diumenge, 31 de gener de 2010

Revolutionary Road

Per raons de desorganització laboral i familiar, sempre vaig una mica tard en les pel·lícules. Ara he vist Revolutionary Road, un film de l'any passat dirigit per Sam Mendes i protagonitzat per Leonardo DiCaprio (cada vegada més bon actor, per a la meua sorpresa) i Kate Winslet. Duríssima. Duríssima perquè és com un cop de puny que ens llança a la cara inquietuds que sabem dins nostre però no ens atrevim a reconéixer.

Se'ns hi narra la crisi d'un matrimoni jove quan s'adonen que no han assolit ser res d'allò a què aspiraven quan eren joves: se senten fracassats, buits. De sobte, en arribar a certa edat, veuen que la vida que porten és convencional, i tenen prou valentia per adonar-se'n. Però, som capaços de fugir de les estructures i les seguretats que ens hem anat bastint? És possible començar de nou una nova vida i renunciar a treball, casa, estabilitat? Es poden deixar de banda impunement les coses que conformen la nostra mediocritat, odiada però alhora indefugible?

La pel·lícula, excel·lent, és una càrrega de profunditat que planteja aquests i altres interrogants, especialment punyents per a tots aquells que arribem al mezzo del camin i ens resistim a estar del tot idiotitzats.

dimecres, 27 de gener de 2010

Un poble sense ètica

Un cop més, la corrupció. Polítics valencians enriquint-se i sota sospita. Un panorama que fa vergonya. Tanmateix, allò que més preocupa és la indiferència que, en general, mostren els valencians per aquests fets. D’una banda, això és explicable per la vergonyosa censura que aplica Canal 9, un canal que els valencians no ens mereixem que duga el nostre nom (o potser sí). Però no ens enganyem, això no ho explica tot.

La idea generalitzada és que “tots són iguals”: tots els polítics allò que volen és embutxacar-se diners. Com que la corrupció i els tractes de favor són inevitables, no cal que canvie res. És a dir, els polítics no són castigats pel fet de ser sospitosos de pràctiques il·legals. Ja ho vam veure en les darreres eleccions: malgrat el cas Fabra, res es va notar. Tot sembla indicar que amb el cas Gürtel succeirà el mateix: ni trages, ni Costas, ni “Bigotes”, ni res. Els valencians encara votarem més els que ara manen.

A mi, francament, tot això em desconcerta. És que als valencians tant ens fa l’honradesa dels governants? No ens importa que aquells als quals encarreguem de gestionar la cosa pública siguen honestos? Què demanem, doncs, als que manen?

El pitjor que ens pot passar, col·lectivament, és desvincular la política dels valors ètics més fonamentals. Si un governant s’ha aprofitat del seu càrrec per enriquir-se, ha de ser castigat pels electors, per una qüestió de solidesa moral i ètica. Després cadascú que pense a qui votarà. En tot cas, és un error arribar a la conclusió que “els altres farien igual”. Per una sèrie d’aprofitats, no hem d’acabar dubtant de la política. Si votem a uns altres i són iguals, també hem de deixar de votar-los, i seguir buscant. Si les persones que aspiren a governar-nos veuen que aquestes actituds són castigades pels electors, aconseguirem una classe política millor. En canvi, la impunitat electoral eternitza aquesta situació.

Però si res d’això ens afecta a l’hora de votar, és que som iguals que eixos polítics. Acceptem implícitament que si nosaltres fórem en el lloc de Fabra o Camps o qui siga faríem el mateix. I anem deixant entre tots que es desprestigie la política, que és una de les arts més nobles, de major compromís ètic a la qual es pot dedicar una persona, una de les activitats més compromeses i lloables.

I així ens estem convertint en un poble sense ètica que té els governants que mereix.

Publicat a
La Veu de Benicarló, núm. 706 (30 d'octubre de 2009)

dissabte, 23 de gener de 2010

Exilis

Segons el diccionari, un “exili” és l’expatriació, voluntària o forçosa”, l’“obligació de viure fora d’un lloc, lluny d’una persona, que hom enyora”.

Hi ha un període de la nostra història cultural (del qual no parlen mai a Canal 9), que a mi particularment m’atrau molt: és l’exili. Milers de catalans i valencians van haver d’anar-se’n del seu país en acabar la guerra civil, per por a ser represaliats pel seu ideari. Però paral·lelament començava un altre exili, que anys després Joaquim Molas batejaria com “l’exili interior”. Era el que va patir la gent que es va quedar, però sense la possibilitat d’expressar les seues idees, d’usar la seua llengua, de ser lliures: el franquisme ho impedia.

A mi aquesta idea de l’exili interior m’apassiona. És l’estat d’aquell que se sent estranger en el seu propi país, perquè la situació política o social el fan sentir rar. És la sensació que hom té quan creu que tot el món va en una direcció i ell no s’hi sent a gust, i tant si fa com tothom o no, se sent incòmode, estrany. L’exili interior el viuen les persones a qui no agraden moltes coses que veuen, però se senten impotents, perquè se senten sols. Creuen que és molt difícil canviar res.

Als anys quaranta, molta d’aquella gent s’agrupava en petits grups clandestins, en pisos privats, per a parlar de política, de llengua, de cultura. Així no se sentien tan sols, i alimentaven una esperança per al futur. Aquelles reunions eren com illes en l’oceà, oasis en el desert.

He pensat de titular aquest bloc “Exilis”, perquè la majoria de temes que em motiven a escriure certifiquen que sóc un exiliat interior. Aquest espai serà com una tertúlia clandestina de la postguerra.

I així potser entre els exiliats ens anem fent companyia.