El naixement de la identitat valenciana

He llegit durant aquest mes de juliol l'interessantíssim llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016). Coneixia Baydal pel seu blog Vent d Cabylia, i la seua tasca de divulgador a través de les xarxes, però encara no n'havia llegit cap llibre. Creieu-me quan us dic que després de llegir aquest n'he quedat amb ganes de més. Es tracta d'un llibre divulgatiu però que no renuncia a l'articulació d'un discurs rigorós i a la inclusió de les fonts que el documenten; podríem dir que pertany a una mena d'"alta divulgació", però que té la virtut de poder ser llegit amb molta fluïdesa. A mi m'ha enganxat pràcticament com si fos una novel·la, de fet més que moltes novel·les.

Baydal ressegueix la documentació oficial dels segles XIII i XIV, és a dir, aproximadament el primer segle i mig d'existència del Regne de València, per tal d'identificar com, per què i quan els valencians van començar a identificar-se com a tals. És a dir, com va aparéixer la consciència col·lectiva valenciana. El llibre troba les arrels dels sentiment valencià en l'extensió i la defensa dels Furs de València, que entraren en conflicte amb els Furs d'Aragó que hi convisqueren en el territori valencià durant gairebé un segle. En els territoris que defensaven els Furs de València s'anà creant progressivament l'embrió d'una identitat valenciana, que s'estengué a tot el Regne a partir de la fi del conflicte foral, a les Corts de 1329-1330, quan s'acceptaren els nous Furs de València per a tot el territori.

No soc historiador ni especialista en aquestes qüestions, per tant disculpeu-me si no sé explicar-les tan bé com ho fa Baydal, que uneix rigor i divulgació de manera admirable. Per això he descobert en el llibre coses que desconeixia completament i que he trobat molt curioses. Per començar, desmunta alguns mites molt estesos. Ni els valencians som valencians des dels temps dels àrabs, o fins i tot abans, com creuen algunes persones (p. 34-41); ni som una mena de catalans trasplantats, una identitat particular de la catalana. De fet, la identitat valenciana és producte de la barreja de col·lectius d'origen tant català com aragonés (dos terços i un terç, aproximadament), que es mesclaren, també territorialment (p. 173). Personalment, havia donat per cert durant molt de temps que els valencians d'origen català s'havien establert a la costa, i els aragonesos a l'interior. Com sol passar, les explicacions massa simples són poc exactes.

Això m'ha fet pensar en com el component dual ha format part de la valencianitat des dels seus mateixos orígens. Som un territori (un país, si volem dir-ho en termes contemporanis) essencialment barrejat, "mestís" (sense donar a aquest adjectiu cap component "racial"). Gent d'orígens catalans i aragonesos habitaren un regne nou i al llarg del temps s'anaren identificant en una nova identitat, un nou poble. No sense discussió: quasi un segle de conflicte amb els partidaris del fur aragonés, fonamentalment nobles provinents d'Aragó que tenien possessions en territoris valencians. Amb la diferència que uns volien identificar del tot el territori amb les lleis aragoneses, i els altres propugnaven una llei pròpia. Podríem dir que ens trobem des dels orígens discutint per allò que hem de ser, i sempre amb interferències externes.

Una altra curiositat és que la consciència valenciana s'articulà al voltant dels Furs de València, això vol dir que fins que aquests no foren acceptats i assumits per tots els estaments del territori no aparegué el gentilici "valencià" aplicat a tot el territori. És a dir, que la identitat valenciana va anar lligada a una qüestió legislativa i jurídica. Res a veure amb idees essencialistes, romàntiques, nacionalistes o contemporànies del que és "ser valencià". Els medievals eren molt més pragmàtics: els pobles s'unien al voltant d'unes lleis, d'un ordenament jurídic comú, d'uns impostos (p. 33). De fet, la Generalitat va nàixer com una institució que recaptava uns tributs "generals", per a tots els estaments (p. 149).

M'han agradat moltes coses del llibre, i una d'elles és que no es deixa portar per cap ideologia preconcebuda, adopta un punt de vista objectiu, que és el que ha de fer un historiador. Així, no té cap problema a aportar exemples de com les primeres vegades que apareix el gentilici "valencià" apareix en textos en què també es parla de "catalans" (p. 152). També deixa clar que aquesta identitat no era incompatible amb d'altres, ja que el terme "nació" a l'edat mitjana era polisèmic, i un podia considerar-se valencià en tant que nació política, i català en tant que nació etnocultural (p. 170). Un aspecte que em sembla d'una actualitat indiscutible.

No podré explicar ací, ni prou ni prou bé, tots aquells elements de reflexió que m'ha suscitat aquest Els valencians, des de quan són valencians? M'ha donat molts elements per a entendre d'on venim els valencians, i també crec que pot ajudar molt els valencians actuals que maldem per trobar una manera de ser valencians avui. Altíssimament recomanable.