dimarts, 29 de gener de 2019

El mèrit de la senzillesa

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 82 (hivern 2018).


Nell Leyshon
Color de llet
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, Barcelona, 2017
191 pàgines


En el pròleg a Mirall trencat, Mercè Rodoreda escrivia: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.” I, una mica més endavant, afegia: “Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.” En efecte, per a la novel·lista catalana era fonamental trobar el to, la manera d’explicar la història, i un bon i reeixit exemple d’això és la veu narradora de la Colometa a La plaça del Diamant. No és gens gratuït esmentar aquesta novel·la a propòsit de Color de llet, de la britànica Nell Leyshon: qualsevol lector atent podrà copsar un cert grau de coincidència entre totes dues obres des de les primeres pàgines, tot i les també evidents i nombroses diferències.

La protagonista de Color de llet, Mary, escriu “de pròpia mà”, com ella mateixa repeteix, la seua història, ambientada en l’Anglaterra rural dels anys 1830 i 1831. Es tracta d’una noia de catorze anys, d’extracció pagesa, que ens retrata la misèria de la seua vida familiar. Tant ella com les seues tres germanes es troben sotmeses a un pare despòtic i a l’obligació constant del treball. Un dia, el pare la lloga de criada a casa del vicari, i Mary entra en contacte amb un món que no coneixia en absolut, en el qual per primer cop rep mostres d’afecte, especialment per part de l’esposa del vicari. Progressivament, se’ns van mostrant els clarobscurs de la relació de Mary amb el vicari i la seua família, que conduiran cap a un desenllaç sobtat i potser inevitable.

Mary és una noia sense cap formació, que només ha conegut l’entorn de la granja, però amb una intel·ligència natural que la fa especialment desperta, lúcida: “tens alguna cosa”, li diu un dels personatges, “suposo que un enginy o una astúcia innats”. Es tracta d’una jove rebel i amb una sinceritat que desarma, que no sap ni pot ni vol mentir, i això dóna peu a alguns diàlegs realment inspirats. Però la gran  troballa de Nell Leyshon en aquesta novel·la és la veu narrativa: la Mary narradora. Amb un llenguatge simple i senzill, com correspon al perfil del personatge, ens va mostrant les seues vivències amb ingenuïtat, sòbriament, sense escarafalls. La senzillesa es mostra fins i tot en l’estil: l’absència de majúscules, els períodes sintàctics breus, els punts i a part constants. Tot això amb l’afegit que, tot i tractar-se d’una narradora interna, en poques ocasions mostra els seus pensaments íntims, el que realment pensa; potser perquè allò realment important és inexpressable, almenys per a ella, una noieta humil que tot just acaba d’aprendre a escriure. Aquest fet, a més de contribuir a la versemblança de la narradora, fa que la novel·la guanye en poder de suggestió.

Es pot dir, per tant, que Leyshon encerta, de totes totes, en el “mitjà d’expressió”, com deia Rodoreda. Però també “segueix” l’altre consell rodoredià a què al·ludíem a l’inici: explicar amb simplicitat “coses essencials”. Al capdavall, l’aparentment simple narració de Mary és, en el fons d’una duresa i una cruesa considerables, i no deixa de retratar realitats socials —del segle xix , en efecte, però també actuals— profundament injustes i inhumanes: la situació de la pagesia, el treball infantil, les desigualtats socials, l’abús de poder. I, sobretot, les dures condicions de vida de les dones. El procés, narrat amb detall a la novel·la, pel qual Mary aprèn a llegir i escriure, n’és una mostra: si ets dona, pobra i analfabeta només podràs accedir a una formació, a un creixement humà, pagant un alt preu. Al cap i a la fi, tota l’estada de la protagonista a la casa del vicari pot ser interpretada com això: una fabulació sobre la dificultat històrica de les dones per a sortir de la situació de pobresa, precarietat social i degradació humana a què han estat condemnades.

Hem fet referència a l’aprenentatge de l’escriptura per part de la narradora, a través del qual es planteja un altre dels grans temes del llibre: el poder de la paraula escrita. És a través de la narració per escrit, com el personatge s’encarrega de recordar periòdicament, que Mary pot ordenar tot allò que li ha passat. I, esdevenir, al capdavall, lliure. En aquest sentit, Color de llet és també una preciosa narració sobre la confiança en les paraules i en el poder alliberador de l’escriptura.

En l’àmbit de la nostra literatura, Víctor Català ja va demostrar com el món rural pot esdevenir tràgic i universal. La novel·la de Nell Leyshon és, en certa forma, un “drama rural”, que reflecteix realitats molt punyents i planteja temes universals amb l’embolcall d’una veu ingènua i senzilla. L’autora resol amb solvència aquest doble repte, gràcies a haver trobar un to adequat per a una narradora inoblidable. Com deia, de nou, Mercè Rodoreda, amb mots totalment aplicables a Color de llet: “La sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat d’estil. Una novel·la són paraules.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada