divendres, 5 d’octubre de 2012

Primavera, estiu, etcètera


Un dels desavantatges de ser un lector crític, en vies de tenir cert criteri propi, és que cada cop és més difícil trobar llibres que t'arrosseguen, que t'abduïsquen, que t'anul·len la voluntat i t'obliguen a devorar pàgines i pàgines sense cap reflexió. Eixa sensació agradable i alhora tan poc pràctica. Aquest estiu m'ha passat amb una novel·la, la primera publicada per una autora fins fa no res desconeguda, Marta Rojals. Es titula Primavera, estiu, etcètera, i el va editar La Magrana el gener de 2011. El meu exemplar és de febrer de 2012 i és la sisena edició. Tot un èxit, i més en català.

Un cop el llegeixes, les raons d'aquest èxit esdevenen diàfanes. Des dels primers capítols, la narració se t'endú com una ventada, i acabes llegint les 363 pàgines a un ritme frenètic. I en realitat, ara i adés et preguntes per què has llegit amb tanta avidesa. Perquè, ben mirat, la història narrada té poca cosa de particular. L'Èlia, que té trenta-quatre anys i porta vivint des dels divuit a Barcelona, torna al poble d'on és originària durant el pont de Tots Sants i les vacances de Nadal. El company l'ha deixada i la feina d'arquitecta li trontolla, i el retrobament amb el poble la porta a recorda la seua infància i adolescència. I també a tornar a plantejar-se la relació amb persones amb qui feia anys que no es veia, com el Bernat, un amor irrealitzat d'adolescència que acabà amb la seua millor amiga.

Explicat així, res de particular, fins i tot sembla banal. No us enganyeu. L'autora té una traça enorme en l'ús de la llengua (el parlar de la Palma d'Ebre, d'on és l'autora) que parlen els personatges: és per tant molt rica des del punt de vista dialectal, i per això ens resulta també pròxima. Però no és només una qüestió lingüística: es tracta d'una immensa habilitat en la construcció d'uns diàlegs vius, brillants, agilíssims. Les intervencions de la narradora protagonista són plenes de vivacitat, d'humor i d'ironia. El resultat és una lectura engrescadora, fluïda, amb un encert total en el to.

He parlat de proximitat per l'ús dialectal de la llengua. Però Primavera, estiu, etcètera no ens resulta només pròxima als que compartim (tot i els matisos) el parlar de les terres de l'Ebre. També per la realitat que descriu. Tots els que tenim més de trenta anys, som de poble i hem crescut en un entorn rural gaudirem de la lectura de les peripècies d'Èlia. Ens hi sentirem plenament identificats, hi reconeixerem escenes, situacions i personatges que formen part del nostre bagatge més profund i que mai havíem vist explicats en una novel·la, i menys encara tan ben fet. Impagable, immens, el capítol que l'Èlia va a plegar "aulives" amb son pare. Per posar només un exemple.

En resum, una de les lectures a nivell personal més gratificants dels darrers temps. I m'alegro que siga precisament una novel·la de la nostra literatura i a més d'una autora ebrenca. Una de les descobertes més esclatants i fresques de la literatura catalana dels darrers anys.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 853 (5 d'octubre de 2012)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada