dijous, 5 de febrer de 2015

El desert dels Tàrtars

 

Ja en una altra ocasió vaig parlar del narrador italià Dino Buzzati, però fins aleshores només havia llegit els seus contes. Ara, recentment, em vaig fer amb la seua novel·la més coneguda, El desert dels Tàrtars, en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre reeditada el 2009 amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l'editorial Empúries. Hi he retrobat coses del Buzzati contista i hi he descobert elements nous, i tot plegat segueix seduint-me tant o més que abans.

El tinent Giovanni Drogo rep la primera destinació a la Fortalesa Bastiani, un enclavament militar situat a la frontera del nord. L'espai és imprecís, i malgrat que els noms són italians és obvi que la realitat física descrita és inconcreta, així com el temps històric. Tot i que la impressió de Drogo en arribar és desoladora i decideix marxar, per una raó o una altra acaba allargant la seua estada. La Fortalesa té la funció de vigilar, cap al nord, l'espai que dóna nom a la novel·la, el desert dels Tàrtars: un lloc per on suposadament, en algun passat remot, hi havia un perill invasor. Tanmateix, ningú no recorda haver-hi vist mai ningú, i fins i tot la idea que es dóna dels veïns del nord que viuen enllà del desert és més aviat llunyana, gairebé mítica. Però les rutines militars es mantenen estrictes i inalterables a la Fortalesa, els habitants de la qual viuen una situació de monotonia sense sentit. Tanmateix, hi ha l'esperança inefable, tàcita, d'una glòria militar futura. I passen els anys.

Aquest és quasi (però no del tot) tot l'argument de la novel·la, en el qual compta més, crec, el sentit profund que el literal. Fascinant i hipnòtica, en algun moment quasi al·lucinant, en eixa fortalesa es respira una atmosfera irreal: mai no saps per què ni qui t'hi ha destinat. ni quan marxes, ni tan sols si vols marxar. Buzzati es mostra aquí com un Kafka més poètic, més líric, amb imatges d'una bellesa captivadora, inexplicable: la visió del mateix desert, inhòspit i misteriós; el cavall que un dia arriba fins a les muralles, en un capítol enigmàtic...

A mi m'ha semblat una novel·la magnífica, carregada de simbolisme, quasi al·legòrica, en la qual la Fortalesa representa un estat espiritual: l'estada en ella es refereix a les (inútils?) esperances humanes d'acció, de realització vital, d'alguna cosa important que done sentit a l'espera. L'espera, que és la mateixa vida. I així, esperant, anem passant els anys, i és que el pas del temps és un dels temes més destacats de la novel·la, i Buzzati aconsegueix donar-nos-en la sensació. Com, sense adonar-nos, hem passat la vida esperant alguna cosa que no arribarà mai. O, si arriba, no ens trobarà en condicions d'aprofitar-la.

2 comentaris:

  1. Benvolgut Carles,
    Magnífic comentari d'aquesta gran novel·la. La vaig llegir fa molts anys i em va produir una fortíssima impressió, fins al punt que ni penso sovint. Recordo que me la van recomanar com una novel·la antimilitarista (en una època que jo era actiu militant del moviment d'objecció de consciència). I en contra d'aquesta expectativa, em trobo (quina sort) amb un relat d'una força i bellesa increïbles i d'una profunditat espaterrant. Vaig "disfrutar" moltíssim, i aquesta novel·la va ser la meva descoberta de l'altre Buzzati, el contista. Un camí invers al teu. Quina joia disposar d'aquest escriptor!

    Aprofito per donar-te l'enhorabona pel teu guardó als Premis de la Crítica Serra d'Or pel teu llibre (ho acabo de llegir al PuntAvui). En Caste deu estar content, també!

    Una abraçada i records,
    Ramon Panyella

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Ramon, pel comentari i per la felicitació. Efectivament, ho considero també un reconeixement a la tasca d'en Jordi, i així ho vaig dir en l'acte del lliurament.

      Elimina