dimarts, 15 de març de 2011

El tsunami, Clint Eastwood i Flaubert

Les imatges del desastre de Japó aquests dies ens han colpit. Deixem de banda el fet que en la societat visual que vivim només ens conscienciem dels fets a través de l'impacte de les imatges. I, alhora, que per un efecte pervers l'acumulació d'imatges ens acaba immunitzant. Bé, deixant això de banda, la visió dels efectes devastadors del tsunami em van portar a la memòria la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Más allá de la vida, que s'inicia amb una recreació del tsunami d'Indonèsia. No vull trivialitzar els fets horrorosos que s'han viscut al Japó, només explicar que les escenes de l'esmentat film aconseguien reproduir amb força exactitud la realitat d'un fenomen natural com aquest.

Ja quan vaig sortir de veure la pel·lícula vaig pensar que eixes seqüències inicials tenien molta més força que altres llargmetratges de desastres. Penso ara en El dia de mañana, o 2012, on també sortien onades monstruoses, descomunals, molt més exagerades i carregades d'efectes especials. En canvi, Eastwood, amb menys espectacularitat, el que feia era aproximar-se més a la realitat. I, per tant, esgarrifar encara més. I les imatges reals del recent tsunami m'ho han confirmat. Perquè la realitat, amb la seua senzillesa brutal, amb la seua violència impàvida, posa molt més els pèls de punta que els efectes digitals.

De fet, això m'ha fet pensar que l'autèntica dificultat de l'art no és impressionar amb gran desplegament de mitjans. Això no té mèrit. El que en té, de mèrit, és emocionar i arribar a l'espectador o al lector amb senzillesa, com si no passés res. Una altra escena de l'esmentada pel·lícula d'Eastwood em va impressionar. És una escena en què Matt Damon té un diàleg amb una xica (Bryce Dallas Howard) en un curs de cuina; tots dos, amb els ulls embenats, han d'endevinar quin menjar és aquell que estan tastant. El resultat és molt eròtic, i sense necessitat d'ensenyar ni un pam de carn, sense cap paraula explícita. Però el director, i els actors, aconsegueixen transmetre sensualitat.

 
No és aquesta l'escena, però sí són aquests els actors

Vaig posar aquesta mateixa escena d'exemple als meus alumnes de Batxillerat, amb els quals aquells dies estava explicant Madame Bovary de Flaubert. Com a exemple de la insinuació. Ells no podien entendre que la descripció d'una excursió a cavall entre la protagonista de la novel·la i el seu primer amant fos plena de suggerències. O que el primer contacte sexual d'Emma amb el segon amant escandalitzés els contemporanis: el narrador només descriu que pugen a un carruatge, tanquen les cortines i comencen a deambular per Rouen. De fet, alguns dels alumnes ni s'havien adonat que s'hi produïa un adulteri. Jo intentava fer-los entendre que el fet de no dir-ho encara suggeria més. Dubto que me'n sortís.

Tant Flaubert com Eastwood, malgrat les diferències de llenguatge, estil, de tota mena, exemplifiquen una virtut que cada dia valoro més en el cinema i la literatura. L'aparent senzillesa, aconseguir comunicar sense gran aparell de mitjans, sense que es note. La subtilitat, la suggerència, la normalitat. Això, que sembla fàcil, és en realitat molt difícil. Per a mi, només està a l'abast dels més grans.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 775 (18 de març de 2011) 

2 comentaris: