dissabte, 19 de setembre de 2015

Mil

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1000 (17 de setembre de 2015)

Recordo amb nostàlgia una revista valenta i pionera de finals dels anys vuitanta, Benicarló Crònica. Estava escrita íntegrament en valencià, i amb uns plantejaments nacionals i culturals coherents i absolutament impactants per a un jove adolescent una mica estrany que encara no sabia ni remotament que acabaria estudiant Filologia Catalana. No recordo en quin any va deixar-se de publicar aquella revista; de ben segur, l'admirat Josep San Abdón m'ho podria dir. (Per cert, Benicarló Crònica és pràcticament inexistent a la xarxa; és com si no hagués existit mai. Caldria que algú ens en fera la història).

Uns anys (tres? cinc?) després d'aquella aventura, l'estiu de 1995, va aparéixer La Veu de Benicarló. Clarament recollia el relleu d'aquella Benicarló Crònica, sobretot en l'opció pel valencià. El cas és que La Veu de Benicarló ha aconseguit quelcom que pocs anys abans havia semblat impossible: arribar al número mil. I fent bandera de ser íntegrament en valencià, i adoptant postures crítiques i poc complaents amb tota mena de poder, tant el que mana com el de l'oposició.

La primera col·laboració que conservo a La Veu és del gener de 1997 (tenia els que ara em semblen uns tendrets vint-i-cinc anys): una ressenya de la novel·la Afirma Pereira, que compartia pàgina amb una altra ressenya del mestre San Abdón. Va ser flor d'un dia, no seria fins l'any 2003 que hi començaria a col·laborar de manera una mica més regular, però amb moltes intermitències: ressenyes, una secció de breu durada anomenada "Minoria absoluta" (abans de conéixer el programa de ràdio) i fins i tot algun editorial.

Uns cent vint articles, en total, són la meua contribució a aquests mil números. Evidentment, això és poc, en relació als milers d'articles que ha calgut escriure per omplir tot aquest període. Calen molts caps i moltes mans per a imprimir tantes pàgines, i no sempre les col·laboracions han estat prou freqüents. Per això cal agrair el milenar a una colla de gent constant, altruista i, evidentment, molt cabuda, entestada a fer que aquesta cosa impossible tirara endavant. Per sort o per desgràcia, des de sempre aquest ha estat un país fet per voluntaris. L'aparent normalitat que suposa l'existència de La Veu queda desemmascarada quan ens adonem d'aquest fet.

Eppur si muove. I, tanmateix, hi ha vida a Benicarló. Una població que ha propiciat un canvi de progrés i nacionalista al nostre ajuntament inclou potencialitats que haurien de poder trobar en La Veu el seu espai natural. Aquesta revista ja veterana mereix ser més coneguda per amplis sectors socials de Benicarló, i s'hauria de nodrir de la vida cultural i de l'opinió col·lectiva que troba altres mitjans per expressar-se, per exemple les xarxes socials. Hi ha més lectors esperant-la.

Per tant, res d'autocomplaença, que aquests números només han estat l'inici de l'aventura. La Veu, que ja ha assolit el repte de ser la revista més veterana de la història benicarlanda, en té un altre, de repte: espolsar-se de damunt possibles complexos d'inferioritat i aspirar a ser la veu crítica de tots aquells que tenen una actitud crítica davant la societat i la política. Ja ho és, ara cal que els altres l'escolten, i la utilitzen com a altaveu.

No és gens fàcil, això. Caldrà emplaçar-se al número 2000 per comprovar si ho hem aconseguit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada