divendres, 15 de novembre de 2019

Navegant per l''Ulisses' de Joyce

11 d'agost de 2019
Una de les tasques pendents que com a lector tinc des de fa anys és llegir Ulisses, la novel·la de James Joyce que està considerada una cimera literària del segle XX. La primera vegada que vaig sentir parlar-ne va ser, crec, quan feia primer de carrera. Vaig llegir Els treballs perduts, de l'immens Joan Francesc Mira, que em va entusiasmar, i una de les influències que s'esmentaven era precisament l'obra de Joyce. Només per això ja em va meréixer una alta consideració. Després, evidentment, en vaig sentir parlar molt més durant els meus estudis, sempre amb una aurèola de dificultat i complexitat gairebé insuperables.

L'any 1993 uns amics em van regalar la traducció al català de l'Ulisses, signada pel gran Joaquim Mallafrè. Una traducció mítica d'una novel·la mítica, que se'm va plantejar de seguida com un repte: algun dia havia de ser capaç de llegir-la. Però primer, vaig pensar, he de conéixer l'Odissea, ja que (creia jo) l'obra de Joyce és una transposició del clàssic d'Homer, i quan la llija he de saber trobar-hi i entendre les referències. No sabia que en realitat els paral·lels que estableix Joyce amb la història d'Odisseu són molt peculiars, de vegades anecdòtics, i en tot cas no cal fer una lectura comparativa dels dos llibres. Bé, però jo això no ho sabia, i al cap d'un temps, no recordo quan, vaig llegir l'Odissea.

Uns anys després vaig fer la meua primera temptativa amb l'Ulisses. De seguida vaig veure que no entenia res. Als dos primers capítols sortien una serie de personatges que mantenien unes converses incomprensibles, i la veu narrativa seguia uns camins encara més inintel·ligibles, passant d'un tema a un altre seguint uns fils invisibles per a mi. L'estil joyceà de Mira que tant m'havia agradat estava molt lluny d'allò! D'altra banda, en aquelles pàgines no passava res, i si passava jo no me n'assabentava. Però l'escull insuperable per a mi en aquell moment va ser el tercer capítol, en el qual Stephen Dedalus passeja per la platja. Allò era un galimaties endimoniat sense sentit! Vaig claudicar. Estava clar que no arribaria a Ítaca, i vaig abandonar la lectura.

Els que em coneixen bé saben que no solc deixar-me els llibres sense acabar. Ma mare em deia de menut que es menja tot el que hi ha al plat, i jo afegeixo que els llibres s'han d'acabar: mai se sap si pot haver algun moment que em puga agradar i el redimisca. Aquest principi m'ha fet empassar-me autèntics bòdrios, però també m'ha permés gaudir d'alguns grans llibres que inicialment em desagradaven. Per això, haver de deixar-me l'Ulisses va ser una mica frustrant. Sí, efectivament, no vaig poder amb ell. Vaig decidir que seguir llegint sense entendre res no tenia sentit.

No vaig tirar la tovallola, tanmateix. Durant anys he tingut el llibre de Joyce en un lloc d'honor, compartint tinell amb altres clàssics de primera fila. El mirava i pensava que algun dia em tornaria a atrevir. Fa dos anys, durant l'estiu, vaig pensar que era el moment. Convertit ja, crec jo, en un lector més madur i tenint per davant les hores de les vacances, vaig pensar que era el moment. Vaig decidir abordar-lo com he fet amb altres clàssics: sense gaire preparació prèvia, sense prejudicis ni excessiu respecte. Hi ha una foto icònica de Marilyn llegint l'Ulisses; si ella podia, amb tots els respectes, jo també!

Efectivament, vaig anar enfilant capítols. Certament, el fet de tenir uns vint anys més d'entrenament lector va ser definitiu. De fet, vaig llegir fins al seté capítol, ambientat en la redacció del periòdic. El problema en aquella ocasió fou que l'estiu es va acabar, i amb la tornada a la rutina laboral em resultava difícil continuar aquella lectura. No és una novel·la que pugues llegir a estones perdudes, necessita dedicació i concentració, no cal enganyar-se. No passa res, vaig dir-me, ho reprendré a les vacances de Nadal, i al proper estiu si cal.

Ai las! L'home és feble en els seus propòsits, i han passat dos anys. De nou som a l'estiu, i ara sí: he decidit reprendre'n la lectura. Esperonat també per un viatge a Dublín. A diferència de fa dos estius, aquesta vegada amb l'ajut de l'esquema Linati, en què s'indiquen algunes de les claus de cada capítol, i d'alguna pàgina d'internet on es detalla el contingut dels divuit episodis (amb alguna interpretació poc clara i alguna errada, també s'ha de dir). Sense voluntat de ser exhaustiu, però sí de gaudir un grau més de comprensió de l'obra.

Per deixar constància de tan magna empresa i per tal que aquesta no quede en l'oblit (com tantes lectures, malauradament) he pensat d'anar apuntant petites impressions durant aquesta navegació lectora. Sense voluntat de fer un estudi de cada capítol, sinó d'anar deixant constància d'algunes sensacions. Un quadern de lector, no una anàlisi de crític literari, ni una guia, Déu me'n guard. Hi incloc la data en què acabo cada capítol. No jutgeu el ritme pausat de lectura, si us plau; un hom llegeix quan pot i he alternat l'Ulisses amb altres lectures menys exigents o reclamades per circumstàncies laborals.

Capítols 1 al 7 - 12-13 d'agost
He fet una relectura en diagonal però passablement detinguda dels primers set capítols per veure on estàvem i per recuperar una mica el to, l'estil, les referències. He descobert coses que en la primera lectura no havia vist. Per exemple, el caràcter subtil d'algunes referències homèriques: Molly és Penèlope, evident, però també Calipso (capítol 4); els lotòfags són els fidels que comulguen a l'església (capítol 5). Però sobretot com Joyce va construint una complexíssima trama de referències internes que doten de sentit a molts lligams de consciència que aparentment eren incomprensibles.

Em segueixen pareixent poc interessants els primers capítols, els protagonitzats per Stephen Dedalus (la particular "telemàquia" homèrica, diguem-ne). Hom anhela de trobar l'(anti)heroi Leopold Bloom. Ben bé com a l'Odissea, també cal dir-ho. En canvi, són enlluernadors els capítols 6, centrat en l'enterrament de Paddy Dignam (el particular descens a l'Hades de Bloom, amb una presència notòria del tema de la mort, però també amb uns diàlegs molt vius dels personatges), i el 7, situat en la redacció del periòdic (amb l'original tècnica dels titulars de diari encapçalant cada secció).

Capítol 8: Lestrígons - 15 d'agost
El menjar és el motiu que recorre tot el capítol, de manera força evident. Bloom té fam, és l'hora de dinar. Els caníbals són en una descripció molt acolorida els homes menjant al primer bar on entra el  protagonista. Un capítol buscant sempre el ressò digestiu de les accions. Molt amé, humà, visual, olfactiu, orgànic, com el mateix fet de menjar.

Edito aquest apartat per constatar que alguns dels motius que apareixen en aquest capítol són recurrents al llarg de moltes pàgines de la novel·la: el prospecte d'Elies llançat al riu; els homes vestits de lletres-anunci; la broma V. S.: vessa; Mrs. Purefoy i el seu part.

Capítol 9: Escil·la i Caribdis - 17 d'agost
Una discussió sobre literatura i Shakespeare a la Biblioteca Nacional de Dublín, entre Stephen Dedalus i uns quants assistents. Sens dubte, el capítol més "literari" de la novel·la, sobretot per la temàtica. Amb una gran abundància del diàleg directe i tradicional. No ha estat especialment un capítol que m'haja atret, tot i la temàtica.

Capítol 10: Les roques errants - 19 d'agost
Espectacular el desé capítol, la referència homèrica del qual és "les roques errants". Tècnica que Joyce va denominar "laberint", una sèrie de personatges s'entrecreuen per Dublín, i gairebé tots ells provenen de la primera secció (el pare Conmee) i són recollits per la darrera (un itinerari del carruatge d'una autoritat). Un fragment conté algun element que el relaciona amb el següent o amb diversos alhora, i tot funciona com un mecanisme de rellotgeria. Un prodigi tècnic que aconsegueix plasmar la vida diversa d'una urbs contemporània.

Capítol 11: Les sirenes - 25 d'agost
Acabat l'onzé capítol, "les sirenes", que pren com a eix la música. Ací les referències tant homèriques com musicals m'han semblat més fàcils de rastrejar, més evidents, potser m'estic acostumant a la manera de fer joyceana. No vull dir tant la presència explícita de la música, com el recurs a elements musicals com a estructuradors de la prosa: onomatopeies, sons ambientals, "temes" que es reprenen. Curiós com la primera secció actua a manera d'obertura: conté elements en principi sense sentit que són passatges o referències a moments del capítol que segueix. Per no parlar dels jocs de paraules i la creació de mots aglutinants, que m'ha semblat molt freqüent (i divertit) en aquest episodi.

Capítol 12: Ciclops - 28 d'agost
El capítol 12 m'ha sobtat per una peculiaritat: està narrat per primera vegada per un narrador en primera persona, un personatge secundari de qui no sabem el nom. M'ha semblat un dels capítols més clarament humorístics, o potser és que ací he sintonitzat més amb la broma que planteja Joyce (de fet, l'Ulisses és en bona part un llibre d'humor). El narrador és molt peculiar perquè alterna el to bròfec i vulgar de la conversa en una taverna, on ell mateix participa, amb digressions que contrasten de manera molt clara, escrites amb un estil arcaic, mític, èpic diria. En alguns casos amb unes enumeracions de noms propis còmicament prolixes. La raó d'aquest doble estil? Això és més complicat. Potser per ridiculitzar les idees expressades en la conversa, que fan referència a una defensa de la Irlanda més essencial, tradicional; un nacionalisme ranci i xenòfob que troba el màxim interlocutor en el personatge del Ciutadà (el ciclop de la referència homèrica d'aquest episodi). Extraordinari l'últim paràgraf, amb Bloom vist com Elies.

M'ha semblat un capítol relativament fàcil de llegir, potser perquè hi ha molt diàleg i poca introspecció psicològica dels personatges, que és quan Joyce fa servir aquell estil seu proper al monòleg interior que el fa difícil de seguir. Ací n'hi ha poc.

Per cert, acabat aquest capítol ens trobem exactament a mitjan novel·la, i portem dos terceres parts dels divuit episodis. Els sis episodis que queden han de ser molt més llargs que els que porte llegits. Desequilibri volgut? O Joyce s'anava embrancant a mesura que avançava?

Capítol 13: Nausicaa - 31 d'agost
Res més antièpic que convertir l'episodi de Nausicaa de l'Odissea en aquesta contemplació lúbrica d'una joveneta a la platja per part de Leopold Bloom. L'episodi 13 té dues parts molt diferenciades, dividides pel clímax masturbatori de Bloom al ritme dels focs artificials. La primera, sota el punt de vista de la xica, parodia l'estil de les novel·les sentimentals. En la segona ens retrobem amb el protagonista, i reprenem l'estil de (pseudo)monòleg interior, en aquesta ocasió prenent com a eix central la figura de la dona: maternitat, virginitat, menstruació, infidelitat, etc.

No sé si és que m'hi estic acostumant, però cada vegada m'agraden més els monòlegs i les digressions de Bloom al voltant dels temes més diversos, i com passa d'una cosa a una altra durant pàgines i pàgines.

Capítol 14: Els bous del sol - 20 de setembre
A punt de naufragar en la travessia a causa de l'inici esgotador de curs, que ha fet que la lectura del capítol 14 s'eternitzés una mica (l'Ulisses no és un llibre que es puga anar llegint de manera puntual en breus moments abans d'anar a dormir). Esquivats Escil·la i Caribdis, vaig reprenent la lectura. Mostra d'una determinació ferma d'arribar a Ítaca.

Sobre aquest capítol, m'he de descobrir davant l'esforç titànic del traductor, Joaquim Mallafrè, per la perícia a l'hora de traslladar al català la imitació dels diversos estils literaris de la llengua anglesa que Joyce imita (parodia?) en aquest capítol. Val a dir que bona part d'aquests estils no els he sabut identificar; és obvi que per assaborir del tot l'abast del joc que planteja Joyce en aquest cas caldria rastrejar-los en un treball de recerca de més alta erudició que allò que em proposo, que és fer una lectura el més fluida possible. Narrativament, és una simple conversa entre intel·lectual i bròfega (com tot el llibre, val a dir) d'un grup d'estudiants i metges en pràctiques a l'hospital on la senyora Purefoy està donant a llum. Les referències a temàtiques mèdiques i sobretot relatives a la fecundació, embaràs i naixement són abundants. De fet, el joc estilístic plantejat s'hi relaciona: el desenvolupament de la llengua anglesa des del seu estat embrionari.

