'La cartoixa de Parma', de Stendhal

Henri Beyle, que ha passat a la posterioritat amb el seu nom de ploma, Stendhal, és conegut sobretot per
dues novel·les: El roig i el negre i La cartoixa de Parma. Tot i que vaig llegir la primera ja fa molts anys, feia també molt de temps que la segona esperava el seu torn a la lleixa de llibres pendents, i enguany la vaig emprendre com una de les lectures de fons propícies per al temps estiuenc. Em vaig trobar amb una novel·la estranya i desconcertant, segons com difícil de valorar.

Es tracta de l'extensa narració de la vida de Fabrici del Dongo, fill petit d'un marqués milanés d'idees contràries als nous corrents provinents de França. Per contra, Fabrici -en la traducció de Pere Gimferrer que he llegit, el nom consta així, respectant el fet que l'original francés l'anomena Fabrice i no pas Fabrizio- decideix de ben jovenet anar-se'n a trobar Napoleó per a lluitar amb ell, i es troba immers en la batalla de Waterloo. Aquest episodi, que ocupa els capítols III i IV, és un dels més comentats de la novel·la. Se'ns mostra una narració de la batalla absolutament antiheroica, a través dels ulls d'un jove ingenu que tothora es pregunta si realment ha participat de la contesa. Tots aquests primers capítols són travessats d'un clima d'admiració napoleònica que també apareix en el Julien Sorel d'El roig i el negre, i que s'originaven en la biografia del propi Stendhal.

He parlat de Julien Sorel, però Fabrici del Dongo difereix molt de l'altra gran creació stendhaliana. El jove noble italià és impulsiu, imprudent i ingenu, especialment a la primera part; sol fer les coses sense pensar, no té ambició i cau en un parany rere l'altre. Quan torna amagat de Waterloo, es troba que el seu germà gran l'ha denunciat per haver recolzat el jacobinisme (la bèstia negra de la noblesa de l'època, com Stendhal posa de manifest), ha de fugir i fa cap a Parma, on viu la seua tia Gina, la duquessa Sanseverina, amant del comte Mosca, ministre al servei del príncep absolutista de Parma. Ella esdevindrà la seua protectora, com ja ho havia fet abans, ja que tot i que no s'ho confessa obertament a ella mateixa, està enamorada del seu nebot.

L'argument és complex i seria prolix detallar-lo ací en excés. Més endavant, Fabrici matarà en defensa pròpia un comediant de baixa estofa, gelós per la relació que mantenia amb una jove actriu, i això comportarà que haja de fugir de Parma. El fet serà aprofitat pel bàndol polític contrari al de la duquessa i el comte per fer-los caure en desgràcia. La segona part de la novel·la se centra en les intrigues per, primer, empresonar Fabrici, amb un càstig excessiu per a la gravetat relativa del crim comés, i, després, fer-lo fugir i rehabilitar-lo. A la presó, Fabrici coneixerà Clelia, la filla de l'alcaid, i aquests amors prendran bona part del protagonisme de l'acció fins al final.

L'edició antiga (1981) que en vaig llegir.

Es tracta, per tant, d'una novel·la d'aventures i d'una novel·la d'amors desesperats, però sobretot d'una novel·la d'intrigues cortesanes, en què hi juguen un paper molt destacat els jocs de poder per aconseguir els diversos favors a la cort, per protegir o perseguir Fabrici, etc. En aquest sentit, en moltes ocasions l'autèntica protagonista sembla la duquessa Gina, presentada com una dona encisadora, bella, apassionada i impulsiva però també hàbil, autèntica clau de volta de les intrigues que se'ns narren, i molt més complexa que el seu nebot.

La cartoixa de Parma té molts elements romàntics, des del dibuix apassionat dels personatges fins als mateixos fets que se'ns narren, amb duels, enverinaments, fugides amb corda, missatges d'amor d'un presoner, juraments fets en un moment de desesperació... Això m'ha dut a preguntar-me molt sovint per què se sol considerar Stendhal un dels pares del realisme. Segurament és perquè totes aquestes accions excessives tenen lloc dins d'un context històric i social molt determinat. Les referències a la política del moment són constant i tenen un pes determinant en la trama. D'altra banda, hi ha una crítica a l'absolutisme a través de la cort de Parma, en la qual tothom està sotmés a les arbitrarietats d'un príncep manipulable.

Cal dir que la novel·la m'ha semblat menys proporcionada i ajustada que El roig i el negre: prolixa en les giragonses cortesanes de la duquessa i el comte, excessiva i reiterativa en ocasions, abrupta en les transicions entre escenes o episodis, i això és encara més visible en l'estrany i precipitat final. Per no parlar de la tria peculiar del títol: la cartoixa en qüestió no apareix fins a l'última pàgina i no té una rellevància especial per a l'argument. Sembla una broma, cosa que estaria en consonància amb cert to irònic que adopta en ocasions el narrador, humorístic a voltes, com si es rifara d'alguns personatges: anomena Fabrici reiteradament "el nostre heroi", en moments en què resulta obvi el seu antiheroisme.

Aquest caràcter una mica desequilibrat o "improvisat" de La cartoixa de Parma té el seu contrapés en alguns moment realment reeixits, com ara els episodis de Waterloo esmentats, o l'escena del capítol XXVI en què Fabrici apaga una espelma per tal de poder tenir una trobada amb Clelia. Aquesta escena m'ha recordat -i permeteu-me ara un salt mortal de cert friquisme literari- el Tirant lo Blanc, així com altres elements: l'actitud virtuosa de Clelia davant els insistents requeriments amorosos de Fabrici, el to retòric d'alguns discursos, la magnificència en la descripció dels luxes i les despeses d'alguns personatges. No parlo, evidentment, de cap influència ni de semblança real entre les dues novel·les, només faig constar la curiositat de certes coincidències.

Al capdavall, tot i els seus desequilibris i excessos, La cartoixa de Parma té una gràcia que només alguns clàssics, i en concret algunes de les grans novel·les del XIX, tenen: la capacitat per a deixar una petja en la memòria literària del lector, per la capacitat d'immergir-lo en un món propi. Això fa que li trobes més mèrits quan ja l'has acabada i la mires en perspectiva, que quan l'estàs llegint; potser perquè de prop li veus massa els defectes.

L'últim exili

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1494 (15 d’agost de 2025), últim número de la revista

El 6 d'agost de 2004 vaig publicar el primer article d'aquesta secció, "Exilis", i en justificava el títol amb aquests mots: "He pensat de titular aquesta nova secció 'Exilis', perquè la majoria de temes que em motiven a escriure em fan sentir com un exiliat interior. O perquè la utilitzaré per parlar de temes (literatura, llengua, societat, què sé jo) dels quals, a fora, no se'n pot parlar, com si La Veu fora una tertúlia clandestina de la postguerra. I així entre els exiliats ens anem fent companyia."

Durant trenta anys La Veu ha estat aquest espai de complicitat que ens permetia expressar amb llibertat les nostres inquietuds culturals, socials, polítiques. Una zona de confort per a un sector potser minoritari (o no tant com ens pensem) de la societat benicarlanda. Exiliats interiors que trobàvem en aquestes planes una òptica sobre la realitat que s'adequava amb la que teníem o intuíem nosaltres. És possible que aquest sector social no haja aprofitat prou aquesta revista com la seua plataforma. Amb motiu del número 1000, escrivia que La Veu havia d'"aspirar a ser la veu de tots aquells que tenen una actitud crítica davant la societat i la política. Ja ho és, ara cal que els altres l'escolten i la utilitzen com a altaveu."

La història dirà -com se sol dir amb cert excés de solemnitat- si això s'ha aconseguit. El que sí que ha aconseguit del cert són diverses fites. La primera i potser més destacada, és haver-se mantingut com un setmanari íntegrament en valencià durant tres dècades. Això és quelcom que pocs poden dir, i converteix La Veu de Benicarló en una de les iniciatives més destacades de suport i promoció del valencià que s'han donat mai a Benicarló, i fins i tot al País Valencià. Un autèntic miracle que hem d'agrair a un grup de persones que s'hi han mantingut constants, fidels, cabuts, setmana rere setmana.

Un altre assoliment que no se li pot escamotejar a aquesta revisteta és que, malgrat la seua modèstia, constitueix un fons històric d'hemeroteca impressionant. Trenta anys d'història de Benicarló, alerta! Poc es pensaven els estrenus redactors d'aquest mitjà que potser serien citats en el futur per historiadors i erudits locals.

A nivell personal, La Veu ha aconseguit que, tot i que de manera una mica irregular, jo m'haja mantingut escrivint aquestes cosetes que he anat encabint dins d'aquests "Exilis". Prop de dos-cents articles, que són una gota en l'oceà dels milers de pàgines de la revista, però que a mi m'han servit com a aprenentatge. Si no haguera estat per l'existència de La Veu, no els hauria escrit: el fet de saber que tenia un lloc on publicar, la relativa obligació de tenir-los acabats tal dia perquè sortiren eixa setmana, ha fet que no quedaren en una idea sense concretar.

La Veu s'acaba. Segurament ha complert el seu paper. Gràcies infinites. Pel que fa a mi, ja tinc el vici d'anar escrivint, encara que siga de tant en tant, de literatura, de llengua, d'allò que em preocupa en la societat. Ens quedem una mica orfes, però és llei de vida. Ja trobarem o crearem altres espais de comunicació. Pel que fa a mi, si voleu, exiliats, ens seguirem veient al blog.

L'illa sense mort

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 101 (desembre 2024) i a La Veu de Benicarló, núm. 1493 (8 d'agost de 2025).

Lucia Pietrelli

Deimos

Barcelona, Males Herbes, 2024

 Deimos és, segons la mitologia grega, el fill d’Ares i Afrodita, i com a tal es va triar el seu nom per a batejar un dels dos satèl·lits de Mart (Mart és la versió romana d’Ares, déu de la guerra). A més a més, personifica el terror, com bé se’ns informa a l’epígraf inicial de la cinquena i més recent novel·la de Lucia Pietrelli. Que ningú crega, tanmateix, que ens trobem davant d’una novel·la de terror, o almenys d’una novel·la de gènere terrorífic. De fet, Deimos és una novel·la de difícil classificació, com sol ser habitual en l’autora, que també és poeta, i això es fa evident en una narració que té un elevat to poètic.

Deimos és una illa d’on un dia, poc abans de nàixer Laia, va desaparéixer la Mort; així, en majúscula, personificada, és com apareix a la novel·la. A l’illa ja no es mor, i els habitants de La Pedrera, la zona de l’illa on viuen, senten l’eternitat que se’ls obre al davant com una condemna, una llosa que els converteix en éssers taciturns, que envolta les seues existències de silenci. De fet, el “terror” a què fa referència el nom de l’illa sembla vincular-se justament a la por a la immortalitat i a una existència sense terme ni sentit. En comptes de morir, el destí dels vells sense mort és ser cridats de manera misteriosa cap una altra part de l’illa anomenada La Flor, on són privats dels ulls i els records i es converteixen en aedes que canten eternament, com si foren una mena d’Homers cecs.

En aquest context, la Laia és una noia jove que de petita va ser abandonada per la seua mare, Paula, que era de fora de l’illa. Ningú sap on va anar, i tant el pare com la filla viuen una existència al voltant de l’espera, donant voltes contínuament a l’interrogant mai no respost de per què Paula va marxar i de si tornarà algun dia. Però Laia sent la necessitat de buscar-la, arribant si cal fins on no ha arribat cap habitant de La Pedrera.

La novel·la consta de quatre parts. A la primera, el narrador és Hilari, pare de la Laia, i a través de la seua veu coneixem els elements bàsics de la vida a Deimos. Se’ns explica com la mort va fugir de l’illa a partir d’un fenomen conegut com la Tempesta, en què la mar va caure a sobre de l’illa com si fos una pluja destructora; i el naixement de Laia. En la segona i tercera parts és Laia qui pren la veu narradora, i constituirien el nucli principal de la novel·la al voltant de la recerca de la mare. La darrera part, que actua a mode de desenllaç, el narrador esdevé extern.

Deimos és una narració poc convencional, d’una densitat poètica remarcable, escrita amb un llenguatge hipnòtic que exerceix un estrany poder d’atracció sobre el lector. L’espai, els personatges i els fets que hi apareixen tenen un aire de mite antic, en el qual la mort o la mar actuen com a deïtats antigues que descarreguen la seua arbitrarietat sobre els humans. Aquesta atmosfera de llegenda es relaciona amb les traces de mitologia grega que s’hi poden reconéixer: els noms de personatges com Ismene (en la mitologia, germana d’Antígona i una de les filles d’Èdip) o de la mateixa illa, la imatge dels aedes als quals se’ls trauen els ulls (com a Èdip de nou). La mateixa ambientació mediterrània ens trasllada a aquell món: l’ambientació illenca, la presència omnipresent de la mar. Es tracta, tanmateix, d’un mite amb una narrativa molt personal, amb un to d’irrealitat constant que sura per tota la novel·la, de vegades amb imatges i situacions fins i tot oníriques. En ocasions recorda la Mercè Rodoreda més visionària, la de La mort i la primavera o Viatges i flors.

Al capdavall, Pietrelli usa aquesta narració entre mítica i simbòlica per presentar temes com el sentit de la mort en relació a la vida, els lligams familiars, la persistència i l’obsessió pel record d’allò perdut o mai tingut, la figura de la mare absent i la recerca a través del viatge –un dels grans temes de la literatura, d’altra banda. Tot plegat amanit un estil i unes imatges que en ocasions assoleixen elevats graus de lirisme i suggestió.

Carles Lluch