dilluns, 8 de setembre de 2014

Els contadors d'històries


L'estiu sol ser un bon moment per a llegir llibres llargs i monumentals. Solc aprofitar per a llegir algun clàssic dels que tinc en espera, però enguany necessitava lectura d'evasió, i per això em vaig decidir a emprendre Els pilars de la Terra, de Ken Follett. És un llibre prou conegut i difós, tot i les seues més de mil pàgines, que s'inscriu en el subgènere de la novel·la històrica, dins del qual és potser un dels llibres de més èxit internacional. Com molts deveu saber, perquè ja fa anys que circula pel món, s'ambienta al segle XII, i narra les peripècies que envolten diversos personatges al voltant de la construcció d'una catedral.

El llibre ha complert les meues expectatives: es tracta efectivament d'una novel·la de molt bon llegir, que entreté amb traça, porta el lector fàcilment pel camí de la ingesta descomunal de pàgines que no es fan gens pesades, la història atrapa i el lector té interés per saber com se'n sortiran els personatges de les nombroses dificultats en què es troben per a sobreviure en una època difícil. Ja és això. Mentre avançava en la lectura, admirava la prodigiosa capacitat que tenen els autors dels anomenats best-sellers (Ken Follett n'és un dels més reputats) a fer que el lector quede enganxat a la història, i que veritables totxos de dimensions atemoridores puguen ser devorats en poques setmanes o dies.

Ara feia anys que no llegia cap llibre d'aquest estil, vull dir best-sellers (potser des d'El codi Da Vinci, però no ho sé cert). I anava pensant, mentre avançava en la lectura, en què és allò que diferencia un llibre com Els pilars de la Terra d'altres que són considerats en la categoria de la literatura, diguem-ne, "seriosa". És a dir, per què Ken Follett (o Dan Brown), amb molta probabilitat, no seran estudiats a les classes de literatura, i en canvi llibres molt més difícils de llegir, molt més avorrits (per a què anem a enganyar-nos), sí que gaudeixen de consideració literària. ¿Les novel·les entretingudes i fàcils de llegir no tenen qualitat literària? ¿O per a tenir aquesta qualitat, cal ser profund, d'una profunditat tal que el llibre cau de les mans i només el poden llegir quatre erudits?

I mentre llegia m'anava fixant en algunes coses que m'ajudaven a trobar alguna pista. Per exemple, que els personatges d'Els pilars de la Terra tenen molt pocs matisos, són bons o dolents, i especialment aquests, els dolents, són absolutament malèvols i perversos. Per tant, es perd una mica de complexitat, i el llibre no ens ajuda a comprendre la condició humana com sí que solen fer els grans clàssics. D'altra banda, Follett no experimenta massa, segueix una estructura molt lineal, per a no perdre el lector, i això també resulta més senzill, per al lector però també per a l'autor. Per no dir que els conflictes que fan avançar l'acció són molt semblants, una mica reiteratius: els dolents (el bisbe Waleran i el comte William) tramen alguna maldat per entrebancar la tasca del prior Philip o de la gent de Kingsbridge, i aquests se'n surten o no, i així successivament.

Compte, no critico la novel·la de Ken Follett. Al contrari, crec que és un exemple reeixit d'un tipus determinat de literatura, podríem dir-ne literatura popular, que té la seua raó de ser i la seua funció. Es tracta d'una literatura que prioritza, molt legítimament, l'explicació d'una història, sovint molt complexa, i disposada de manera que puga ser assimilada i seguida per molta gent. Ken Follet, com molts altres, és un contador d'històries de primera. Té una immensa capacitat per a imaginar arguments, per a crear una tensió en cada situació que obliga el lector a continuar. La trama és l'element principal i central, i tenen una habilitat especial per a trenar els fils que la conformen.

Però si voleu que la literatura us oferisca alguna cosa més, l'heu de buscar en altres llocs.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 949 (5 de setembre de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada