divendres, 7 de maig de 2010

Estellesiana

Divendres van concloure les jornades d'homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha organitzat l'associació Rodonors Invictes amb el suport de l'IES Joan Coromines. Han estat uns actes sorprenents, d'un nivell i qualitat de primer ordre. Música, poesia i erudició acadèmica en un còctel molt ben elaborat que ha comptat amb la complicitat d'un públic fidel i nombrós.

És una llàstima que els polítics, especialment els que se suposa que són el govern de tots els benicarlandos (no només els de la seua corda), no hagen estat a l'alçada, donant suport a la iniciativa encara que siga assistint-hi. En fi, tampoc ens ha d'estranyar, fa temps que els nostres governants ens veuen, a molts, com a enemics, només per pensar diferent d'ells. Són els problemes d'una formació democràtica deficient, un tret comú per desgràcia a bona part de la societat valenciana.

Però tant fa. S'ha posat de manifest que hi ha un sector important de Benicarló que s'identifica amb els valors que representaven les jornades estellesianes: defensa d'una cultura pròpia, reivindicació dels nostres escriptors, ambició intel·lectual i de plantejaments, estimació per les nostres arrels i la nostra identitat com a poble, exigència de la normalitat lingüística i nacional. L'assistència constant al llarg de tres setmanes va demostrar que som molts els benicarlandos que creiem en això. Hi ha un col·lectiu social que hi creu, sense complexos, i ho demostra quan se'ls presenta un programa ben fet i atractiu.

Ara que ja ha acabat tot, voldria que no acabara tot. Ara que les jornades sobre Estellés han passat deixant-nos un regust tan engrescador, caldria no deixar perdre aquest esperit. Caldria aplegar les voluntats que suraven en la mitja llum d'aquell saló d'actes, impedir que s'esvaïren com el fum. Som molts, i en tenim ganes, i ja ens anem reconeixent. No hem de tardar tant de temps a tornar-nos a veure: l'exili interior és molt dur i ens necessitem.

Hem de prendre exemple del que ha fet la gent de Rodonors Invictes, i cal que els que ara érem espectadors pugem a dalt de l'escenari a prendre el relleu. Ens han ensenyat com es fa. Hem de continuar donant aire al caliu, ara uns i ara altres, i que tots junts ens donem suport, treballant per un futur més digne, més nostre, que siga millor que el que tenim. Un futur que, no en tinc cap dubte, ens mereixem. Un país que ha parit un Estellés mereix això i més.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 733 (14 de maig de 2010)

3 comentaris:

  1. Em va fer molta pena perdre-m'ho, però com tu dius, cal que estos actes serveixin per a despertar a la gent i que d'una vegada per totes anem fent força per defensar allò que és lògic i de sentit comú... Per la propera, compta amb un altre exiliat per al que face falta!

    ResponElimina
  2. Som molts els que estem desperts, el que passa és que ens deixem portar per la peresa, la comoditat. Gràcies, Jordi, un exiliat de veritat!

    ResponElimina
  3. Com m'agrada llegir aquestes paraules. Tant com hem va agrada veure que hi ha gent fidel al país entre nosaltres. Si no prenen consciència de la nostra identitat no podem caminar cap a un futur nostre. Ens el faran. Fem-lo, doncs nosaltres!
    Passem a l'acció. Si tu no et fas la història de la faran. I sí, hi ha un col·lectiu humà que s'està fent visible, que està participant. El que és més important, estan començant a treballar diferents persones de diferents generacions juntes. Per un futur comú i coherent. Aprenent entre totes quin país estem disposades a construir.
    Endavant, persones invictes!
    Sortim de l'exili, organitzem l'odi!

    ResponElimina