divendres, 31 de maig de 2019

'Els germans Sisters'

No sé què té el gènere del western que fa dècades que es dona per mort i antiquat i, tanmateix, segueix oferint de tant en tant autèntiques joies. O siga, que no acaba de morir mai, i segueix mantenint intactes les seues capacitats estètiques i expressives. Potser és perquè és un gènere molt conreat en l'època clàssica del cinema que ha incorporat una iconografia i un llenguatge propis que li permeten tractar qualsevol aspecte de la condició humana. Potser també perquè s'ambienta, com els clàssics antics, en un espai i un temps mitificats per la tradició, primigenis, en una època i una societat primitives que permeten veure allò essencialment humà de manera més pura: la violència, l'odi, l'ambició, sense pàtines ni condicionants socials.

És el cas que alguna de les millors pel·lícules que recordo haver vist pertanyen al gènere del western, i en concret alguna com Sense perdó, de Clint Eastwood, és relativament recent (vull dir que ja no pertany a l'època daurada del gènere) i és indiscutiblement un dels films que més m'han impactat mai. Tot això ve a tomb perquè aquesta setmana he vist Los hermanos Sisters, i he tornat a experimentar la capacitat inesgotable de les pel·lícules "de l'Oest" per a emocionar-nos i parlar-nos sobre la vida.

Los hermanos Sisters, dirigida pel francés Jacques Audiard i protagonitzada per John C. Reilly i Joaquin Phoenix, ens presenta dos assassins professionals que són encarregats pel seu cap, el personatge del Comodoro, d'acaçar i matar un químic que ha obtingut una fórmula per a trobar fàcilment or en l'aigua. El plantejament de la trama no pot ser més clàssic: dos genets que cavalquen junts, la recerca de l'home, els tirotejos... Però la mirada del director ens ho mostra d'una manera novedosa, sense ser trencadora ni estrident.

Fins a la meitat del metratge, però, no deixa de ser una pel·lícula agradosa que revisita les lleis del gènere. És en la segona meitat que es desplega del tot, quan els germans troben finalment el fugitiu i el seu acompanyant, i la trama inicia una deriva que no és la més previsible. A poc a poc els personatges dels germans sicaris han anat agafant gruix, i assistim a tota una reflexió implícita sobre l'origen de la violència, sobre el cercle viciós que aquesta suposa, i sobre la possibilitat de redempció. Hi ha algunes converses entre els personatges que són d'una profunditat humana corprenedora. No tant pel que es diu com pel que els personatges mostren sentir. Això és evidentment per l'actuació dels actors, i especialment per John C. Reilly, que està al meu entendre superb, transmeten tant de sentit de manera aparentment simple. Però els quatre actors estan molt inspirats, també Jake Gyllenhaal i Riz Ahmed com els perseguits.

He esmentat com a temes la violència i la possibilitat de redempció. Es pot escapar de la violència? Hi ha salvació possible quan s'ha entrat en aquest cercle? Tanmateix, potser el tema que tracta de manera més sorprenent el film és la relació entre germans, la immensa força tel·lúrica de l'amor fratern. Atenció a les seqüències finals, amb homenatge inclòs a Centauros del desierto: senzilles i alhora intenses, emotives. Es pot parlar amb un western de l'amor entre germans sense sentimentalismes? I de l'amor familiar? I tant que es pot. Amb un western es pot parlar de tot allò que és humà, i Los hermanos Sisters ho tornen a demostrar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1185 (31 de maig de 2019)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada