dimarts, 15 d’octubre de 2013

L'11, el 9 i el 12: diades nacionals.


Sembla que això de les diades nacionals (qui vulga, que hi pose "autonòmiques") darrerament s'està posant emocionant. En poc més d'un mes, hem viscut, en aquest ordre, l'11 de setembre català, el 9 d'octubre valencià i el 12 d'octubre espanyol. Fins no fa molt, aquests dies eren poca cosa més que un dia de festa, una oportunitat per a fer pont o anar a Port Aventura. Ho segueixen sent, evidentment. Però, segurament des que han pujat d'intensitat les reivindicacions catalanes, sembla que estiguen cada cop més carregades de sentit, i per tant d'alguna cosa molt saludable, com és el debat i la discussió d'idees; i també, desgraciadament, inevitablement, de virulència i intransigència.

És curiós parar-se a pensar en l'origen i el significat d'aquestes tres festivitats. Resulten molt il·lustratives del tarannà dels respectius tres pobles o col·lectivitats que les celebren. Anem en ordre cronològic en el calendari anual.

L'11 de setembre Catalunya recorda l'entrada de les tropes borbòniques a Barcelona el 1714. És la data simbòlica de la pèrdua de les institucions pròpies catalanes, ja que el nou rei va promulgar poc després els Decrets de Nova Planta. Per tant, els catalans celebren una derrota, i això fa la seua diada única entre les tres de què parlem. De vegades, hi ha qui s'estranya o menysté aquest fet, fent-ne befa: mira que recordar una derrota! Obliden la potència col·lectiva i cívica que això té: recordar una derrota és tenir present una opressió, i per tant reivindicar la recuperació d'allò que es va perdre. En aquest cas, la llibertat nacional. Deixem de banda el fet de si, realment, en rigor històric, abans de 1714 els catalans gaudien de la mateixa llibertat que ara demanen. La qüestió és el valor mobilitzador de la data, en tant que símbol. La data de l'11 de setembre constata una realitat: el caràcter reivindicatiu del poble català.

La data de la diada dels valencians té el mèrit de ser la més antiga: el 9 d'octubre de 1238 Jaume I va entrar a la ciutat de València. Tenim, per tant, una victòria, i una celebració en sentit constructiu: eixe dia va nàixer, simbòlicament, el poble valencià. En el fons, és, de les tres, la data més indiscutible, la que hauria de convocar més consens: no hi ha volta de fulla, el que ara (alguns) anomenem País Valencià va nàixer amb la incorporació a l'occident cristià arran de la conquesta jaumina. És el nostre aniversari. El que passa és que això té una contrapartida que desactiva la celebració: som valencians, d'acord, i ho seguim sent, què més hem de demanar? És una data que convida a l'autocomplaença, a mirar-nos la panxa i sentir-nos satisfets de ser valencians. Això i prou? Per a molts valencians, la majoria, sí. Amb això n'hi ha prou. Per a d'altres, no. El 9 d'octubre permet una lectura ambivalent, com dual és la societat valenciana.

De les tres, la data que em sembla més curiosa i il·luminadora, és el 12 d'octubre. Espanya va triar com a dia nacional l'aniversari de l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica. Deixant de banda que amb aquest fet s'inicià l'aniquilació dels pobles que vivien al "nou" continent, el fet és que començà la creació de l'imperi espanyol. El poble espanyol es reafirma, per tant, no en una data que manifeste la seua identitat interna, sinó en l'expansió, en el sotmetiment d'altres pobles, en l'imperialisme. A l'ADN d'Espanya hi ha manar sobre altres pobles, l'enyorança d'un passat gloriós, ànsies de grandesa. Dominar i sotmetre.

Catalans, reivindicatius. Valencians, autosatisfets i tranquils; i dividits. Espanyols, dominants i expansius. I això és el que hi ha. Des de fa segles. I el calendari ens ho recorda cada any.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 908 (18 d'octubre de 2013)

dimarts, 1 d’octubre de 2013

'Vostè és aquí': el calidoscopi d'Antònia Font

La caràtula del disc

Mirar un calidoscopi és una experiència fascinant i hipnòtica. Hom va girant el cilindre i veu diminutes figures i combinacions de cristalls de colors, petites combinacions lluminoses i acolorides. Les imatges no es repeteixen, són sempre diferents, i tot i la seua petitesa mostren una perfecció en elles mateixes que les fa boniques de veure.

El disc que els Antònia Font van traure a la llum fa quasi un any, Vostè és aquí, és una mena de calidoscopi. Quaranta cançons, quaranta, la més llarga de les quals no sobrepassa de molt els dos minuts; la majoria duren una mica més d'un minut, i alguna fins i tot menys. Petites figures de calidoscopi d'atracció hipnòtica, perfectes en la seua dimensió reduïda. Quan ja hem entrat en l'ambient i el to de la peça, el calidoscopi gira lleument, i escoltem una altra cançó, diferent, petita. Ens trasllada a un petit univers, ens ofereix algunes belles imatges, unes quantes suggestions. I torna a girar el calidoscopi, així fins a quaranta vegades. I tornem a començar, per a tornar a veure, a escoltar, aquella imatge que gairebé no hem tingut temps de fixar en la nostra memòria.



Certament, la proposta d'Antònia Font pot ser difícil de digerir, arriscada. El grup mallorquí mai s'ha distingit precisament per seguir els camins trillats, i en aquesta ocasió donen una nova i brillant mostra de voluntat trencadora i avantguardista. Des del meu modest punt de vista, se'n surten amb brillantor, i el conjunt mereix una qualificació excel·lent. Tot i la gran quantitat de peces, totes estan tractades musicalment amb estima, amb detalls instrumentals atraients, amb melodies treballades marca de la casa, amb lletres que sempre contenen alguna cosa interessant. Bé, és clar que n'hi ha alguna excepció, però em semblen proporcionalment tan poques que no desmereixen gens la valoració del conjunt.

Que no s'enganye ningú: aquest no és un disc de baixa exigència. Alguna de les microcançons de Vostè és aquí són de primer nivell, magnífiques. Penso en "Poesies malversades", "Per què vaig venir", "Aquest" o "Serpentines esquinçades", per posar alguns exemples. Fins al punt que se'ls podria fer el retret que mereixien un tractament més extens, que els donés més entitat i visibilitat: que el seu creador, aquest llevador de mons que és Joan Miquel Oliver, les hagués convertides en cançons "de debò", de tres minuts i mig. Però, és clar, ell volia justament fer això: qüestionar-nos el perquè de la convenció de la durada en la consistència d'una cançó.



El resultat, un disc que és un regal d'una generositat inesperada. Antònia Font, en comptes de donar-nos deu o dotze cançons, se salten la tanca de les convencions i ens ofereixen un devessall de música i lletra, en una insolent mostra de suficiència i orgull creador. Un grapat de petites meravelles que confirmen que són un dels millors grups en català del panorama actual, si no el millor. I, això segur, el grup més fidel a ell mateix fent sempre el que vol.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 903 (4 d'octubre de 2013)