diumenge, 25 d’octubre de 2015

El club dels poetes morts



He tornat a veure, després de molts anys, la pel·lícula El club dels poetes morts, dirigida per Peter Weir el 1989, i no he pogut evitar rememorar l'impacte que va tenir en la meua generació. Certament, des del punt de vista cinematogràfic, segurament és una obra discreta (no sóc especialista en cinema, no puc opinar), però des del punt de vista emocional i social la seua rellevància és indiscutible. Recordo que quan vaig començar a estudiar filologia l'any 1990 tots els de la classe havíem vist la pel·lícula i us puc assegurar que n'havíem acusat l'impacte, i el fet que estiguérem en aquella aula estudiant llengua i literatura hi guardava alguna mena de relació.

El film, vist des del meu punt de vista personal, té una virtut: aconseguir fer una pel·lícula d'adolescents amb la literatura com a eix impulsor. És a dir, que la paraula escrita, la poesia, té un paper desvetllador per als joves estudiants d'aquell institut conservador i tradicional. Després podrem entrar a valorar si fa això amb simplisme, si en realitat utilitza clixés molt emprats ja en el cinema, si el tema de la rebel·lió juvenil contra el món adult ja està molt vist, si el desenllaç és inversemblant. D'acord, com vulgueu. Per a mi, però, el mèrit és el paper que la literatura té en això.

A El club dels poetes morts s'aconsegueixen relacionar les ànsies de llibertat i de creativitat dels adolescents amb la literatura, una cosa que avui dia sembla molt difícil d'aconseguir, i us parlo també com a docent. Potser és impossible, i per això la pel·lícula és tramposa. Però en tant que ficció, aconsegueix aquest vincle, i també com a ficció pot arribar a influir en la realitat. O almenys ho intenta.

Crear emoció en l'espectador amb versos de Walt Whitman, introduir la noció clàssica de carpe diem en un conflicte dramàtic i ficcional (si bé és veritat que malinterpretant-ne una mica el sentit original), no em direu que això no són mèrits més que remarcables, i això tenint en compte que és una pel·lícula comercial, no adreçada a minories. Em sembla un exemple molt destacat de com fer arribar l'emoció per la literatura al gran públic.

I si, a més, tens dèsset o divuit anys quan la veus i t'agrada mínimament llegir, la combinació ja és perfecta. Quants no hauríem volgut formar part d'eixe grup que es reuneix de nit d'amagat en una cova per a llegir literatura, o per a expressar-se artísticament de manera primària? Bé, ja us dic que a la meua generació en vam ser uns quants. I no puc tornar-la a veure sense que em torne a emocionar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada