dimecres, 1 d’agost de 2018

El déu de les coses petites

Aquest inici d'estiu he llegit una novel·la que no és, ni de lluny, una novetat: El déu de les coses petites, de l'escriptora índia en anglés Arundhati Roy (traducció en català de Llibres Anagrama). No ha estat ben bé la novel·la que esperava. No sé què n'esperava exactament, potser una novel·la de saga familiar, a l'estil de Cien años de soledad, potser un llibre amable sobre sentiments familiars, no ho sé; les expectatives quan obrim un llibre del qual no sabem res són quelcom curiós. El que sé és que no ha estat res d'això.

Hi ha una família, això sí: la família dels germans bessons Estha i Rahel, una família de cristians benestants del sud de l'Índia. Però no se'ns narra la història de la saga, sinó com uns fets al voltant d'un dia determinat de la infància dels bessons va canviar els seus destins i els de la família per a sempre. Primera sorpresa: els ressons de James Joyce que trobem en la novel·la. Estilístics, per la manera d'introduir en la narració els impactes de la realitat sobre la consciència dels personatges, com de plantejament, per articular bona part de la trama al voltant d'un període determinat de temps, en concret un dia.

L'obra gira sobre dos moments temporals, un de més "actual", amb el retrobament dels bessons que han estat separats durant més de vint anys, i l'altre pertanyent al passat, el predominant. El joc amb el temps és també destacable, especialment l'ús de les anticipacions. Des del principi se'ns diu que el personatge de Sophie Mol va morir ofegat al riu, però no sabrem fins al final les circumstàncies concretes d'aquesta mort, i de com va condicionar el futur dels bessons.

Un altre aspecte que m'ha cridat l'atenció ha estat la manera de narrar, tan el·líptica, tan suggerent, de manera que uns fets que podrien haver donat peu a una novel·la molt més breu són en canvi allargassats. En bona part això és pel punt de vista predominants dels bessons en la seua infantesa, i la voluntat de l'autora de reproduir la manera de veure el món d'aquests dos xiquets. Això té relació amb un dels temes centrals de l'obra, la pèrdua de la innocència. És en el fons una elegia de la innocència dels infants, i d'aquí la importància donada no només als personatges sinó a la seua manera d'expressar-se, que el narrador assumeix.

Per últim, i potser això és el que menys m'esperava en les meues expectatives cegues, El déu de les coses petites deixa un regust amarg, trist. Mostra com els prejudicis i les injustícies socials poden espatllar per sempre la vida de les persones (en aquest sentit els personatges de Velutha i Ammu, la mare dels bessons, són l'exemple més clar), i molt particularment la dels infants. Estha i Rahel són, en el fons, uns innocents perjudicats per una sèrie de fatalitats i prejudicis familiars, uns "infants humiliats" emprant l'expressió de Georges Bernanos. El lector, tanmateix, espera una redempció final que no arriba.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada