divendres, 18 d’octubre de 2019

...I la guerra encara dura

Sembla ser que en una projecció de Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar, a València, hi va haver unes persones d'un grup d'ultradreta que van boicotejar la projecció amb crits de "Viva España" o similars, i amb una bandera espanyola, suposo que prou gran perquè quedara clar. Quan aquest cap de setmana sortia de veure aquest film pensava en eixa notícia. Pobres xics, es nota que no l'havien vista i només l'atacaven pel que havien sentit contar, el que suposaven, allò que a priori els semblava que pretenia Amenábar. Ells creien que la pel·lícula atacava el franquisme, i que donava una visió "partidista" de la guerra civil. Pobres xics, repeteixo.

Mientras dure la guerra se centra en un conegut episodi dels primers mesos de la guerra, quan l'escriptor Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, es va enfrontar al general Millán-Astray (fundador de la Legión) i li va dir allò de "Venceréis pero no convenceréis". Sembla que els historiadors no veuen clar que Unamuno diguera exactament eixes paraules, el que està clar és que hi va haver un enfrontament verbal, fins a tal punt que Unamuno, que fins aleshores havia estat partidari de l'aixecament militar, va ser destituït com a rector i sotmés a vigilància fins a la seua mort, dos mesos després.

De tota manera, la pel·lícula no és, ni de lluny, una narració maniquea en què hi ha bons i dolents. Fins arribar a eixa escena al paranimf de la Universitat de Salamanca, se'ns hi narren fonamentalment dues accions. D'una banda, l'evolució personal d'Unamuno des del suport als militars revoltats fins al cèlebre enfrontament, evolució que la pel·lícula relaciona amb la detenció i afusellament de dos amics seus, un per maçó, l'altre per socialista. De l'altra, l'ascens del general Franco fins a la condició de cap suprem del bàndol militar, i la seua relació amb Millán-Astray (un enorme Eduard Fernández, com sempre). Reconec que aquesta part històrica la desconeixia bastant i m'ha semblat molt interessant. Val a dir que la figura de Franco és tractada amb sorprenent respecte i equanimitat, o almenys a mi m'ho ha semblat. Ni és ridiculitzat, ni magnificat, ni demonitzat. Ho haurien d'haver vist aquells de la bandera i els crits.

Tanmateix, crec que Mientras dure la guerra no pretén ser un documental històric, i per això és més que probable que continga algunes llicències o errades, de la mateixa manera que en moltes pel·lícules nord-americanes sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha. La centralitat del missatge de la pel·lícula es troba en la figura d'Unamuno, i en la seua contradicció interna: tot i oposar-se a l'estat de coses durant la República, tampoc podia combregar amb els excessos del bàndol franquista. Es trobava, per tant, escindit, com es veu en una de les escenes per mi més emotives, la discussió amb Salvador Vila. Aquesta conversa és l'ideal d'Espanya que Amenábar planteja: la superació de les "dos Espanyes", el diàleg constructiu i divergent entre dues maneres de veure les coses.

Res a veure, per tant, amb bàndols. Amenábar pren eixos episodis de l'inici de la guerra per a plantejar una entesa, una superació de les diferències, una confiança en el poder del diàleg. Més enllà de l'anècdota històrica, el film tracta sobre com superar els conflictes, com poder solventar les divergències sense violència, sense la voluntat d'aixafar i anul·lar l'oponent. Desgraciadament, no sembla que aquest missatge puga ser assimilat per aquells que han atacat la pel·lícula sense veure-la. De fet, a la llum dels successos recents que estem vivint, sembla que encara ens trobem molt lluny d'haver-ho entés. En certa manera, la guerra, entesa com l'enfrontament sense concessions a l'adversari, encara dura.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1204 (18 d'octubre de 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada