dimecres, 24 de setembre de 2014

Literatura de butxaca / 14 : Kazantzakis


"Aquest home -vaig pensar- no ha anat a l'escola i el seu cervell no està malejat. Ha vist i ha sofert molt, el seu esperit s'ha obert, el cor se li ha eixamplat, sense perdre la seua audàcia original. Tots els problemes complicats, insolubles per a nosaltres, ell els talla d'un cop d'espasa [...]. Els salvatges d'Àfrica adoren la serp perquè amb tot el cos toca terra i així coneix tots els secrets del món. Els coneix amb el seu ventre, amb la seva cua, amb les seves vergonyes, amb el seu cap. Toca, es barreja, es fa una mateixa cosa amb la Mare. Així també Zorbàs. Nosaltres, la gent instruïda, no som sinó ocells de l'aire, esmaperduts."

Nikos Kazantzakis, Alexis Zorbàs (1946), trad. Jaume Berenguer, cap. V


"Al vespre, Zorbàs encenia el foc entre dues pedres i cuinava; ens posàvem a menjar i a traguejar, la conversa s'animava; al capdavall vaig comprendre que el menjar també és una funció espiritual i que la carn, el pa i el vi són les primeres matèries de què l'esperit és fet."

Nikos Kazantzakis, Alexis Zorbàs (1946), trad. Jaume Berenguer, cap. VI

diumenge, 14 de setembre de 2014

Natros no parlem bé


Això deia un molt bon amic, mentre preníem un gintònic en agradable companyia. És una persona d'idees constructives sobre llengua, que intenta emprar el valencià tant a nivell privat com públic. Però em deia que es trobava amb molts dubtes i vacil·lacions quan escrivia, i que aquesta inseguretat es devia a aquest fet: "És que natros no parlem bé i, és clar, ens costa molt més".

Heus ací un prejudici molt arrelat entre els parlants habituals de valencià, no només ací al Maestrat, sinó en general a tot el País Valencià, i potser encara en altres llocs on no se senten identificats amb la parla oriental, la de les comarques de Barcelona i Girona, que és la que gaudeix de major difusió en els mitjans. Aquí al nostre territori el complex d'inferioritat encara s'agreuja més, perquè estem lluny dels dos grans centres lingüístics, que són Barcelona i València. Hi ha qui creu que no parla bé perquè no diu "sigui"; d'altres, com el meu amic, creuen que parlen malament perquè no pronuncien les erres finals com a València.

Doncs bé, cal dir-ho molt clar, perquè hi ha molta gent confosa: ací parlem molt bé, i no tenim res a envejar ni als de Mataró ni als d'Ontinyent. De fet, tothom parla bé, no hi ha cap territori on parlen millor que en cap altre. Tots els accents són bons, és tan valencià i català pronunciar la erre de "cantar" com no pronunciar-la, com fem nosaltres. Una cosa és la llengua oral, i l'altra la llengua escrita, i cal deixar de banda un altre prejudici, que el meu amic expressava així: "Allò que està ben dit és quan es parla com s'escriu, no?". Doncs no necessàriament. Escrivim la erre final, però no la pronunciem, i això és una convenció que hem establit, igual que escrivim les hacs i són mudes.

El problema és que la normativa acaba influint en la percepció que els parlants tenen sobre allò que parlen, i potser això és inevitable en els processos de normalització. Per això cal fer, com es diu ara, molta pedagogia, i no deixar que la gent crega que la seua manera de parlar és "incorrecta", perquè això acaba perjudicant l'ús de la llengua. I no és cert: tinc molt amics i coneguts tant de Barcelona com de les comarques centrals valencianes, i us asseguro que tampoc parlen la manera suposadament "correcta" de la llengua. Simplement, perquè l'estàndard no el parla ningú. O el parlem tots una mica.

Hem de sentir més orgull per les formes que emprem, apujar la nostra autoestima lingüística. No amb un sentiment particularista, que ens allunye de la llengua comuna dels germans del nord i del sud, perquè això seria limitar-nos i empobrir-nos, tancar-nos en el nostre petit clos i acabar pensant que la nostra llengua només és per anar per casa. Res d'això: el nostre parlar és una aportació de primera a la llengua comuna, i aquesta és una llengua normalitzada que ens permet llegir i escriure sobre qualsevol cosa, ens permet comunicar-nos amb el món. Acceptar-nos a nosaltres mateixos i estar satisfets de la nostra singularitat és el primer pas per a ser universals.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 950 (12 de setembre de 2014)

dilluns, 8 de setembre de 2014

Els contadors d'històries


L'estiu sol ser un bon moment per a llegir llibres llargs i monumentals. Solc aprofitar per a llegir algun clàssic dels que tinc en espera, però enguany necessitava lectura d'evasió, i per això em vaig decidir a emprendre Els pilars de la Terra, de Ken Follett. És un llibre prou conegut i difós, tot i les seues més de mil pàgines, que s'inscriu en el subgènere de la novel·la històrica, dins del qual és potser un dels llibres de més èxit internacional. Com molts deveu saber, perquè ja fa anys que circula pel món, s'ambienta al segle XII, i narra les peripècies que envolten diversos personatges al voltant de la construcció d'una catedral.

El llibre ha complert les meues expectatives: es tracta efectivament d'una novel·la de molt bon llegir, que entreté amb traça, porta el lector fàcilment pel camí de la ingesta descomunal de pàgines que no es fan gens pesades, la història atrapa i el lector té interés per saber com se'n sortiran els personatges de les nombroses dificultats en què es troben per a sobreviure en una època difícil. Ja és això. Mentre avançava en la lectura, admirava la prodigiosa capacitat que tenen els autors dels anomenats best-sellers (Ken Follett n'és un dels més reputats) a fer que el lector quede enganxat a la història, i que veritables totxos de dimensions atemoridores puguen ser devorats en poques setmanes o dies.

Ara feia anys que no llegia cap llibre d'aquest estil, vull dir best-sellers (potser des d'El codi Da Vinci, però no ho sé cert). I anava pensant, mentre avançava en la lectura, en què és allò que diferencia un llibre com Els pilars de la Terra d'altres que són considerats en la categoria de la literatura, diguem-ne, "seriosa". És a dir, per què Ken Follett (o Dan Brown), amb molta probabilitat, no seran estudiats a les classes de literatura, i en canvi llibres molt més difícils de llegir, molt més avorrits (per a què anem a enganyar-nos), sí que gaudeixen de consideració literària. ¿Les novel·les entretingudes i fàcils de llegir no tenen qualitat literària? ¿O per a tenir aquesta qualitat, cal ser profund, d'una profunditat tal que el llibre cau de les mans i només el poden llegir quatre erudits?

I mentre llegia m'anava fixant en algunes coses que m'ajudaven a trobar alguna pista. Per exemple, que els personatges d'Els pilars de la Terra tenen molt pocs matisos, són bons o dolents, i especialment aquests, els dolents, són absolutament malèvols i perversos. Per tant, es perd una mica de complexitat, i el llibre no ens ajuda a comprendre la condició humana com sí que solen fer els grans clàssics. D'altra banda, Follett no experimenta massa, segueix una estructura molt lineal, per a no perdre el lector, i això també resulta més senzill, per al lector però també per a l'autor. Per no dir que els conflictes que fan avançar l'acció són molt semblants, una mica reiteratius: els dolents (el bisbe Waleran i el comte William) tramen alguna maldat per entrebancar la tasca del prior Philip o de la gent de Kingsbridge, i aquests se'n surten o no, i així successivament.

Compte, no critico la novel·la de Ken Follett. Al contrari, crec que és un exemple reeixit d'un tipus determinat de literatura, podríem dir-ne literatura popular, que té la seua raó de ser i la seua funció. Es tracta d'una literatura que prioritza, molt legítimament, l'explicació d'una història, sovint molt complexa, i disposada de manera que puga ser assimilada i seguida per molta gent. Ken Follet, com molts altres, és un contador d'històries de primera. Té una immensa capacitat per a imaginar arguments, per a crear una tensió en cada situació que obliga el lector a continuar. La trama és l'element principal i central, i tenen una habilitat especial per a trenar els fils que la conformen.

Però si voleu que la literatura us oferisca alguna cosa més, l'heu de buscar en altres llocs.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 949 (5 de setembre de 2014)

dimarts, 2 de setembre de 2014

Paraules amb saó / 11 : pantec


Cada vegada ho sento dir a menys gent, però a casa sempre he sentit dir la paraula pantec, que significa 'respiració fatigosa'. Per exemple, quan algú corre molt, pot arribar a exclamar: "Encara m'agarrarà un pantec". De vegades, semblava referir-se a alguna mena d'atac o col·lapse poc definit: "Li va agarrar un pantec i es va morir".

Aquest mot no apareix al DIEC, ni al Vocabulari de cruïlla de Joan S. Beltran, però sí al Diccionari català-valencià-balear de Joan Alcover i Francesc de B. Moll, on s'indica que és sinònim de "panteix", a Ulldecona i el Maestrat. Curiosament, s'indica que es diu a la Ribera del Flamisell, a la Ribagorça (Vall Fosca, al Pirineu). En La Ribagorça parla, una web que recull mots propis d'aquesta comarca, el mot no apareix, potser perquè ja no es diu o perquè el consideren només una variant de panteix.

Panteix seria la paraula més usada en l'estàndard, i el seu derivat el verb panteixar. Com a derivat de pantec, jo he sentit alguna vegada pantegar. Per exemple, la iaia d'un conegut meu, que tenia asma, per la nit "pantegava". Reconec que aquest verb no l'he utilitzat mai.