dimarts, 15 d’octubre de 2013

L'11, el 9 i el 12: diades nacionals.


Sembla que això de les diades nacionals (qui vulga, que hi pose "autonòmiques") darrerament s'està posant emocionant. En poc més d'un mes, hem viscut, en aquest ordre, l'11 de setembre català, el 9 d'octubre valencià i el 12 d'octubre espanyol. Fins no fa molt, aquests dies eren poca cosa més que un dia de festa, una oportunitat per a fer pont o anar a Port Aventura. Ho segueixen sent, evidentment. Però, segurament des que han pujat d'intensitat les reivindicacions catalanes, sembla que estiguen cada cop més carregades de sentit, i per tant d'alguna cosa molt saludable, com és el debat i la discussió d'idees; i també, desgraciadament, inevitablement, de virulència i intransigència.

És curiós parar-se a pensar en l'origen i el significat d'aquestes tres festivitats. Resulten molt il·lustratives del tarannà dels respectius tres pobles o col·lectivitats que les celebren. Anem en ordre cronològic en el calendari anual.

L'11 de setembre Catalunya recorda l'entrada de les tropes borbòniques a Barcelona el 1714. És la data simbòlica de la pèrdua de les institucions pròpies catalanes, ja que el nou rei va promulgar poc després els Decrets de Nova Planta. Per tant, els catalans celebren una derrota, i això fa la seua diada única entre les tres de què parlem. De vegades, hi ha qui s'estranya o menysté aquest fet, fent-ne befa: mira que recordar una derrota! Obliden la potència col·lectiva i cívica que això té: recordar una derrota és tenir present una opressió, i per tant reivindicar la recuperació d'allò que es va perdre. En aquest cas, la llibertat nacional. Deixem de banda el fet de si, realment, en rigor històric, abans de 1714 els catalans gaudien de la mateixa llibertat que ara demanen. La qüestió és el valor mobilitzador de la data, en tant que símbol. La data de l'11 de setembre constata una realitat: el caràcter reivindicatiu del poble català.

La data de la diada dels valencians té el mèrit de ser la més antiga: el 9 d'octubre de 1238 Jaume I va entrar a la ciutat de València. Tenim, per tant, una victòria, i una celebració en sentit constructiu: eixe dia va nàixer, simbòlicament, el poble valencià. En el fons, és, de les tres, la data més indiscutible, la que hauria de convocar més consens: no hi ha volta de fulla, el que ara (alguns) anomenem País Valencià va nàixer amb la incorporació a l'occident cristià arran de la conquesta jaumina. És el nostre aniversari. El que passa és que això té una contrapartida que desactiva la celebració: som valencians, d'acord, i ho seguim sent, què més hem de demanar? És una data que convida a l'autocomplaença, a mirar-nos la panxa i sentir-nos satisfets de ser valencians. Això i prou? Per a molts valencians, la majoria, sí. Amb això n'hi ha prou. Per a d'altres, no. El 9 d'octubre permet una lectura ambivalent, com dual és la societat valenciana.

De les tres, la data que em sembla més curiosa i il·luminadora, és el 12 d'octubre. Espanya va triar com a dia nacional l'aniversari de l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica. Deixant de banda que amb aquest fet s'inicià l'aniquilació dels pobles que vivien al "nou" continent, el fet és que començà la creació de l'imperi espanyol. El poble espanyol es reafirma, per tant, no en una data que manifeste la seua identitat interna, sinó en l'expansió, en el sotmetiment d'altres pobles, en l'imperialisme. A l'ADN d'Espanya hi ha manar sobre altres pobles, l'enyorança d'un passat gloriós, ànsies de grandesa. Dominar i sotmetre.

Catalans, reivindicatius. Valencians, autosatisfets i tranquils; i dividits. Espanyols, dominants i expansius. I això és el que hi ha. Des de fa segles. I el calendari ens ho recorda cada any.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 908 (18 d'octubre de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada