'La cartoixa de Parma', de Stendhal

Henri Beyle, que ha passat a la posterioritat amb el seu nom de ploma, Stendhal, és conegut sobretot per
dues novel·les: El roig i el negre i La cartoixa de Parma. Tot i que vaig llegir la primera ja fa molts anys, feia també molt de temps que la segona esperava el seu torn a la lleixa de llibres pendents, i enguany la vaig emprendre com una de les lectures de fons propícies per al temps estiuenc. Em vaig trobar amb una novel·la estranya i desconcertant, segons com difícil de valorar.

Es tracta de l'extensa narració de la vida de Fabrici del Dongo, fill petit d'un marqués milanés d'idees contràries als nous corrents provinents de França. Per contra, Fabrici -en la traducció de Pere Gimferrer que he llegit, el nom consta així, respectant el fet que l'original francés l'anomena Fabrice i no pas Fabrizio- decideix de ben jovenet anar-se'n a trobar Napoleó per a lluitar amb ell, i es troba immers en la batalla de Waterloo. Aquest episodi, que ocupa els capítols III i IV, és un dels més comentats de la novel·la. Se'ns mostra una narració de la batalla absolutament antiheroica, a través dels ulls d'un jove ingenu que tothora es pregunta si realment ha participat de la contesa. Tots aquests primers capítols són travessats d'un clima d'admiració napoleònica que també apareix en el Julien Sorel d'El roig i el negre, i que s'originaven en la biografia del propi Stendhal.

He parlat de Julien Sorel, però Fabrici del Dongo difereix molt de l'altra gran creació stendhaliana. El jove noble italià és impulsiu, imprudent i ingenu, especialment a la primera part; sol fer les coses sense pensar, no té ambició i cau en un parany rere l'altre. Quan torna amagat de Waterloo, es troba que el seu germà gran l'ha denunciat per haver recolzat el jacobinisme (la bèstia negra de la noblesa de l'època, com Stendhal posa de manifest), ha de fugir i fa cap a Parma, on viu la seua tia Gina, la duquessa Sanseverina, amant del comte Mosca, ministre al servei del príncep absolutista de Parma. Ella esdevindrà la seua protectora, com ja ho havia fet abans, ja que tot i que no s'ho confessa obertament a ella mateixa, està enamorada del seu nebot.

L'argument és complex i seria prolix detallar-lo ací en excés. Més endavant, Fabrici matarà en defensa pròpia un comediant de baixa estofa, gelós per la relació que mantenia amb una jove actriu, i això comportarà que haja de fugir de Parma. El fet serà aprofitat pel bàndol polític contrari al de la duquessa i el comte per fer-los caure en desgràcia. La segona part de la novel·la se centra en les intrigues per, primer, empresonar Fabrici, amb un càstig excessiu per a la gravetat relativa del crim comés, i, després, fer-lo fugir i rehabilitar-lo. A la presó, Fabrici coneixerà Clelia, la filla de l'alcaid, i aquests amors prendran bona part del protagonisme de l'acció fins al final.

L'edició antiga (1981) que en vaig llegir.

Es tracta, per tant, d'una novel·la d'aventures i d'una novel·la d'amors desesperats, però sobretot d'una novel·la d'intrigues cortesanes, en què hi juguen un paper molt destacat els jocs de poder per aconseguir els diversos favors a la cort, per protegir o perseguir Fabrici, etc. En aquest sentit, en moltes ocasions l'autèntica protagonista sembla la duquessa Gina, presentada com una dona encisadora, bella, apassionada i impulsiva però també hàbil, autèntica clau de volta de les intrigues que se'ns narren, i molt més complexa que el seu nebot.

La cartoixa de Parma té molts elements romàntics, des del dibuix apassionat dels personatges fins als mateixos fets que se'ns narren, amb duels, enverinaments, fugides amb corda, missatges d'amor d'un presoner, juraments fets en un moment de desesperació... Això m'ha dut a preguntar-me molt sovint per què se sol considerar Stendhal un dels pares del realisme. Segurament és perquè totes aquestes accions excessives tenen lloc dins d'un context històric i social molt determinat. Les referències a la política del moment són constant i tenen un pes determinant en la trama. D'altra banda, hi ha una crítica a l'absolutisme a través de la cort de Parma, en la qual tothom està sotmés a les arbitrarietats d'un príncep manipulable.

Cal dir que la novel·la m'ha semblat menys proporcionada i ajustada que El roig i el negre: prolixa en les giragonses cortesanes de la duquessa i el comte, excessiva i reiterativa en ocasions, abrupta en les transicions entre escenes o episodis, i això és encara més visible en l'estrany i precipitat final. Per no parlar de la tria peculiar del títol: la cartoixa en qüestió no apareix fins a l'última pàgina i no té una rellevància especial per a l'argument. Sembla una broma, cosa que estaria en consonància amb cert to irònic que adopta en ocasions el narrador, humorístic a voltes, com si es rifara d'alguns personatges: anomena Fabrici reiteradament "el nostre heroi", en moments en què resulta obvi el seu antiheroisme.

Aquest caràcter una mica desequilibrat o "improvisat" de La cartoixa de Parma té el seu contrapés en alguns moment realment reeixits, com ara els episodis de Waterloo esmentats, o l'escena del capítol XXVI en què Fabrici apaga una espelma per tal de poder tenir una trobada amb Clelia. Aquesta escena m'ha recordat -i permeteu-me ara un salt mortal de cert friquisme literari- el Tirant lo Blanc, així com altres elements: l'actitud virtuosa de Clelia davant els insistents requeriments amorosos de Fabrici, el to retòric d'alguns discursos, la magnificència en la descripció dels luxes i les despeses d'alguns personatges. No parlo, evidentment, de cap influència ni de semblança real entre les dues novel·les, només faig constar la curiositat de certes coincidències.

Al capdavall, tot i els seus desequilibris i excessos, La cartoixa de Parma té una gràcia que només alguns clàssics, i en concret algunes de les grans novel·les del XIX, tenen: la capacitat per a deixar una petja en la memòria literària del lector, per la capacitat d'immergir-lo en un món propi. Això fa que li trobes més mèrits quan ja l'has acabada i la mires en perspectiva, que quan l'estàs llegint; potser perquè de prop li veus massa els defectes.