dissabte, 27 de desembre de 2014

Un llibre meu: Novel·la catalana i novel·la catòlica

 

Aquests darrers dies de l'any m'han portat una gran notícia: ha aparegut publicat un nou llibre meu, el segon, que du per títol Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet. Es tracta d'un volum que recull, si fa o no fa, dues terceres parts de la meua tesi doctoral sobre la novel·la catòlica catalana, que vaig llegir fa ara cinc anys, sota la direcció de Jordi Castellanos. L'han publicat les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, una editorial de referència pel que fa als estudis de literatura catalana.

Com us podeu imaginar, la meua satisfacció és enorme. No només pel gust intel·lectual de veure a la llum un llibre escrit per mi, sinó per la significació vital que aquest té per a mi. Realitzar la tesi doctoral em va suposar molts anys de dedicació, primer a través d'una beca, i després a base d'anar robant hores a les vacances i a la família. Fins i tot vaig estar nou mesos d'excedència sense sou per a poder-la acabar. Tot això abraça uns anys, del 1996 al 2009, durant el quals també em vaig casar, vaig aprovar unes oposicions, i vaig tenir dos fills. És a dir, que sento tot el que hi ha en aquest llibre com molt vinculat a la meua vida.

Es tracta d'un llibre de recerca i crítica literària, en el qual analitzo l'obra de tres novel·listes catalans de postguerra: Joan Sales, Xavier Benguerel i Blai Bonet, i algun altre de manera secundària. Els estudio des de la vinculació que les seus novel·les presentaven amb un corrent que, tot i que ara és molt poc conegut, va tenir molta repercussió durant els anys cinquanta a tot Europa: la novel·la catòlica. Per a situar-ho millor, la primera part del llibre fa una descripció d'aquest corrent. Després, s'hi dedica un capítol a cada autor.



dilluns, 22 de desembre de 2014

Educar-se el gust


Durant les darreres setmanes he estat llegint la novel·la L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra,  de Jonas Jonasson, en la versió en castellà. Havia sentit a parlar relativament bé del llibre, com a literatura d'entreteniment de certa qualitat, divertida. No m'esperava, per tant, haver de fer tants esforços per acabar-me-la. És possible que tinga poc sentit de l'humor (no ho descarto en absolut), però em va avorrir i fins i tot en algun moment em va irritar.

Pocs dies després d'acabar aquesta novel·la, vaig veure una pel·lícula considerada unànimement com una de les millors dels últims anys: Amor, de Michael Haneke. No em va agradar molt, francament. Tractava temes que, a priori, podien haver configurat una obra que m'emocionara i em fera vibrar sentimentalment: la vellesa, la decrepitud, els sentiments d'una parella d'ancians davant la malaltia, la certitud de la mort. Però em va paréixer freda i distant, no em va arribar a involucrar en absolut, la vaig trobar excessivament llarga, i amb unes imatges metafòriques que no vaig arribar a copsar. No goso dir, evidentment, que siga una mala pel·lícula; només que no em va agradar.

El fet que coincidís en el temps la lectura de L'avi i el visionat d'Amor, em va fer reflexionar. En tots dos casos m'havia apartat del parer més generalitzat. Eren casos diferents, és clar. En el del llibre, l'opinió majoritària no era necessàriament d'experts literaris, sinó de la massa lectora. La pel·lícula, en canvi, no era un èxit de públic, sinó més aviat de la crítica minoritària. Vaig pensar, però, com de difícil és gestionar i treballar el gust propi.

M'explicaré. Quan era encara més jove, em neguitejava no estar d'acord amb l'opinió de la crítica al voltant d'un llibre o una pel·lícula. Si la gent que hi entenia més que jo (els estudiosos de la literatura, els crítics de cinema) consideraven que allò era una obra "bona", jo havia de ser capaç de veure-li els mèrits. I m'esforçava a llegir i entendre'n els arguments. Vist amb perspectiva, aquesta actitud, de poca personalitat si voleu, em va ajudar a ser humil en els judicis culturals, i a educar-me el gust.

Amb els anys, m'adono que tinc el gust molt més treballat. No em va preocupar massa que no m'agradés un llibre que era considerat per mig món com una lectura recomable i sumament divertida. Fa anys que considero que tinc el paladar literari prou personalitzat per a fiar-me de les meues percepcions, encara que discrepen de l'opinió majoritària, fins i tot de la crítica especialitzada. És clar que he fet de la literatura part de la meua feina, i això ha fet que em puga fiar molt del meu gust.

En el cinema, però, i en la música, encara no em puc permetre la mateixa actitud. Sóc encara com aquell jove de vint anys que s'esforçava a educar-se el gust, i m'adono que encara em queda camí per recorrer, tot i haver avançat molt. Però tinc menys, diguem-ne, "vergonya intel·lectual", si se'n pot dir així. No em fa res proclamar que no m'ha agradat una pel·lícula teòricament excel·lent. Espero, tanmateix, no haver arribat a creure que ja no puc educar-me, que ja no puc aprendre. Espero seguir aprenent a entendre i valorar una obra artística, perquè aquesta voluntat de voler anar més enllà m'ha fet més sensible i més capaç de valorar belleses que abans no entenia.

divendres, 12 de desembre de 2014

Actuar o no actuar


Se sol dir que un dels mèrits dels clàssics és que, amb cada nova lectura, t'aporten nous motius de gaudi. Això (algú ho havia de dir) no passa sempre, però sí en algun cas enlluernador. Imparteixo, a segon de batxillerat, l'assignatura de Literatura Universal, i tot i que és el sisé any consecutiu que ho faig, hi ha dos llibres dels que llegim en els quals segueixo trobant matisos i interpel·lacions: un és Madame Bovary; l'altre, el que estem llegint ara, Hamlet, de William Shakespeare.

No tinc la intenció de descobrir res sobre Hamlet, un llibre que ha generat tants comentaris i interpretacions, sinó de comentar lliurement un dels aspectes que m'ha fet reflexionar. Una de les coses que més sobta en acabar-lo és comprovar com Shakespeare va aconseguir fer una obra dramàtica al voltant d'un tema ben poc "dramatitzable" com aquest: per què els homes sovint no actuem, no fem allò que veiem que és just i necessari. Com fer teatre al voltant d'una cosa tan abstracta? Hamlet és la demostració pràctica d'un geni.

