dilluns, 22 de desembre de 2014

Educar-se el gust


Durant les darreres setmanes he estat llegint la novel·la L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra,  de Jonas Jonasson, en la versió en castellà. Havia sentit a parlar relativament bé del llibre, com a literatura d'entreteniment de certa qualitat, divertida. No m'esperava, per tant, haver de fer tants esforços per acabar-me-la. És possible que tinga poc sentit de l'humor (no ho descarto en absolut), però em va avorrir i fins i tot en algun moment em va irritar.

Pocs dies després d'acabar aquesta novel·la, vaig veure una pel·lícula considerada unànimement com una de les millors dels últims anys: Amor, de Michael Haneke. No em va agradar molt, francament. Tractava temes que, a priori, podien haver configurat una obra que m'emocionara i em fera vibrar sentimentalment: la vellesa, la decrepitud, els sentiments d'una parella d'ancians davant la malaltia, la certitud de la mort. Però em va paréixer freda i distant, no em va arribar a involucrar en absolut, la vaig trobar excessivament llarga, i amb unes imatges metafòriques que no vaig arribar a copsar. No goso dir, evidentment, que siga una mala pel·lícula; només que no em va agradar.

El fet que coincidís en el temps la lectura de L'avi i el visionat d'Amor, em va fer reflexionar. En tots dos casos m'havia apartat del parer més generalitzat. Eren casos diferents, és clar. En el del llibre, l'opinió majoritària no era necessàriament d'experts literaris, sinó de la massa lectora. La pel·lícula, en canvi, no era un èxit de públic, sinó més aviat de la crítica minoritària. Vaig pensar, però, com de difícil és gestionar i treballar el gust propi.

M'explicaré. Quan era encara més jove, em neguitejava no estar d'acord amb l'opinió de la crítica al voltant d'un llibre o una pel·lícula. Si la gent que hi entenia més que jo (els estudiosos de la literatura, els crítics de cinema) consideraven que allò era una obra "bona", jo havia de ser capaç de veure-li els mèrits. I m'esforçava a llegir i entendre'n els arguments. Vist amb perspectiva, aquesta actitud, de poca personalitat si voleu, em va ajudar a ser humil en els judicis culturals, i a educar-me el gust.

Amb els anys, m'adono que tinc el gust molt més treballat. No em va preocupar massa que no m'agradés un llibre que era considerat per mig món com una lectura recomable i sumament divertida. Fa anys que considero que tinc el paladar literari prou personalitzat per a fiar-me de les meues percepcions, encara que discrepen de l'opinió majoritària, fins i tot de la crítica especialitzada. És clar que he fet de la literatura part de la meua feina, i això ha fet que em puga fiar molt del meu gust.

En el cinema, però, i en la música, encara no em puc permetre la mateixa actitud. Sóc encara com aquell jove de vint anys que s'esforçava a educar-se el gust, i m'adono que encara em queda camí per recorrer, tot i haver avançat molt. Però tinc menys, diguem-ne, "vergonya intel·lectual", si se'n pot dir així. No em fa res proclamar que no m'ha agradat una pel·lícula teòricament excel·lent. Espero, tanmateix, no haver arribat a creure que ja no puc educar-me, que ja no puc aprendre. Espero seguir aprenent a entendre i valorar una obra artística, perquè aquesta voluntat de voler anar més enllà m'ha fet més sensible i més capaç de valorar belleses que abans no entenia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada