diumenge, 17 de març de 2013

Espriuana: Dia de la Poesia Catalana a Internet

Avui hom proposa de celebrar el Dia de la Poesia Catalana a Internet. A mi m'ha agafat una mica a contrapeu perquè estic passant uns dies fora de casa, sense els llibres a l'abast. Però casualment (juro que és casualitat!) m'ha enxampat llegint l'antologia de textos de Salvador Espriu que ha publicat recentment l'editorial Bromera. I enguany justament en celebrem el centenari del naixement (eixa és la raó perquè he emprés la lectura d'aquest volum).

Admeto que estic redescobrint la poesia d'Espriu. Ja coneixia la més compromesa, com aquesta de La pell de brau:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


Però no coneixia o no valorava tant la més lírica, com aquesta d'El caminant i el mur:

CANÇÓ D'ALBADA

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.



Hi ha poemes que sota una aparença de lirisme melangiós amaga tot un sentit col·lectiu. Com aquest de Cementiri de Sinera:

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
pels clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

Un altre dia en parlaré. Avui es tractava de sentir uns tastos de la veu d'Espriu.

divendres, 8 de març de 2013

Dona


Dedicat a totes les dones. Un poema de Maria Mercè Marçal.

Amb totes dues mans

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.

Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina,
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles,
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Maria Mercè Marçal
Bruixa de dol (1979)