Des del principi, el protagonista mostra una actitud de disgust amb la vida: "que gastats, avorrits, insípids i superflus em són tots els assumptes d'aquest món!", exclama a l'acte I. No n'hi ha per a menys: son pare ha mort fa poc i sa mare s'ha casat amb el germà del difunt, ara rei. Aquesta percepció de la vida empitjorarà quan sàpiga que, de fet, el seu oncle i padrastre Claudi va assassinar l'anterior rei i pare de Hamlet. Per a aquest, el món "és un jardí de males herbes", "un promontori estèril" i tant Dinamarca com el món són "una gran presó plena de cel·les, galeries i masmorres" (acte II).

El món no és un lloc ideal, per tant; és ple d'enganys, mentides i ambició, i uns i altres s'aprofiten dels altres. Una de les víctimes d'això és Ofèlia, personatge pur i innocent, que acaba embogint i morint ofegada: no hi ha lloc per a la puresa en aquest món corromput. Què cal fer, doncs? Actuar, pensa Hamlet, i concreta aquesta acció en la venjança: vol assassinar Claudi, el rei assassí, usurpador del regne i de la reina. Però aquesta venjança, els repeteixo als meus alumnes, és només un exemple de quelcom més ampli: l'acció, el compromís, allò que creiem que cal fer per a obtenir un món millor i més just.

Però Hamlet és un home reflexiu, i demora l'acció contínuament. Perquè "pensar amb excessiva exactitud sobre les conseqüències" (acte IV) fa que no fem res, que no actuem. Com diu en el celebèrrim monòleg que comença amb les paraules "Ser o no ser": "la consciència ens fa covards a tots" i "els projectes més alts i de més importància" per culpa del pensament excessiu "perden fins i tot el nom d'acció" (acte III). Cal actuar ràpid i no pensar massa, sembla dir Shakespeare. Si no, ens passa com a Hamlet, que actua tard i malament, deixant més morts pel camí dels que caldria.

La gràcia dels clàssics, repeteixo, és la seua capacitat d'interpel·lar-nos. Quan llegeixo Hamlet, m'assalta una pregunta: ja actuem quan considerem necessari? O ens deixem dur per l'apatia? Davant de l'aparent triomf de la injustícia, l'engany i l'abús de poder en el món actual (com en l'època de Shakespeare), tenim dues opcions: pensar ja ho faré més endavant, ja ho farà un altre; o calçar-nos i emprendre la tasca d'intentar canviar el que estiga a les nostres mans. Actuar o no actuar, aquesta és la qüestió. Ser o no ser, en definitiva.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 963 (12 de desembre de 2014)

diumenge, 7 de desembre de 2014

Cinema i crisi




La crisi econòmica en què ens trobem és, sobretot, una crisi de valors. Posar l’economia, i sobretot la macroeconomia, per davant de les persones, ha conduït al desastre global en què vivim immersos des de fa sis anys. Creure que els diners fàcils són justificats al preu que siga, creure que el benestar econòmic desenfrenat és un dret que ens permet passar per damunt de qualsevol altra cosa.

Recentment, he vist dues pel·lícules, molt diferents, totes dues excel·lents, que ens fan reflexionar sobre això. La primera és Blue Jasmine, dirigida per Woody Allen. Narra la història d’una dona, Jasmine, que després d’haver viscut una vida de luxe per estar casada amb un home de negocis enriquit en el sector immobiliari, ara es troba arruïnada: el seu home s’ha suïcidat, ja que molts dels negocis que portava eren il·legals, i el govern li ha pres tots els béns. Es veu obligada a viure a casa de la seua germana, que du una vida modesta, i a la qual sempre havia menyspreat.

El film, protagonitzat per una Cate Blanchett magnífica (que va guanyar l’Òscar a millor actriu enguany per aquesta interpretació), és un retrat implacable del que suposa viure només de les aparences, depenent dels diners, allunyat de la realitat. I també, una crítica indirecta però duríssima de tots aquells que van ser causants de la crisi. Una crítica dura perquè no se centra només en les conseqüències estructurals de l’actuació d’aquesta gent, sinó sobretot en la debacle personal i emocional que han provocat en moltíssims homes i dones.

Molt més directa i corrosiva és l’altra pel·lícula a què em referia, El lobo de Wall Street, d’un altre geni actual, Martin Scorsese, i amb una altra interpretació esplèndida, en aquest cas de Leonardo Di Caprio. No se centra en la crisi actual, sinó en la figura d’un corredor de borsa real, Jordan Belfort. La visió que dóna del món de les finances no és gens afavoridora. Un món de corrupció, immoralitat, estafa com a pràctica habitual, drogues... Fins a tal punt és punyent, que pot resultar excessivament explícita per a segons quin públic sensible.

Dues bones mostres de com el cinema ens pot ajudar a entendre més el món en què vivim, i a prendre consciència de la realitat. Ens ensenyen que, com deia al principi, el problema ha estat el divorci de l’economia amb l’ètica i la moral. El problema és si hem aprés la lliçó. Als responsables de tot no els interessa aprendre-la, perquè el seu sistema es fonamenta en l’abús sistemàtic i la negació de la persona.

Article publicat a la revista La Font, núm. 70 (octubre 2014)

dimecres, 12 de novembre de 2014

Cavalls cap a la fosca


Aquestes darreres setmanes he rellegit un llibre del qual guardava molt bon record, Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel. En acabar-lo, he retrobat les notes que em vaig fer aleshores de la primera lectura, el maig de 1994. Com que bàsicament ho subscric, i malgrat cert entusiasme juvenil que ara no he sentit tan exacerbat (per desgràcia), reprodueixo aquells apunts ací.


Açò és una saga familiar, desordenada cronològicament. El narrador, darrer rebrot de la dinastia mallorquina dels Vadell, va lligant a través dels segles avantpassats i fets truculents, papers trobats i misteris històrics. Els relats, que s'ensarten com un rosari -no és un llibre de contes, però tampoc té estructura definida de novel·la: l'element estructural potser en siga el punt feble-, són retorts, barrocs, amb tot d'imatges vívides, olfactives, visuals o tàctils, que poden comunicar nàusea, por, violència -en la major part dels casos-, però també exuberància,, sensualitat.

La natura hi és descrita transmetent una sensació desbordada, d'estiu extrem i corrupte, amb un sol que fa perdre el domini de la pròpia voluntat. Les històries recreades en la violència desaforada troben el seu correlat perfecte en la concepció de la natura com a mal sempre a l'aguait, el misteri del caos salvatge que domina el món, sempre amenaçant, al darrere de cada cosa. Igual que la violència i la traïció són al darrere de la història.

El passat, en efecte, és vist com un fons tèrbol de violència, la qual esdevé la veritat ineludible, més o menys oculta i subterrània, de l'existència. Un bon exemple d'això és la mateixa fundació de l'estirp, bastarda tota ella, i filla del crim i l'engany. O la història encoberta que apareix ara i adés al voltant del papa cismàtic d'Avinyó i Benet XIII, el qual tindria uns successors, autèntics papes a l'ombra.

Un passat que, com un bagatge anorreador, tortura amb els seus misteris el narrador, el qual guarda en un desordre caòtic tot de detalls, documents i fets en la seua ment. La història, un passeig de vertigen del segle XVII al XX, és el trot desaforat d'uns cavalls (els cavalls de l'ensenya familiar) que avancen ineludiblement cap a la fosca, la destrucció i la mort. La mort que és l'ingredient essencial de la seua mateixa existència.

Maig de 1994

dimarts, 4 de novembre de 2014

Ningú en té la culpa


Pot sonar pedant, però cada vegada em resulta més gratificant veure pel·lícules clàssiques. I sorprenent: sovint hi troben interpel·lacions que ens sobten per agosarades, tant o més avançades que en films actuals. Potser no m'hauria de sorprendre, justament per això tenen l'aurèola de clàssics, segurament parteixo del prejudici tan generalitzat que les pel·lícules antigues i en blanc i negre no ens poden dir ja res. Res més lluny de la realitat.

Fa uns dies vaig veure Els raïms de la ira, de John Ford, protagonitzada per Henry Fonda, i basada en una novel·la de John Steinbeck. Crec que no l'havia vista mai, i si ho havia fet fa anys, no ho recordo. És una obra d'una cruesa insospitada, que retrata la misèria d'una família d'Oklahoma que es veu obligada, en quedar sense terres, a emigrar a Califòrnia. S'hi mostra clarament el drama de molta població nord-americana durant els anys de la Gran Depressió, que em recordava el de tants immigrants que avui en dia travessen també continents darrere de grans promeses de prosperitat que després es mostren estèrils. Però els emigrats ja no poden tornar enrere. La càrrega social del film és potentíssima.

Hi ha un diàleg, a l'inici de la pel·lícula, que m'ha cridat particularment l'atenció, i que vull reproduir ací. Un home anuncia a una família de grangers que han d'abandonar les seues terres:

"- Jo no puc fer res, només compleixo ordres. Em van enviar a dir-vos que esteu desnonats
- Vol dir que em fan fora de la meua terra?
- No cal enfadar-se amb mi. Jo no en tinc la culpa.
- Doncs qui la té?
- Ja saps que l'amo de la terra és la companyia Showny Land.
- I qui és la companyia Showny Land?
- No és ningú. És una companyia.
- Però tenen un president. Tindran algú que sàpiga per a què serveix un rifle, veritat?
- Però fill, ells no tenen la culpa. El banc els diu el que han de fer.
- Molt bé. On està el banc?
- A Tulsa, però no resoldràs res. Allà només hi ha l'apoderat, i el pobre només tracta de complir les ordres de Nova York.
- Aleshores, a qui matem?
- La veritat, no ho sé. Si ho sabés, t'ho diria. Jo no sé qui és el culpable."

L'actualitat del fragment em sembla escruixidora. Ningú és culpable de les desgràcies que acaben caient sobre els esglaons més baixos de la societat. Tot queda amagat darrere d'un entramat de societats que no fan més que complir la llei. Ningú veu el rostre dels que pateixen, que acaben sent només una estadística, un detall en els nombres de les grans empreses. Ningú té la culpa de res. Fins i tot els directors de banc, avui dia, diuen que cobraven d'unes targetes el funcionament de les quals desconeixien. L'estructura econòmica està muntada per a evitar el sentiment de responsabilitat dels membres que la composen.

Tots som innocents, ens podem desentendre del mal funcionament de les coses. Sempre és culpa d'un altre, d'alguna entitat o estructura ben impersonal i ambigua: els bancs, el govern... Dostoievski no hi estaria d'acord: diria que tots som culpables de tot. Però aquesta és una altra història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 958 (7 de novembre de 2014)

divendres, 24 d’octubre de 2014

La paraula creadora


Un dels temes del curs de Literatura Universal, a segon de batxillerat, és la Bíblia. Això sobta de vegades l'alumnat, i segurament altres persones que llegisquen açò, però és innegable que la Bíblia és un dels libres que més ha influït en la història de la cultura occidental (si no el que més). Però a banda de la seua influència, que és deguda en bona part a factors extraliteraris (l'expansió i hegemonia cultural i social del cristianisme durant segles), és també un llibre que mereix ser llegit per qualitats literàries. Alguna de les obres que conformen el multiforme i divers mosaic bíblic poden ser considerades peces artístiques de primer ordre.

A classe vam llegir, per exemple, el primer capítol del Gènesi: el moment de la creació. És un text d'una gran bellesa poètica, tan gran com la seua aparent simplicitat. Déu va creant, en la narració de la Bíblia, un a un, els elements de la natura. Però allò que em crida més l'atenció és que ho fa per obra i gràcia de la seua paraula: "Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir". I prou. El simple acte verbal de Déu és la causa de l'existència de les coses. Res no existeix abans que la seua existència siga verbalitzada.

No sé fins a quin punt l'anònim autor del Gènesi era conscient del poder que atorgava a la paraula: un poder diví, el poder creador. És gràcies a les paraules que les coses existeixen, són les paraules les que donen  substància i essència a la realitat, les que fan que la realitat siga tal. Per això, i sense sortir de la Bíblia, l'evangeli de Joan comença amb aquestes paraules: "Al principi existia el que és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu". La paraula (la Paraula) és encimbellada fins a categoria divina, l'essència de la divinitat s'emparenta amb un acte tan definitòriament humà com la paraula, la capacitat de parlar, el poder d'anomenar les coses i de dotar-les, així, d'una vida més profunda, d'una existència més plena.

Aquests textos em recorden aquell fragment de l'inici de Cien años de soledad: "El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo". García Márquez ens dibuixa un món innominat, i per tant encara incomplet, a mig crear. Perquè és quan les coses tenen nom que existeixen per a nosaltres. És gràcies a les paraules que prenem consciència de la realitat que ens envolta. I és només quan verbalitzem els nostres pensaments que aquests esdevenen més clars, més reals, de vegades per a entendre'ns a nosaltres mateixos i el que ens passa ens cal posar-ho en paraules.

Les paraules són fonamentals per a entendre el món, i això ho sabem molt bé els filòlegs. Millor encara: és gràcies a les paraules que entenen el món d'una determinada manera, i no d'una altra. Per això és tan greu la desaparició de qualsevol llengua: perquè amb ella desapareix tota una manera d'entendre la realitat. Les paraules, al capdavall, són allò que ens fa més poderosos, ens fa creadors. És allò que tenim en comú amb Déu: la capacitat de crear mons.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 956 (24 d'octubre de 2014)

dissabte, 18 d’octubre de 2014

Paraules amb saó / 12 : verós

Aquestes prunes, més que veroses, pareix que estiguen verdes.
Quan la fruita no està del tot madura, sempre hem dit que està "verosa". Tot i que en els mitjans de comunicació és una paraula que no apareix mai, el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (que, cal dir-ho, sovint oblida moltes paraules que no pertanyen al central, tot i que en els darrers anys n'estan incorporant moltes) en aquest cas sí la recull: "Entre verd i madur". També el DCVB d'Alcover-Moll: "(Fruita o sembrat) que encara verdeja, que no és madur". Però la situa en l'àmbit del bloc occidental català: Lleida, Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Terra Alta, Ribera d'Ebre. No especifica que al Maestrat, o al País Valencià, es diga. Al llibre Paraules en xarxa, del qual vaig parlar l'altre dia, apareix, però no en dóna cap indicació geogràfica.

Em sembla una paraula fantàstica, perquè introdueix un matís que sovint no es té prou en compte. A més, pertany al grup de paraules, per les quals tinc predilecció, que no tenen traducció castellana, almenys que jo sàpiga (hi ha la paraula verdoso, però fa referència al color, i no és específic de la fruita; verdós també existeix en valencià).  No és el mateix la fruita verda, que la fruita verosa. Quan està verosa, és que té un punt de verdor que fa que no acabe d'estar al punt de maduració òptim, però encara es pot menjar. De fet, conec molta gent (entre els quals no m'incloc) a qui la fruita li agrada verosa.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Paraules rescatades


Aquests dies m'ha arribat a les mans un llibre d'aquells que fa goig de tenir i fullejar. Es tracta de Paraules en xarxa, editat per Juli Jordà i imprés pels amics de 4 Colors. L'obra s'origina en un grup de Facebook, encara actiu, anomenat "Rescatem paraules de l'oblit". El nom del grup és molt clar: pretén senzillament recollir paraules encara vives però que molta gent no coneix. De les paraules posades sobre la taula virtual d'aquest grup, se n'ha fet aquest recull, gràcies a un verkami.

El llibre té un format semblant a un diccionari, pel fet d'incloure mots en ordre alfabètic, però sense la voluntat de ser-ho. No té el rigor i el formalisme d'una obra lexicogràfica, perquè té un objectiu diferent: inventariar, sense voluntat d'exhaustivitat, paraules que els participants en la xarxa han considerat prou significatives. D'algunes, se'n dóna la definició, de vegades amb més d'una accepció, i amb exemples; d'altres, en canvi, s'ofereix una entrada més breu. No s'indica l'abast geogràfic dels mots. Perquè el llibre no vol això.

Així, hi trobem paraules que efectivament reconeixem tot i que cada vegada escoltem menys: esgambi, senderi, despago. També n'hi ha de més usuals, almenys a les nostres comarques: setrill, rogle. I moltes, moltíssimes paraules que jo, almenys, no coneixia: rinxo, estufó, sipela, per posar-ne unes mostres agafades a l'atzar. Inclou moltíssimes expressions, modismes i frases fetes, i encara més: un apartat titulat "Paraules enjogassades", que aplega embarbussaments, retrucs i endevinalles; i un altre, "Paraules cantades", amb breus cançons populars. Fullejar el llibre és un exercici d'allò més entretingut per a aquells que estimem la nostra llengua, sense voler influir-nos per polèmiques estèrils i enverinades. Una autèntica xalera, paraula que també hi apareix.

Paraules en xarxa té una voluntat més emocional que científica. Per això tampoc es fan distincions entre paraules normatives i paraules que no ho són; en aquest sentit, estaria més a prop del diccionari d'Alcover i Moll que d'un diccionari normatiu. Pretén recollir tot allò que es diu en valencià, rescatar l'ús de mots que cada cop diu menys gent, i que tenen la capacitat de portar-nos a tot un món. En el reconeixement dels mots, es desvetlla l'emoció de pertinença a una llengua riquíssima, acolorida. Una llengua, malgrat molts, encara viva. I és bo que els que sentim aquesta emoció, com correspon als temps actuals, fem xarxa.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 954 (10 d'octubre de 2014)

divendres, 3 d’octubre de 2014

La vida, a la carretera

Neal Cassady i Jack Kerouac, el 1952

Recentment he llegit el llibre que és considerat la màxima expressió literària de l'anomenada generació beat: A la carretera, de Jack Kerouac (en una edició de 1989 de l'editorial Pòrtic). Narra els diversos viatges que el narrador, Sal Paradise, du a terme a través dels Estats Units, durant diversos períodes entre 1947 i 1950. Es tracta d'un llibre amb un clar rerefons autobiogràfic, i darrere de cada personatge hi ha un referent real, amics i companys de generació de Kerouac, el més destacable dels quals és Dean Moriarty, alter ego de Neal Cassady.

Narrativament, la novel·la és caòtica, ja que tot i mantenir un ordre cronològic, no sembla tenir cap objecte ni tema definit, com els mateixos personatges en la seua fugida en cotxe per les carreteres americanes. Es tracta d'uns viatges cap a enlloc, una boja fugida cap endavant per simple odi a la quietud. "On anem, noi?", pregunta el narrador al seu amic Dean; i aquest respon: "No ho sé, però hem d'anar-hi". Així s'encadenen les diverses vicissituds, converses, concerts, borratxeres, trajectes... El viatge, sempre en cotxe, i la carretera, esdevenen símbols de llibertat i de vitalisme, una via d'escapament davant el desencís que proporciona la vida convencional.

El lector d'A la carretera acaba entenent el que, de manera implícita, sembla voler indicar Kerouac amb la descripció detallada d'aquests viatges desgavellats i anàrquics: la vida és moviment perpetu, és rebel·lia, trencament amb les formes de vida estables. Fins i tot incloent el desequilibri mental del personatge de Dean, màxima encarnació d'aquest esperit: el desordre com a forma de vida, de vida que s'ha d'empassar d'un sol glop. Tot i que en alguns moments la novel·la em recordava Céline, pel component destructor de la societat que hi subjau, no hi ha l'acritud ni el ressentiment d'aquest. Més aviat, hi ha en la visió de la vida que ofereix Kerouac certa innocència, una certa mística del vitalisme i la llibertat, unes modulacions que expliquen que es considere els beats com antecedents del moviment hippy.

En A la carretera es pot trobar l'origen de diversos mites narratius nord-americans, popularitzats posteriorment pel cinema. La novel·la és, per la seua estructura, un clar antecedent de les road movies que s'expandirien a partir dels anys seixanta, amb les mateixes implicacions de vitalisme i llibertat. Hi ha la mitificació del jazz com a música que serveix de banda sonora a aquesta concepció vital. Contribueix també, tot i la seua voluntat iconoclasta, a una visió mítica dels Estats Units, anomenats quasi sempre "Amèrica", amb cert to èpic, gairebé tel·lúric, i unes descripcions impactants del paisatge nord-americà.

Una novel·la fonamental, fundacional en cert sentit, origen i punt de partida de molts elements que han conformat la cultura dels EUA al segle XX. I, per tant, també la nostra.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 952 (26 de setembre de 2014)

dimecres, 24 de setembre de 2014

Literatura de butxaca / 14 : Kazantzakis


"Aquest home -vaig pensar- no ha anat a l'escola i el seu cervell no està malejat. Ha vist i ha sofert molt, el seu esperit s'ha obert, el cor se li ha eixamplat, sense perdre la seua audàcia original. Tots els problemes complicats, insolubles per a nosaltres, ell els talla d'un cop d'espasa [...]. Els salvatges d'Àfrica adoren la serp perquè amb tot el cos toca terra i així coneix tots els secrets del món. Els coneix amb el seu ventre, amb la seva cua, amb les seves vergonyes, amb el seu cap. Toca, es barreja, es fa una mateixa cosa amb la Mare. Així també Zorbàs. Nosaltres, la gent instruïda, no som sinó ocells de l'aire, esmaperduts."

Nikos Kazantzakis, Alexis Zorbàs (1946), trad. Jaume Berenguer, cap. V


"Al vespre, Zorbàs encenia el foc entre dues pedres i cuinava; ens posàvem a menjar i a traguejar, la conversa s'animava; al capdavall vaig comprendre que el menjar també és una funció espiritual i que la carn, el pa i el vi són les primeres matèries de què l'esperit és fet."

Nikos Kazantzakis, Alexis Zorbàs (1946), trad. Jaume Berenguer, cap. VI

diumenge, 14 de setembre de 2014

Natros no parlem bé


Això deia un molt bon amic, mentre preníem un gintònic en agradable companyia. És una persona d'idees constructives sobre llengua, que intenta emprar el valencià tant a nivell privat com públic. Però em deia que es trobava amb molts dubtes i vacil·lacions quan escrivia, i que aquesta inseguretat es devia a aquest fet: "És que natros no parlem bé i, és clar, ens costa molt més".

Heus ací un prejudici molt arrelat entre els parlants habituals de valencià, no només ací al Maestrat, sinó en general a tot el País Valencià, i potser encara en altres llocs on no se senten identificats amb la parla oriental, la de les comarques de Barcelona i Girona, que és la que gaudeix de major difusió en els mitjans. Aquí al nostre territori el complex d'inferioritat encara s'agreuja més, perquè estem lluny dels dos grans centres lingüístics, que són Barcelona i València. Hi ha qui creu que no parla bé perquè no diu "sigui"; d'altres, com el meu amic, creuen que parlen malament perquè no pronuncien les erres finals com a València.

Doncs bé, cal dir-ho molt clar, perquè hi ha molta gent confosa: ací parlem molt bé, i no tenim res a envejar ni als de Mataró ni als d'Ontinyent. De fet, tothom parla bé, no hi ha cap territori on parlen millor que en cap altre. Tots els accents són bons, és tan valencià i català pronunciar la erre de "cantar" com no pronunciar-la, com fem nosaltres. Una cosa és la llengua oral, i l'altra la llengua escrita, i cal deixar de banda un altre prejudici, que el meu amic expressava així: "Allò que està ben dit és quan es parla com s'escriu, no?". Doncs no necessàriament. Escrivim la erre final, però no la pronunciem, i això és una convenció que hem establit, igual que escrivim les hacs i són mudes.

El problema és que la normativa acaba influint en la percepció que els parlants tenen sobre allò que parlen, i potser això és inevitable en els processos de normalització. Per això cal fer, com es diu ara, molta pedagogia, i no deixar que la gent crega que la seua manera de parlar és "incorrecta", perquè això acaba perjudicant l'ús de la llengua. I no és cert: tinc molt amics i coneguts tant de Barcelona com de les comarques centrals valencianes, i us asseguro que tampoc parlen la manera suposadament "correcta" de la llengua. Simplement, perquè l'estàndard no el parla ningú. O el parlem tots una mica.

Hem de sentir més orgull per les formes que emprem, apujar la nostra autoestima lingüística. No amb un sentiment particularista, que ens allunye de la llengua comuna dels germans del nord i del sud, perquè això seria limitar-nos i empobrir-nos, tancar-nos en el nostre petit clos i acabar pensant que la nostra llengua només és per anar per casa. Res d'això: el nostre parlar és una aportació de primera a la llengua comuna, i aquesta és una llengua normalitzada que ens permet llegir i escriure sobre qualsevol cosa, ens permet comunicar-nos amb el món. Acceptar-nos a nosaltres mateixos i estar satisfets de la nostra singularitat és el primer pas per a ser universals.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 950 (12 de setembre de 2014)

dilluns, 8 de setembre de 2014

Els contadors d'històries


L'estiu sol ser un bon moment per a llegir llibres llargs i monumentals. Solc aprofitar per a llegir algun clàssic dels que tinc en espera, però enguany necessitava lectura d'evasió, i per això em vaig decidir a emprendre Els pilars de la Terra, de Ken Follett. És un llibre prou conegut i difós, tot i les seues més de mil pàgines, que s'inscriu en el subgènere de la novel·la històrica, dins del qual és potser un dels llibres de més èxit internacional. Com molts deveu saber, perquè ja fa anys que circula pel món, s'ambienta al segle XII, i narra les peripècies que envolten diversos personatges al voltant de la construcció d'una catedral.

El llibre ha complert les meues expectatives: es tracta efectivament d'una novel·la de molt bon llegir, que entreté amb traça, porta el lector fàcilment pel camí de la ingesta descomunal de pàgines que no es fan gens pesades, la història atrapa i el lector té interés per saber com se'n sortiran els personatges de les nombroses dificultats en què es troben per a sobreviure en una època difícil. Ja és això. Mentre avançava en la lectura, admirava la prodigiosa capacitat que tenen els autors dels anomenats best-sellers (Ken Follett n'és un dels més reputats) a fer que el lector quede enganxat a la història, i que veritables totxos de dimensions atemoridores puguen ser devorats en poques setmanes o dies.

Ara feia anys que no llegia cap llibre d'aquest estil, vull dir best-sellers (potser des d'El codi Da Vinci, però no ho sé cert). I anava pensant, mentre avançava en la lectura, en què és allò que diferencia un llibre com Els pilars de la Terra d'altres que són considerats en la categoria de la literatura, diguem-ne, "seriosa". És a dir, per què Ken Follett (o Dan Brown), amb molta probabilitat, no seran estudiats a les classes de literatura, i en canvi llibres molt més difícils de llegir, molt més avorrits (per a què anem a enganyar-nos), sí que gaudeixen de consideració literària. ¿Les novel·les entretingudes i fàcils de llegir no tenen qualitat literària? ¿O per a tenir aquesta qualitat, cal ser profund, d'una profunditat tal que el llibre cau de les mans i només el poden llegir quatre erudits?

I mentre llegia m'anava fixant en algunes coses que m'ajudaven a trobar alguna pista. Per exemple, que els personatges d'Els pilars de la Terra tenen molt pocs matisos, són bons o dolents, i especialment aquests, els dolents, són absolutament malèvols i perversos. Per tant, es perd una mica de complexitat, i el llibre no ens ajuda a comprendre la condició humana com sí que solen fer els grans clàssics. D'altra banda, Follett no experimenta massa, segueix una estructura molt lineal, per a no perdre el lector, i això també resulta més senzill, per al lector però també per a l'autor. Per no dir que els conflictes que fan avançar l'acció són molt semblants, una mica reiteratius: els dolents (el bisbe Waleran i el comte William) tramen alguna maldat per entrebancar la tasca del prior Philip o de la gent de Kingsbridge, i aquests se'n surten o no, i així successivament.

Compte, no critico la novel·la de Ken Follett. Al contrari, crec que és un exemple reeixit d'un tipus determinat de literatura, podríem dir-ne literatura popular, que té la seua raó de ser i la seua funció. Es tracta d'una literatura que prioritza, molt legítimament, l'explicació d'una història, sovint molt complexa, i disposada de manera que puga ser assimilada i seguida per molta gent. Ken Follet, com molts altres, és un contador d'històries de primera. Té una immensa capacitat per a imaginar arguments, per a crear una tensió en cada situació que obliga el lector a continuar. La trama és l'element principal i central, i tenen una habilitat especial per a trenar els fils que la conformen.

Però si voleu que la literatura us oferisca alguna cosa més, l'heu de buscar en altres llocs.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 949 (5 de setembre de 2014)

dimarts, 2 de setembre de 2014

Paraules amb saó / 11 : pantec


Cada vegada ho sento dir a menys gent, però a casa sempre he sentit dir la paraula pantec, que significa 'respiració fatigosa'. Per exemple, quan algú corre molt, pot arribar a exclamar: "Encara m'agarrarà un pantec". De vegades, semblava referir-se a alguna mena d'atac o col·lapse poc definit: "Li va agarrar un pantec i es va morir".

Aquest mot no apareix al DIEC, ni al Vocabulari de cruïlla de Joan S. Beltran, però sí al Diccionari català-valencià-balear de Joan Alcover i Francesc de B. Moll, on s'indica que és sinònim de "panteix", a Ulldecona i el Maestrat. Curiosament, s'indica que es diu a la Ribera del Flamisell, a la Ribagorça (Vall Fosca, al Pirineu). En La Ribagorça parla, una web que recull mots propis d'aquesta comarca, el mot no apareix, potser perquè ja no es diu o perquè el consideren només una variant de panteix.

Panteix seria la paraula més usada en l'estàndard, i el seu derivat el verb panteixar. Com a derivat de pantec, jo he sentit alguna vegada pantegar. Per exemple, la iaia d'un conegut meu, que tenia asma, per la nit "pantegava". Reconec que aquest verb no l'he utilitzat mai.

dilluns, 25 d’agost de 2014

Homenatge a Jaume Vallcorba


Dissabte passat va morir el filòleg i editor Jaume Vallcorba, un nom de referència per a la cultura catalana de les darreres dècades. Creador i director de l'editorial Quaderns Crema, des de 1979, empresa de la qual no cal dir la importància que ha tingut, per a qualsevol lector mitjà en català. Només cal donar una ullada ràpida al seu catàleg. Casualment, la mort de Vallcorba m'ha enxampat llegint un llibre d'aquest catàleg impressionant: els Contes de Txékhov.

Com a silenciós i modest homenatge a la mort d'aquest gran home de la nostra cultura, he pensat d'indicar els llibres publicats per ell que tinc a la meua biblioteca. Són pocs, menys dels que voldria, però malgrat tot indicatius de la diversitat i la qualitat de l'obra publicada per Vallcorba. Per a un editor culte i exquisit com ell, el millor és que parlen els llibres.

Contes, d'Anton P. Txékhov.

Diversos llibres de contes de Quim Monzó: Uf, va dir ell, El perquè de tot plegat, Mil cretins i altres.

Les metamorfosis, d'Ovidi.

L'instint, de Sergi Pàmies.

La solitud de les parelles, de Dorothy Parker.

Gertrudis, de J.V. Foix.

Els contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer.

L'home que es va perdre i Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal.

Exercicis d'estil, de Raymond Queneau.

El conte del Graal, de Chrétien de Troyes.

Figures de calidoscopi, de Ramon Solsona.

Obra poètica de Josep M. Junoy. Estudi i edició de Jaume Vallcorba.

Gràcies, Jaume Vallcorba.

divendres, 1 d’agost de 2014

Música i infinit


Fa pocs dies va acabar el ramadà, el mes durant el qual els musulmans practiquen el dejuni diürn i intensifiquen les seues pràctiques religioses. Bona part de la comunitat islàmica de Benicarló ha celebrat durant aquests trenta dies les oracions, en acabar el dia, a les pistes esportives que hi ha al costat de l'institut Ramon Cid. Des de casa meua, que es troba bastant a prop, els he sentit cada nit, entre les onze i les dotze si fa no fa. He sentit com pregaven, com predicava l'imam, i també com cantava.

De fet, desconec qui cantava, si era l'imam o algun fidel encarregat de la tasca. El cas és que la música arribava amb major o menor claredat, depenent de la direcció de l'aire nocturn, fins a la meua terrasseta, on jo llegia o treballava. Alguna persona amb qui he parlat, que també ho sentia des de casa seua, deia que ho trobava molest. Ans al contrari, a mi em relaxava bastant. En la quietud de la nit estival, les característiques modulacions dels càntics religiosos em feien viatjar cap als països musulmans, aportaven una nota d'exotisme en la quotidianitat que em resultava agradable.

No m'agradava només, tanmateix, pel poder d'evocació que la música tenia, i que em feia viatjar sense moure'm de lloc. A més, aquella música monòtona, de ritme lent i cadència profunda, em produïa una sensació de pau i benestar, em feia sentir un assossec i una calma interiors que resultaven plaents. Predisposava l'interior, és clar, per a l'elevació espiritual. Això em feia pensar en la capacitat de la música per afavorir l'obertura cap a l'infinit i la transcendència que és l'aspiració i la raó d'ésser de les religions.

En certa manera, els càntics musulmans em recordaven els shomyo o cants litúrgics budistes, que tots hem sentit en pel·lícules o documentals, la capacitat dels quals per a la contemplació interior són ben evidents, fins al punt que són emprats com a mitjà de relaxació per gent no creient. En la cultura cristiana, els casos són abundants, de ben segur per proximitat. Des del cant gregorià que entonaven els monjos medievals, fins als oratoris de Haendel o les cantates de Bach (la música que deuen escoltar els àngels mentre contemplen Déu), la història de la música occidental ha donat exemples excelsos de músiques que ens apropen, de manera eficaç, a la part d'infinit que tenim dins, a l'espiritualitat i la transcendència que l'home ha tendit a buscar al llarg dels segles.

Segurament les religions sempre han emprat la música perquè és el llenguatge humà més universal, el que sap expressar millor l'inefable, allò que no es pot explicar amb paraules. I l'experiència religiosa és, en ella mateixa, inexpressable, com bona part dels sentiments. Probablement, mai som tan a prop de l'absolut com quan escoltem els càntics dels muetzins islàmics o una passió de Bach. Gràcies a la música, ens elevem, som una mica més que homes, som més infinits que mai.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 945 (1 d'agost de 2014)

dimarts, 29 de juliol de 2014

Literatura de butxaca / 13: Kerouac

 
"L'única cosa que anhelem en la vida, que ens fa sospirar i gemegar i tenir nàusees de tota mena, és el record d'alguna santedat perduda que va ser experimentada probablement a l'úter i només pot ser reproduïda (encara que detestem admetre-ho) en la mort. Però qui desitja morir?"

Jack Kerouac, A la carretera, part II, cap. 4 (trad. Manuel de Seabra)

dimarts, 1 de juliol de 2014

Narrativa tropical

Aprofitar la mort d'un escriptor per a rellegir la seua obra és, més enllà d'una certa morbositat necrofílica, una excusa com qualsevol altra per a tornar a visitar llibres que valen la pena. Una operació, la de la relectura, que a mi, personalment obsessionat a llegir llibres pendents, em costa emprendre. Ho vaig fer fa unes setmanes amb Cien años de soledad, just l'endemà de conéixer la notícia de la mort de Gabriel García Márquez. Feia segurament uns vint-i-cinc anys que l'havia llegit. Recordo que en aquella primera ocasió el llegia en els migdies calorosos de juliol, en el descans xafogós a l'hora que el sol cremava més. Un context ben apropiat per a una novel·la tan pròpia de terres càlides.

Efectivament, mentre m'endinsava en la complexa trama de la família Buendía, amb el seu embolicat encreuament de personatges que repeteixen noms inversemblants (José Arcadio, Aureliano), contínuament em sentia envoltat per una atmosfera tropical. Tant per la forma com pel fons de la novel·la. Per la forma, per l'estil barroc, de gran riquesa lèxica, pròdig en adjectius, amb poca presència del diàleg: una narració que avança amb la força i la contundència d'un riu amazònic, entre densa vegetació. I pel fons, és clar, aquesta història tan coneguda que combina realisme amb màgia i fantasia, en allò que es va convenir a anomenar "realisme màgic". Una història que conjuga elements de la història contemporània de Colòmbia, i de tota Sud-amèrica, com ara les guerres civils, les dictadures o la forta presència de les companyies bananeres nord-americanes; amb la fantasia i la màgia: aparicions d'espectres, endevinacions del futur, l'assumpció en cos i ànima al cel d'un personatge, estores voladores portades per gitanos prodigiosos.

I pensava, mentre llegia, ara que fa més de vint anys que tinc vint anys i unes quantes lectures més a les esquenes i als ulls, que això, aquesta barreja de real i meravellós, és ben pròpia de les cultures iberoamericanes. Els exiliats catalans que van haver de viure molts anys a l'Amèrica del Sud després de la guerra civil es van sentir profundament copsats per una realitat aclaparadora, que s'imposava a l'individu, una realitat bigarrada, com la vegetació de la selva, en la qual es difuminaven les fronteres entre allò real i allò màgic. Pere Calders va trobar un món en el qual es vivien realment situacions absurdes com les que ell imaginava en els seus contes, i va reflectir-ho estupefacte en un llibre com Aquí descansa Nevares, sobre el qual no es cansava de repetir que moltes situacions les havia vistes en realitat a Amèrica, en aquest cas a Mèxic, on ell va haver de viure exiliat. Com Lluís Ferran de Pol, que ho va mostrar en algunes narracions de La ciutat i el tròpic.

També va viure molts anys a Amèrica, i en concret a Colòmbia, un escriptor català molt menys conegut, almenys aquí, Ramon Vinyes. Pertanyent a una generació anterior a la de Calders o Ferran de Pol, ja havia viscut a Colòmbia abans de la guerra, i hi tornà en el moment de la derrota. En el seu llibre A la boca dels núvols, també es pot percebre l'impacte de l'insòlit i la màgia tan present en la realitat sud-americana. Vinyes visqué a la ciutat de Barranquilla, on va participar activament de la vida cultural, regentava una llibreria, va publicar revistes literàries, i esdevingué un intel·lectual admirat per l'anomenat Grup de Barranquilla. Grup format per diversos escriptors, entre els quals precisament un jove García Márquez. Vint anys després, aquest va incloure la idolatrada figura de Ramon Vinyes com un personatge més en la galeria de Cien años de soledad: l'anomenat "sabio catalán" que coneix el darrer membre de la família Buendía.

Al capdavall, la realitat màgica i extraordinària que apareix en la magnífica novel·la de García Márquez és la realitat del tròpic que tant va impactar els escriptors exiliats catalans als anys quaranta. Un món en el qual es vivia sense contradicció la realitat i el mite, la història i la llegenda. Macondo, en definitiva. I aquell exili català trobà el seu lloc, petit, també, en aquest món.

Assegut al mig, Gabo. Assegut també, el segon per la dreta, Ramon Vinyes

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 941 (4 de juliol de 2014)

dimarts, 28 de gener de 2014

El tramvia de la memòria

Joan F. Mira
El tramvia groc
Barcelona, Proa, 2013 ("A Tot Vent", 600)

Ningú no pot negar el pes de Joan Francesc Mira dins l'actual panorama de la literatura catalana, al País Valencià i en general. Autor d'una obra novel·lística de primer nivell, d'una gran coherència tècnica i de contingut; traductor de prestigi d'obres clàssiques de la literatura universal (com la Divina Comèdia, els Evangelis o l'Odissea); autor d'una completa obra assagística i d'articles d'opinió, tot plegat n'ha fet una figura de referència dins la cultura valenciana. Ara, amb El tramvia groc, Mira obre una altra via dins el sòlid conjunt de la seua obra: la prosa memorialística.

L'autor valencià recorda la seua infantesa, durant els anys quaranta i inicis dels anys cinquanta, en el barri de la Torre de València. Ens explica, per tant, la seua relació amb tot un món particular, a cavall de l'Horta i la ciutat, lligades pel tramvia groc que ell mateix agafava cada matí per anar a estudiar als escolapis, com ens explica al capítol segon. Coneixem com era la família de l'autor, quins jocs practicava, en quines lectures s'inicià, com era la casa on vivia, quan nasqué sa germana o com morí son pare. Sabem com era la petita granja que tenien a casa, a quines escoles va estudiar, quines foren les primeres nenes amb qui tingué tracte.

Tanmateix, Mira vol explicar un món, més que no pas una vida. Hi ha elements autobiogràfics que són, òbviament, el fil conductor del llibre, però El tramvia groc és, en molts sentits, un llibre de memòries amb poca presència del jo. Mira tria de la seua infantesa els fets i vivències personals que són susceptibles de despertar un interés col·lectiu. Hi ha una posició antropològica o estètica: descriu escenes, objectes, episodis, persones, que prenen valor no pel fet de pertànyer a la vida de l'autor, als seus records, sinó en tant que generen una emoció, un sentiment que pot ser compartit pel lector.

Així, en el tercer capítol aprofita la descripció de l'hort familiar per a elaborar un esplèndid cant a l'horta valenciana, que mereixeria figurar en les antologies sobre el paisatge del país. O, en el primer, la descripció de la carretera o camí reial de Madrid a la vora del qual vivia, li serveix per a fer tota una reflexió que arriba fins a la Via Augusta dels romans, i encara més enllà. Són les memòries d'un antropòleg que exerceix com a tal, o simplement d'un home acostumat a veure la realitat des d'una visió cultural. Així, la narració de la pròpia vida esdevé molt més, la descripció de tota una manera de viure, de tot un món.

Per això, segurament, l'obra no segueix un ordre cronològic, sinó que s'organitza per centres d'interés, un per capítol. I per això també, defuig l'expansió sentimental personal, la nostàlgia, perquè pretén aconseguir un efecte estètic. Com si fos una novel·la, de fet, amb la voluntat de fer literatura, i no només memòries. Per això també, està escrit amb l'estil propi de l'autor, sintàcticament barroc i complex, ple de referències.

Una vegada més, Mira ens ofereix un llibre cabdal, doncs. Un gran llibre de memòries perquè, en resum, és al cap i a la fi una gran obra literària.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 919 (31 de gener de 2014)