Adéu a Joan Triadú

M'assabento, per una notícia sentida breument a la ràdio del cotxe, de la mort de Joan Triadú. M'impacta gairebé personalment. No només perquè Triadú és un personatge de referència de la cultura catalana posterior a la guerra civil, ni perquè ocupe un capítol destacable de la meua tesi doctoral, sinó sobretot perquè el vaig conéixer personalment. I perquè és un personatge que simbolitza tot un període de la cultura catalana.

Joan Triadú fou una peça fonamental del procés de recuperació de la cultura catalana durant el franquisme. Com a crític literari, féu un paper de pont (com també el féu Maurici Serrahima, més en l'àmbit personal) entre les generacions d'abans i després de la guerra. Per als joves que descobrien la cultura catalana, d'amagat, era com una mena de germà gran, tot i que encara era jove. Però tenia el prestigi d'haver format part del nucli de la revista clandestina Ariel, i l'aurèola de crític i autor d'antologies molt polèmiques ("Triadú tria dur", es podia llegir a la revista Ressò el 1951).

La seua tasca per la difusió de la cultura catalana, amb una actitud de resistència militant, fou incansable, com ell ho explica en les seues Memòries d'un segle d'or, publicades fa dos anys. Per a alguns sectors, era dogmàtic i intransigent, però és innegable que sense la seua aportació tant a nivell de crítica literària com de professor de català fou de primer ordre.

El 10 de maig de 1999, Joan Triadú va tenir l'amabilitat de rebre'm al seu pis de l'avinguda Príncep d'Astúries de Barcelona. Tot i la meua joventut de becari i la seua condició de patum, fou enormement cordial, i em parlà amb simpatia dels autors que jo estudiava: Joan Sales, Blai Bonet (alguna de les anècdotes les vaig incloure a la tesi). I és que Triadú forma part de tot un període molt concret de la literatura catalana en què resistència, catalanisme i cristianisme formaven un tot indestriable. Triadú feia durant els cinquanta una crítica en què defensava una literatura compromesa amb la dimensió transcendent de l'home, però ben allunyada de la beateria.

Amb Triadú (com quan morí, fa uns mesos, Núria Folch) mor part de tota una època. És un tòpic, ja ho sé, però poques vegades tan proper a la veritat. Valga aquesta entrada escrita ràpidament per recordar-lo. Però us en recomano una de millor, la de Joan Josep Isern al seu bloc.