diumenge, 12 d’octubre de 2014

Paraules rescatades


Aquests dies m'ha arribat a les mans un llibre d'aquells que fa goig de tenir i fullejar. Es tracta de Paraules en xarxa, editat per Juli Jordà i imprés pels amics de 4 Colors. L'obra s'origina en un grup de Facebook, encara actiu, anomenat "Rescatem paraules de l'oblit". El nom del grup és molt clar: pretén senzillament recollir paraules encara vives però que molta gent no coneix. De les paraules posades sobre la taula virtual d'aquest grup, se n'ha fet aquest recull, gràcies a un verkami.

El llibre té un format semblant a un diccionari, pel fet d'incloure mots en ordre alfabètic, però sense la voluntat de ser-ho. No té el rigor i el formalisme d'una obra lexicogràfica, perquè té un objectiu diferent: inventariar, sense voluntat d'exhaustivitat, paraules que els participants en la xarxa han considerat prou significatives. D'algunes, se'n dóna la definició, de vegades amb més d'una accepció, i amb exemples; d'altres, en canvi, s'ofereix una entrada més breu. No s'indica l'abast geogràfic dels mots. Perquè el llibre no vol això.

Així, hi trobem paraules que efectivament reconeixem tot i que cada vegada escoltem menys: esgambi, senderi, despago. També n'hi ha de més usuals, almenys a les nostres comarques: setrill, rogle. I moltes, moltíssimes paraules que jo, almenys, no coneixia: rinxo, estufó, sipela, per posar-ne unes mostres agafades a l'atzar. Inclou moltíssimes expressions, modismes i frases fetes, i encara més: un apartat titulat "Paraules enjogassades", que aplega embarbussaments, retrucs i endevinalles; i un altre, "Paraules cantades", amb breus cançons populars. Fullejar el llibre és un exercici d'allò més entretingut per a aquells que estimem la nostra llengua, sense voler influir-nos per polèmiques estèrils i enverinades. Una autèntica xalera, paraula que també hi apareix.

Paraules en xarxa té una voluntat més emocional que científica. Per això tampoc es fan distincions entre paraules normatives i paraules que no ho són; en aquest sentit, estaria més a prop del diccionari d'Alcover i Moll que d'un diccionari normatiu. Pretén recollir tot allò que es diu en valencià, rescatar l'ús de mots que cada cop diu menys gent, i que tenen la capacitat de portar-nos a tot un món. En el reconeixement dels mots, es desvetlla l'emoció de pertinença a una llengua riquíssima, acolorida. Una llengua, malgrat molts, encara viva. I és bo que els que sentim aquesta emoció, com correspon als temps actuals, fem xarxa.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 954 (10 d'octubre de 2014)

2 comentaris:

  1. Tot això son xorrades. Els valencians so sabeu pas parlar be el català. Escriure sí, però parlar, dona pena escoltar-vos... Escrius tenir i dius tindre: veus? NORMALITZACIÓ JA.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La normalització inclou habituar-se a les maneres diferents de parlar segons el territori. Els parlants d'una llengua normalitzada coneixen i respecten els diversos dialectes.

      Elimina