la seua encíclica Laudato si. Eixa persona no era creient, o almenys no en tinc jo constància, i mostrava una actitud de grata sorpresa davant d’aquestes idees del papa. Es veu que en la xarrada es va explicar la idea del bé comú que defensa la doctrina social de l’Església, i els assistents van quedar parats de veure que coincidien en aquests postulats.

Esmento aquest cas perquè crec que una de les aportacions més constructives que està fent el Sant Pare és obrir-se al diàleg en el món. La seua postura és, en general, la de situar-se en una posició de diàleg amb la societat actual, i evitar la confrontació. Això està produint una reacció molt positiva pel que fa a la percepció del cristianisme per part de les persones i grups aliens al fet religiós, cosa que hauria de fer-nos reflexionar a tots els cristians. 

Massa sovint, la posició de molts cristians i de la mateixa Església en tant que estructura ha estat i és excessivament defensiva. Se senten atacats, i reaccionen contraatacant. Sembla com si la societat actual fos “culpable” del fet que cada cop el cristianisme hi tinga menys pes. Hi ha certa tendència a veure l’evolució de la cultura occidental com si anés cap a la dissolució dels valors morals. Per a molts cristians, sembla que hi haja molts enemics per tot arreu, i la reacció consisteix a tancar-se en la seua capella, i a considerar que moltes ideologies i actituds que perceben com a estranys a l’Església són rebutjables. 

En el fons, penso jo, això passa perquè segueixen pensant que tenen un dret adquirit en el context social. Encara arrosseguem unes inèrcies de molts segles com a religió majoritària i molt vinculada als poders fàctics, socials i polítics. Vaja, que el cristianisme ha viscut una situació de privilegi que ara ens costa molt perdre. Tot ho veiem com una amenaça, quan potser hauríem de veure-hi una oportunitat per a avançar en humilitat, en valors autèntics, en profunditat. 

El món del segle xxi no és el mateix que el del segle xix. Vivim en una societat molt complexa i diversa, i si volem realment ser llavor, llum i sal del món hem de deixar de veure-la com una cosa estranya a nosaltres, com un entorn on imperen uns valors anticristians; al contrari, hem d’adoptar una actitud de respecte i diàleg amb el nostre entorn. Hem de ser prou generosos per saber veure tot allò de positiu, d’humà i de bo que té el món en què vivim. 

Si volem fer un món nou, canviar el món a millor, primer hem d’estimar-lo. I estimar-lo tal com és. Sembla una contradicció, però no ho és. És el mateix que fan els pares amb els fills: primer estimar-lo, i amb amor aconseguiran formar-lo. D’igual manera hem d’estar oberts al món i acceptar-lo, per tal de poder-lo fer encara millor.

Article publicat a la revista La Font, núm. 74 (febrer 2016) 

dijous, 2 de març de 2017

No alimenteu els trolls


Divendres passat un filòleg de prestigi va fer una conferència, a Benicarló, sobre el futur del valencià. Excel·lent com sempre, exposà el procés històric de castellanització, la situació sociològica actual, i les possibilitats de recuperació de la llengua. Tot molt clar, acadèmic, ben explicat, raonat, amb dades objectives. Fins que arribà el moment del col·loqui final.

En aquest moment, una persona del públic assistent va prendre la paraula en diverses ocasions, fins al punt que pràcticament va monopolitzar el torn obert de paraules. Les opinions que va vessar denotaven una ignorància i una incomprensió al voltant del tema considerables. Possiblement sense mala fe, va fer de portaveu de les mateixes idees tronades de sempre al voltant del tema de la llengua: que si l'origen del valencià, que si valencià i català, que si el conferenciant no podia saber les raons de la castellanització de les persones, que si la gent prefereix estudiar anglés. Tot amb educació, cal dir-ho, però evidentment amb la voluntat de qüestionar allò que s'havia exposat.

La resta d'assistents posàvem cara de pòquer. Era tanta la diferència entre l'exposició del conferenciant i la intervenció d'aquell senyor, a nivell científic, de claredat expositiva, de rigor, que allò era grotesc. Cal tenir una autoestima molt alta, o un grau considerable d'inconsciència, per rebaixar tant el to d'una xarrada que havia estat modèlica.

La postura d'aquell home és ben representativa d'un sector de valencians que sempre enfoquen la qüestió lingüística en termes de conflicte. Presenten el valencià com un problema, quelcom que genera divisió i enfrontament, un tema sobre el qual es pot opinar, i mai ens podrem posar d'acord. Conseqüència: perdre'ns en aquests debats estèrils i no avançar. Avançar, evidentment, en allò que és fonamental per al futur de la nostra llengua: el seu ús. No ens hem de perdre en discussions bizantines: cal tenir clar que si estimem la llengua, l'hem de prestigiar i usar-la. "És l'ús, estúpid!", podríem dir adaptant una cèlebre expressió de Bill Clinton.

Fa unes dues o tres setmanes, en una altra conferència (aquesta, a Vinaròs) sobre l'origen històric dels valencians, feta també per un prestigiós doctor en història, un assistent va intervenir per a posar sobre la taula la qüestió de si els valencians ja parlaven valencià abans de Jaume I (els mossàrabs i totes aquestes fantasies). L'actitud era la mateixa: voler crear controvèrsia. En l'àmbit dels fòrums a internet i a les xarxes socials, això es coneix com un troll: algú que deixa anar opinions amb ganes de polemitzar i rebentar la discussió, per a desviar el fil d'allò que s'està debatent.

Tant en un cas com en l'altre, em va cridar molt l'atenció la posició de la resta del públic i dels respectius conferenciants. Amb molt de respecte, es va deixar parlar aquelles persones (els trolls), i quan se'ls va respondre, no es va entrar a debatre sobre coses que només tenien la intenció de polemitzar, sinó de manera constructiva. Pensava jo que fa anys aquestes situacions hagueren derivat en una discussió forassenyada, agra i desagradable. Però no va passar això. Al contrari, es va deixar que les seues opinions es desacreditaren a elles mateixes, exposant-los arguments però sense polemitzar, amb molta educació.

"No alimenteu els trolls", trobem penjat en molts blogs i pàgines de la xarxa. És a dir, no els doneu peixet, no entreu a polemitzar amb ells. Ignoreu-los en la mesura del possible. La raó és nostra, no els queda res més que l'exabrupte, els arguments fantasiosos i acientífics, l'apel·lació a la visceralitat, i els és igual que davant tinguen persones que han dedicat la vida a estudiar allò de què estan parlant. Crec que a diferència d'anys passats hem aprés com afrontar aquestes situacions. No els alimentem. Ignorem-los amb bones maneres. Les qüestions importants són unes altres: l'ús i  el futur del valencià.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1073 (3 de març de 2017)

dimarts, 24 de gener de 2017

'Poemes escollits (1987-2007)', de Josep Igual


Per tancar aquesta sèrie d'escrits recuperats sobre Josep Igual, publico ací el text de la presentació del seu llibre Poemes escollits (1987-2007) (Benicarló, Onada, 2007). Va tenir lloc el 16 de febrer de 2007 a Benicarló, i el 2 de març a la Ràpita. Curiosament me'n recordo de la segona però no guardo cap imatge a la meua memòria de la primera, tot i que tinc la dedicatòria de l'autor al volum amb aquesta data.



Bona nit i benvinguts.
  
Som aquí per presentar un nou llibre de Josep Igual,  pulcrament editat per Onada Edicions, i titulat Poemes escollits (1987-2007). En aquest cas, el títol és claríssim: es tracta d’una selecció de vint anys de poesia, selecció que ha estat feta pel mateix autor. Igual, com tots ací sabem, ha estat (és) sobretot un poeta, tot i la dedicació a la prosa (siga narrativa o no) que ha sovintejat durant els darrers deu anys aproximadament. Com a escriptor és, originalment, vull dir en origen, un poeta, i de fet quan escriu prosa se li nota el component poètic. Ell mateix, a la “nota preliminar” del volum que avui presentem, parla del “caràcter d’eix central, llegit i escrit, que suposa per a mi el pensament destil·lat poèticament” (p.8).

“Eix central”, diu. De fet, i per a confirmar-ho, només cal mirar l’època que abraça aquesta antologia: vint anys d’escriptor que han sigut vint anys de poesia. Poesia sense pauses: des de l’inaugural Treva d’hivern de 1987 fins a Rebotiga del brocanter, de 1999, el temps passat entre un poemari i l’altre no va superar mai els quatre anys (1987, 1988, 1990, 1990, 1994, 1994, 1997, 1999). Cal dir que la producció o almenys la publicació poètica ha minvat els darrers  anys, probablement per la dedicació d’Igual a la prosa. Però la poesia segueix present: ho veiem als breus poemes que acompanyen les imatges del llibre Benicarló. Un passeig silent, 2005, i també a l’apartat titulat “Garbell d’inèdits” en què recull tretze poemes dels darrers set anys que no havien estat publicats.

Igual és generós en la tria: no deixa fora cap llibre, tots hi són representats, com a mínim, amb quatre o cinc poemes. Els llibres més representats en la tria són Lector d’esperes (1990) amb 12 poemes i Rebotiga del brocanter (1999), amb 10. Personalment, a aquest lector que els parla són també els que més li han agradat. Fins i tot aplega un apartat de “Poemes esparsos” publicats en revistes prestigioses de poesia entre 1989 i 1992, però que fins ara no estaven disponibles en volum.

Si haguérem de parlar de la poesia d’Igual (i jo en faré una temptativa d’aprenent neòfit), crec que hauríem de dir que és una poesia d’un fort simbolisme, d’un simbolisme dur, radical, que arriba a ser hermètic en molts casos. Tanmateix, aquesta característica se suavitza en els poemaris a mesura que passen els anys. Aquest simbolisme, que mai abandona, és creador d’imatges molt poderoses. Al meu gust, algunes de les més aconseguides donen forma a un dels temes que m’han semblat més persistents i en el qual em centraré: la dualitat entre esperança i desesperança, el vaivé del jo poètic entre la plenitud i el buit, l’oscil·lació entre l’ideal i la realitat. Agafant un vers del poema “Dóna’m la mà” (53 CS): “Es confon el respir del verd i la mort. / La vida s’explica a còpia de paradoxes.” El poeta viu en aquesta paradoxa.

El jo poètic sembla navegar esmaperdut, de vegades totalment pres de la desesperança i el buit: “Pels tinells de l’horitzó / els peus cansats, sense certeses, / els peus nus del caminant errabund.” (47 DE). I encara, a un altre poema: “El matí va endurint-se i els déus serveixen el café / sempre massa calent i amb l’afegitó de la sal / de tantes ferides mal tancades.” (31 LE). Sembla que no hi haja res a fer, i tot esforç siga inútil en la vida, en la realitat: “Tota la sal / en aquest camp perdut. // No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses, cegades de pors. (..) Sacrificis inútils, / els nostres fills perduts, / la vida esgotada / en uns quants miratges, / miratges del vi enverinat, / del vi del buit cosmètic.” (35 LE). I encara: “En la mà la torxa sense quitrà / que sembra més tenebra en el front confús.” (76 RB) El llibre és ple d’imatges que expressen negativitat, pessimisme si voleu. 

Però, contradictori, de vegades el jo s’obre a una esperança, com qui espera la pluja: “Amunt i avall el serpent / del meu somni, pel tronc arrugat / del xiprer malalt que tanca el consens / de l’esperança, els palmells que esperen la pluja. (…) Aviat hi haurà saó per refermar // la teua collita descalça / que no deixa rastres significatius en l’arena / però que t’ajuda a passar casa i somni.” (75 RB) Una pluja assaonadora que, en algun moment, és el mateix jo poètic: “jo sóc també / la pluja de l’avenir, el poar cec / d’una vetlla obstinada” (62 RCT). També a 78 RB: “De vegades, en l’entranya de l’asfalt trobes / la pell llarga i cadenciosa d’un dens violoncel.”

Aquesta esperança d’un futur positiu (“pluja de l’avenir”) es lliga sovint amb un mot clau, “somni” (“tramunto carenes, / ombres del somni abandonat”, 47 DE) . És la set, el desig de l’ideal, sovint inconcret. Però aquest somni, en molts poemes, pren la forma del compromís cívic per un país i una cultura, per una col·lectivitat: “Encara somnio una inicial pàtria / de terrissa renovada, i provo d’oblidar / tants naufragis sense bandera ni resposta.” (101 GI). Aquesta “pàtria inicial” és, o ha de ser, un “país sense gebre”: “Els muscles i la murtra d’aquest perviure obstinat / anuncien la rosa groga de l’horitzó pressentit del consol: / el plural trencadís d’un país obert, sense gebre del buit / en els sembrats del futur valent i inajornable.” (33 LE)

En aquesta recerca de l’esperança volguda però no sempre possible (el títol Lector d’esperes d’un dels poemaris és eloqüent), del futur i el somni desmentit per la realitat, la poesia, l’ofici i la tasca poètiques, són necessaris per sobreviure: “Juguesques d’ofecs. / Taulells fràgils contra un darrer naufragi.” (51, CS) Però, com es veu, no es fa il·lusions sobre el paper de la poesia: és fràgil, és inútil: “No sempre enganyes la fera / amb el foc diàfan de les paraules” (25 35P); i en un altre lloc: “Sabem que els mots no tramuntaran l’obscur pou, / que ningú no ha de venir a parar-nos taula per al somni.” (48 DE). Però en aquest mateix poema, titulat “Sobre mullat”, apareix l’esperança: “Llesca les argiles. Clivella els límits. Espera la llum no usada.” I en algun moment (val a dir-ho, no els més freqüents) l’esperança esdevé confiança, i el poeta se sent gairebé diria messiànic: “Eleva el fang (…) dignifica el somni contra el temps a l’abocador, // treu espurnes del fustam, frega pacient el llautó, / si aprens l’ofici llegiràs el demà, la revolada, / i encapçalaràs la fervent i humana caminada.” (74 RB). I a 35 poemes: “Encenc aqueixa mar indiferent / i acullo l’arriscat somni fraternal.” (25)

Més temes hi ha: la contemplació i l’enyor del passat (poemes 65, 66 de Tríptic, 31 LE, 36 LE), la memòria com a base del futur (61 RCT), la soledat (“Heus ací ta flama arnada: / un present cantellut i fugaç i una tria difícil / per malviure’l tot sol”, 23 35P, 43 DE, 93 GI -“La darrera solitud”). Però els haurem de deixar per a un altre dia.

Tot això Igual ho encabeix en un bosc intricat de símbols i metàfores, com deia, en la línia del postsimbolisme poètic que beu de vegades del procediment de creació d’imatges de les avantguardes: m’ha semblat sentir ressons d’alguns versos i metàfores de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (14, 34, 56), i també de vegades un imaginari simbòlic que em recordava la poesia de J.V. Foix, especialment els poemes en prosa de Gertrudis o de Les irreals omegues (100 GI). Això deixant de banda homenatges puntuals: a Carles Riba (a qui féu un homenatge en un poema de Treva d’hivern, 15), Joan Oliver (111 GI, 47 DE), Joan Vinyoli (38 LE). Parlo d’influències esparses i puntuals que no expliquen, ni molt menys, el conjunt. No tinc en absolut l’ambició d’escatir-ho: tot plegat hi ha al darrera molta poesia llegida i digerida; potser tota.

Formalment, és clar, absència de rima, versificació lliure. Això sí, una predilecció: el sonet, composició que ja apareix al primer llibre i a la qual dedica tot un llibre, Rebotiga del brocanter. I estructures circulars: finals de poema que reprenen imatges esparses pel poema.

És impossible esgotar en deu minuts, i amb tan poca capacitat com la meua, tot el que expressa un autor —i aquest encara menys— en els seus poemes. De fet, no sé si l’única, però sí la millor manera d’entendre’l, és llegir-lo. Per això jo he cedit la paraula tot sovint als seus versos: és la forma més destil·lada de dir allò que volen dir. I després de cedir-li la veu sobre el paper, li la cedeixo en persona.


Les xifres entre parèntesis fan referència a la pàgina del volum Poemes escollits (1987-2007), i les sigles corresponen als llibres dels quals provenen els poemes, que són:
35P: 35 poemes (1988)
CS: Closed for sale (1993)
DE: Diari espiritual (1990)
GI: Garbell d’inèdits (2001-2007)
LE: Lector d’esperes (1990)
RB: Rebotiga del brocanter (1999)
RCT: Refugi contra la tempesta (1994)