diumenge, 17 de març de 2013

Espriuana: Dia de la Poesia Catalana a Internet

Avui hom proposa de celebrar el Dia de la Poesia Catalana a Internet. A mi m'ha agafat una mica a contrapeu perquè estic passant uns dies fora de casa, sense els llibres a l'abast. Però casualment (juro que és casualitat!) m'ha enxampat llegint l'antologia de textos de Salvador Espriu que ha publicat recentment l'editorial Bromera. I enguany justament en celebrem el centenari del naixement (eixa és la raó perquè he emprés la lectura d'aquest volum).

Admeto que estic redescobrint la poesia d'Espriu. Ja coneixia la més compromesa, com aquesta de La pell de brau:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


Però no coneixia o no valorava tant la més lírica, com aquesta d'El caminant i el mur:

CANÇÓ D'ALBADA

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.



Hi ha poemes que sota una aparença de lirisme melangiós amaga tot un sentit col·lectiu. Com aquest de Cementiri de Sinera:

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
pels clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

Un altre dia en parlaré. Avui es tractava de sentir uns tastos de la veu d'Espriu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada