dimecres, 26 de desembre de 2012

Cinema i bons sentiments




Crec que va ser un novel·lista francés del segle XX, André Gide (que, per cert, va publicar una novel·la amb el mateix títol que aquesta secció, Els aliments terrestres), qui va dir que amb els bons sentiments es feia literatura dolenta. La frase té la seua gràcia, i és molt adequada per a Gide, que era una mica cínic. Certament, cal ser molt bon escriptor per a fer literatura amb bons sentiments sense caure en la sensibleria. Però n’hi ha casos, i de molt il·lustres. Amb el cinema passa una mica igual. En aquestes darreres setmanes he vist dues pel·lícules que giren a l’entorn de bons sentiments, amb resultats bastant satisfactoris.
La primera pel·lícula és una que, de ben segur, ja haureu vist tots, o gairebé tots, si hem de jutjar per les xifres de taquilla: Lo imposible, dirigida per Juan Antonio Bayona. Com molts sabeu, explica la història verídica d’una família espanyola que va sobreviure al tsunami que hi va haver al sud-est asiàtic el desembre de 2004. Després de l’impacte de l’onada gegant que ho va destrossar tot, els cinc membres de la família queden separats, i la pel·lícula explica el procés que van seguir per a sobreviure i retrobar-se.
Es tracta d’un film angoixant, especialment durant la primera mitja hora, perquè la recreació del tsunami és tècnicament espectacular. Fa patir molt, fins al punt que un es pregunta per què dimonis ha anat a veure-la. A partir de mitja pel·lícula, però, va prenent força l’autèntic tema o missatge: l’esperit de superació i supervivència dels humans, la voluntat de retrobar les persones estimades i de tirar endavant per elles.


Lo imposible és molt emocionant, certament, tot i que cap al final m’ha paregut que abusava una mica de la llagrimeta. No passa el mateix amb l’altra pel·lícula de què avui volia parlar, la francesa Intocable (d’Eric Toledano i Olivier Nakache). No cau en la llàgrima fàcil, no vol forçar l’espectador a emocionar-se. Ho aconsegueix de manera més subtil, i més convincent. És una pel·lícula repleta d’humanitat narrada en clau de comèdia, la qual cosa té encara més mèrit.
Intocable explica com un ric i culte home tetraplègic contracta com a cuidador un jove negre dels suburbis que acaba de sortir de la presó. El jove el tracta de manera desinhibida i alhora humana, i li fa recuperar el desig de viure. El contrast entre ells dos és enorme, i per això es complementen. És una pel·lícula sobre persones, molt divertida i alhora molt tendra sense ser embafosa, que enfoca el tema de la minusvalidesa amb valentia i sense complexos. Molt i molt recomanable.
Dos exemples d'enguany mateix que, contràriament al que deia Gide, amb bons sentiments no només es pot fer bona literatura sinó també bon cinema.


Article publicat a La Font, núm. 63 (desembre 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada