dimarts, 7 de maig del 2013

Tots som poliglots (a propòsit del lapao)


Ara que el Govern d'Aragó ha decidit rebatejar la llengua que es parla a la Franja com a LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental; vegeu la notícia), en un eufemisme ridícul per a evitar el "maligne" nom de català, m'he adonat que ara ja parlo una altra llengua. Perquè si la gent del Matarranya parla LAPAO, jo també el dec parlar, perquè trobo que xarrem igual, què vols que et diga.

M'ha vingut al cap un article que vaig escriure el 2004 sobre un tema molt paregut. Ací el teniu, i ja obvio cap comentari més sobre el tema. Després de constatar el poc que hem avançat en aquests anys.

TOTS SOM POLIGLOTS
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 455 (22 d'octubre de 2004)


La més recent rebrotada de la qüestió del nom de la llengua (que si valencià i català poden ser oficials per separat a Europa, que si s’hauria de dir valencià/català o català/ valencià, i altres discussions) en un principi em va indignar, després em va produir un cansament i una fatiga inaguantables, tot seguit vaig decidir ignorar el tema. Però finalment he obert els ulls. L’opció més raonable és enganxar-se al carro que toca.

M’explicaré. A la vista dels esdeveniments, està vist que això de la llengua no és, ni de bon tros, una qüestió científica (quins acudits!), sinó que depén de la voluntat de la bona gent, i que és una cosa que es tria. Sembla que si els valencians en pes i l’Estatut diuen que parlen valencià, això vol dir que no parlen català, i en conseqüència s’ha de parlar de dues llengües diferents, diguen el que diguen els lingüistes (què sabran ells!). Jo he arribat a la conclusió que és una gran idea, i que caldria portar-la fins a les últimes conseqüències.

Per què hem de parlar només de valencià i català? Crec que és inajornable plantejar un debat al poble benicarlando. Què parlem, nosaltres? No pot passar un dia més sense consultar la ciutadania local. La gent de Benicarló, què vol parlar? En aquesta consulta, enquesta o plebiscit popular, suposem, hi posaríem quatre opcions: “jo parlo valencià”, “jo parlo català”, “jo parlo valencià/català” (hauríem de posar-ne una altra amb “català/valencià”?) i “jo parlo benicarlando”. Per no coaccionar l’opció lingüística i en nom de la llibertat d’elecció, deixaríem un espai per a “altres”, amb el benentés que caldria detallar-les. Jo molt em suposo que guanyaria, i amb molt bon criteri, l’opció del benicarlando. Llavors caldria que el nostre il·lustríssim declarara el benicarlando llengua oficial de la localitat

La nostra ciutat seria espill per a d’altres, i aleshores apareixerien el vinarossenc, el calijó, el morellà i el canareu, per exemple. No em direu que no hi ha diferència entre les maneres de parlar d’aquests pobles. Doncs s’agafa la via directa de llengües diferents, i problema solucionat. Crec que podríem arribar a tenir entre Catalunya i el País Valencià uns quants centenars de llengües.

Potser algú pensa que les diferències entre totes aquestes llengües al nostre abast són mínimes, i que no permeten pensar que són llengües diferents. Que ens entenem perfectament. I aquí és on hi ha els avantatges. Molt prompte els valencians serem l’únic poble del món que, de forma natural, parlen dues llengües, valencià i català (o tres, si incloem el castellà). Amb el moviment que proposo, sense necessitat de fer cursets ni exàmens, ni estades a l’estranger, tots parlarem almenys quatre o cinc llengües. Les que calguen. Tantes com vulguem inventar-nos. I com que faran falta un fum de traductors, tindrem ocupació fàcil i assegurada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada