dimecres, 31 de març de 2010

Passions


Rellegeixo aquests dies les novel·les de Blai Bonet, en especial El mar. Una novel·la curiosa. Publicada per primer cop en 1958, causà escàndol per la violència que incloïa i per les relacions sexuals suggerides entre els adolescents d’un sanatori antituberculós en què s’ambienta. Cinquanta anys després, és una obra gairebé oblidada potser, entre d’altres coses, per l’alt contingut religiós, pels deliris místics dels personatges als quals, fins i tot, se’ls apareix el diable: un diable adolescent, quotidià.

Els adolescents desequilibrats de Blai Bonet viuen el sexe com un pecat, com si estigueren tornant a crucificar Crist. I la sang, la mateixa sang que vomiten en les seues crisis nocturnes de tuberculosos, és per a ells una actualització dels sofriments de Jesús, que ells aprofundeixen amb una vivència ambigua del sexe com a pecat.

Sexe i religió. I violència absurda. Però, per damunt d’aquest món estrany, hi ha bellesa. Bonet trencava i trenca els motlles tant d’uns com d’altres. I amb un llenguatge carregat de simbolisme i lirisme, audaç, sorprenent. Irregular, és cert, però amb una veu pròpia. Segurament per això ningú no se’n recorda.

Com m’agrada de fer cada any algun dia de Setmana Santa, també he escoltat La Passió segons sant Mateu de Bach. La sensibilitat és molt lluny de la de Bonet, però alguna cosa les uneix, malgrat la distància de més de dos segles. Quelcom que ens fa recordar que aquests dies de Pasqua no són només uns dies de vacances, sinó que beuen d'un pòsit cultural profund, tant sí en compartim les creences com si no.

S'ha instal·lat una banalitat tan profunda entre nosaltres que aviat serem incapaços de comprendre res. No podrem entendre ni Bach ni les novel·les de Blai Bonet. Ni moltíssimes coses que hi ha entremig, i abans i després.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 680 (24 d'abril de 2009)

dimecres, 24 de març de 2010

Núria Folch i Pi

Ahir va morir Núria Folch i Pi. Tenia 94 anys. La senyora Folch era coneguda sobretot per ser la vídua d'un dels escriptors catalans més importants del segle XX, Joan Sales. De fet, el binomi Sales-Folch era pràcticament indestriable, i quan es parla de la transcendència del Sales editor, que va publicar Rodoreda i Villalonga entre molts altres en el Club Editor, sovint s'oblida que les tasques de l'editorial eren compartides amb la seua muller. Fins al punt que, quan Sales morí, Folch continuà tota sola la tasca a la qual ell havia dedicat tants esforços, fins no fa molts anys que n'ha pres el relleu la seua néta, Maria Bohigues.

Núria Folch era un tros d'història vivent, que va viure, al costat del seu Joan Sales, els anys republicans, la guerra (aquella guerra que els marcaria per sempre més), el trànsit del comunisme al catolicisme, l'exili francés, dominicà i mexicà (on participaren dels Quaderns de l'exili), el retorn a l'interior a finals dels quaranta i la feina editorial, fonamental per a la represa de la novel·la i la cultura catalanes.

Amb la mort de la senyora Folch m'ha retornat la figura de Sales, les seues opinions històriques (sovint discutibles), la seua meravellosa novel·la Incerta glòria, que ella no es va cansar mai de reivindicar. On, per cert, molts trets del personatge de Trini recorden els de Núria Folch. Tot un món literari apassionant del qual ha desaparegut un testimoni d'excepció.

Per cert, trobareu comentaris magnífics dedicat a la mort de Núria Folch al bloc Ganxet sota les pedres i també al d'Enric Vila. Us els recomano vivament.

diumenge, 21 de març de 2010

The Road


Déu n'hi do, com se'ns va quedar el cos després de veure aquesta pel·lícula. Dirigida per John Hillcoat, adapta una novel·la de Cormac McCarthy (l'autor de No country for old men) que se situa en un món postapocalíptic, en el qual no hi ha aliments, ni vegetals, ni animals. El clima és gèlid i humit, i els pocs supervivents busquen restes de menjar en un món en runes o es lliuren al canibalisme. La pel·lícula transmet el fred i la grisor d'aquesta situació, i també l'angoixa. En aquest sentit, no es concedeix treva a l'espectador.

Però no són la descripció d'aquest món, ni una denúncia ecologista (no es dedica gens de metratge a explicar les causes de la destrucció), els objectius primordials, sinó la relació entre els dos protagonistes, un pare (Viggo Mortensen, molt bé) i el seu fill. Tots dos malden per sobreviure tenint-se només els dos, escapant de les bandes de caníbals, i tractant de mantenir els valors humans mínims. Però davant la realitat d'un món sense esperança, hom es pregunta: per a què? quin sentit té l'existència d'aquests dos éssers?

A mi em fa l'efecte que The road parla del sentit dels valors en un món en decadència, i planteja una qüestió que molts ens hem fet alguna vegada: per a què tenir fills en aquest món que cada cop va a pitjor? El film posa aquesta pregunta en un context extrem, de manca absoluta d'horitzons, i ens presenta un pare que, malgrat tot, segueix endavant. Per què? Potser no hi ha resposta, però en l'actitud d'aquest pare hi ha condensada la grandesa de l'ésser humà. Amb tot, el pare aconsegueix que el seu fill se senta portador d'allò que ens fa humans: "el foc", com repeteixen sovint.

Sí, la pel·lícula acaba amb certa esperança. Però després de la desolació presentada, aquesta esperança és incerta i no s'imposa a l'ànim de l'espectador. Amb tot, per la reflexió que planteja, crua i duríssima, val la pena.

dimecres, 17 de març de 2010

Falles diferents?

Falles, de nou. I amb elles, una certa sensació de desassossec. Tenen quelcom, les falles, que sembla que els impedisca ser assumides per certs sectors de la ciutadania, precisament els més conscients, els més madurs, els més valuosos. Ens posaríem d'acord ràpidament en quines coses ens desagraden de les falles: la coentor, l'incivisme, el soroll, els vestits de fallera, les banderes amb blau. Conec molta gent, d'ací i de València, que quan vénen falles se'n van de viatge.

I tanmateix, les falles són ací. Encara que siguen una tradició sobrevinguda, de fora, importada. Encara que representen sovint el concepte més ranci, tòpic i caspós de ser valencià. Encara que ens emparenten més amb la València de Rita que amb els costums més moderns i oberts que ens sembla (amb raó?) que hi ha més al nord. Sí, potser això és veritat. Però, malgrat tot, les falles són ací i ningú no les farà fora, encara que les mirem amb menyspreu.

Cal convindre que les falles, després de més de trenta anys, són una fita clau per a la societat benicarlanda. Això no es pot obviar. Per a molts conciutadans, però molts, una majoria potser, són uns dies importants, i les senten com a pròpies. Són unes festes que aconsegueixen una participació a nivell de carrer a què ni tan sols les festes d'agost arriben. Amb tot, alguns sectors oberts, progressistes, nacionalistes, segueixen (seguim) mirant-les amb reticències.

No seré jo qui faça una defensa de les falles: com deia Raimon, jo no sóc "d'eixe món". Però penso que estaria bé que apareguera una manera alternativa de viure les festes de sant Josep. Que hi haguera elements dins de cada falla que maldaren per canviar algunes coses, i treballaren per fer unes falles amb un altre concepte més acceptable de valencianitat. Unes falles més crítiques, també. Crec que fa anys hi havia alguna falla jove que va intentar coses en aquest sentit. Seria bo recuperar eixe esperit.

Però, qui? Desgraciadament, això de les falles només sembla despertar adhesions o rebuigs inquebrantables: o estàs amb mi, o contra mi. Qui està dins d'eixe món, hi ha d'estar d'una determinada manera; qui no li agrada, se'n manté al marge, hi gira l'esquena. Però des d'aquests darrers sectors, estaria bé propiciar camins alternatius. Tot i que no sé com. Però caldria, perquè les falles són un element de vitalitat inigualable de la nostra societat i ens estem deixant perdre aquesta energia.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 724 (12 de març de 2010)

dimarts, 9 de març de 2010

Ciutadans i votants

Llegeixo en la premsa que la nova llei de l’avortament genera controvèrsia. De fet, apareix una dada que crida l’atenció: 6 de cada 10 votants del PSOE estan en contra que les adolescents puguen avortar sense control patern. I sembla que això sorprén d’allò més. Com si haguera de ser obligatori que els votants socialistes estigueren d’acord en tot allò que fan els del seu partit. Hi ha cada vegada més una tendència a la simplificació en la ideologia de les persones, que intenta esquematitzar-ho tot en dos blocs granítics: progressistes i conservadors, esquerres i dretes.

M’explicaré amb alguns exemples. Per a ser progressista, sembla que cal estar a favor de l’avortament en totes les situacions, de l’eutanàsia, de l’ensenyament públic i ser del rotllo “multiculti”. En l’altra banda, tampoc es pot ser de dretes i nacionalista, almenys ací al País Valencià, o estar a favor dels matrimonis gais. Una persona cristiana i practicant es veu que no pot ser d’esquerres i ecologista (i altres coses), perquè aquesta combinació estranya tant a uns com als altres. En canvi, pareix que ha d’anar forçosament a les manifestacions pro-vida, per tornar al mateix tema. Fa l’efecte que no es puga anar tant a la “mani” del 25 d’abril com a la processó del Crist.

Per sort, la realitat és més complexa. Resulta que hi ha gent d’esquerres antiavortista, i hi ha gent que vota al PP que és gai, i hi ha dirigents comunistes que van a missa cada setmana, i hi ha independentistes que porten els fills a escoles de pagament. I això és fantàstic, perquè la ideologia de cadascú no té perquè sotmetre’s a la divisió entre esquerres i dretes que ens volen presentar com a monolítica.

A mi m’agrada la diferència, i la gent que no respon a un esquema predeterminat. Aquesta gent, quan va a votar, tria aquella opció que millor s’adapta a allò que pensa, però no subscriu necessàriament tot el que diu el partit en qüestió. De fet, si té una mica de criteri propi, això és impossible. Perquè cadascú és el seu propi partit polític, i no en trobarà cap que se li adeqüe al cent per cent.

Visca, per tant, la diferència i la gent que vota sense estar del tot convençuda (però vota). Perquè per damunt de votants, hem de ser ciutadans amb consciència i opinió. Enhorabona si ets d’aquells que no saps a qui votar perquè estàs en desacord amb alguna cosa de tots. És que has aconseguit tenir les teues pròpies idees. Votaràs, però el teu vot serà només una manifestació més, entre d’altres, de la teua presa de posició davant del món.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 686 (5 de juny de 2009)

dijous, 4 de març de 2010

Fem un trio


Amb aquest títol suggerent i provocador, Manel Joan i Arinyó ha publicat un llibre que du per subtítol El fascinant món de la ploma. Es tracta d'unes memòries dels seus inicis literaris en què narra, amb molt d'humor i un estil cent per cent Arinyó, multitud d'anècdotes del món literari dels anys vuitanta. Absolutament recomanable, entreteniment de primera qualitat.

Demà divendres a les 20:00 h, Joan i Arinyó serà a Benicarló, convidat per l'Associació Cultural Alambor, per presentar aquesta novel·la. L'acte tindrà lloc al Saló d'Actes de la Fundació Caixa Benicarló. Els que heu sentit alguna vegada Arinyó en acció, estic segur que no voldreu deixar passar aquesta nova oportunitat. Els que no el coneixeu, faríeu bé d'assistir-hi: no en sortireu defraudats. Arinyó és sense cap mena de dubte un dels escriptors valencians amb més traça per seduir i enganxar l'auditori. I els lectors.