Capítol 15: Circe - 2 d'octubre
Nova demostració d'originalitat i torrent creatiu de Joyce, en aquesta ocasió optant per fer una narració en forma de text teatral. Però és clar, això era massa senzill, i en aquest extensíssim capítol (més de 100 pàgines) opta per introduir els pensaments i imaginacions dels personatges com si es tractara d'al·lucinacions, donant-los forma dramàtica. Això dota aquesta estranya "obra teatral" d'un to avantguardista, amb transformacions, aparicions i desaparicions sobtades: personatges que apareixen en ser esmentats i protagonitzen de manera inopinada alguna escena pròpia al marge dels fets objectius que el capítol "narra"; canvis en la indumentària o l'aspecte dels personatges (especialment de Bloom) per adaptar-lo a allò que s'està presentant. El resultat és un delirant pandemònium que en alguns moments em recordava el teatre de l'absurd de Ionesco, en d'altres el surrealisme.

El capítol és una mena de compendi del llibre, que inclou l'aparició de quasi tots els personatges, encara que siga de manera puntual o anecdòtica, i també represa i summa de tots els leitmotiven de la novel·la: tot allò que ha anat quedant a la consciència de Bloom durant aquest (llarg) dia reapareix. Es tracta ben bé d'un descens als inferns, que en aquest cas és el barri de les prostitutes de Dublín. Aquest és el correlat homèric: la fetillera Circe (que troba actualització en la madame del prostíbul) en l'Odissea aconsella Ulisses de davallar a l'Hades.

Capítol 16: Eumeu - 9 d'octubre 
En contrast amb el maellström del capítol anterior, el setzè és potser el que presenta una tècnica més tradicional, fins i tot amb una retòrica recargolada i pedant, però fàcil de seguir. No negaré que resulta un descans, si bé al capdavall resulta fins i tot monòton: ja ens havíem acostumat a l'esforç de la navegació, les aigües plàcides ja no ens atrauen. Després de la trobada entre Bloom i Stephen al capítol 15, en aquest s'inicia la tercera part de l'Ulisses, és a dir, la del nostos o retorn. Els nostres dos herois s'encaminen cap a casa, i fan parada en una mena d'alberg nocturn, on coincideixen amb un vell que diu que és mariner i fa set anys que volta pel món: potser el paral·lel més proper a l'Odisseu homèric, com no paròdic o antiheroic, com sempre.

Capítol 17: Ítaca - 16 d'octubre
Una nova demostració de Joyce. L'arribada d'Stephen i Leopold a casa d'aquest segon (Ítaca, evidentment) és "narrada" (si es pot emprar aquest verb) amb un esquema de pregunta-resposta, en el qual les respostes són exhaustives, científiques, objectives. Cada pensament, cada paraula, cada descripció, és sotmesa a una vivisecció d'una precisió de vegades exasperant, que no deixa de ser paròdica en molts moments. Si obri l'aixeta, se'ns explica l'origen i el trajecte que ha fet l'aigua fins arribar-hi, per exemple. En aquest capítol se'ns donen dades molt detallades dels personatges: els llibres que té Bloom, els diners que s'ha gastat durant el dia, adreces, noms i peculiaritats... Absolutament enciclopèdic. Enorme.

Capítol 18: Penèlope - 31 d'octubre 
Vaig agafar una mica d'alé abans d'emprendre el celebèrrim monòleg de Molly Bloom, perquè sabia de la dificultat física d'aturar la lectura en qualsevol lloc, atesa la manca de signes de puntuació, i volia llegir-lo amb les menors interrupcions possibles. No ho vaig aconseguir tant com voldria, però vaig trobar l'ajuda inesperada d'unes quantes pauses que el mateix Joyce hi va posar, que divideixen el capítol en vuit parts.

Ací, després d'una novel·la essencialment focalitzada en personatges masculins, esclata la veu femenina. I ho fa amb una presència de la sexualitat molt elevada i explícita, potser més que en cap altra part del llibre. En els pensaments de Molly (potser en els de tothom) el sexe hi ocupa un paper destacat. S'hauria de veure si Joyce pretenia reflectir la sexualitat femenina en general o en concret la d'aquest personatge, i si és el primer cas si les dones estarien d'acord amb la visió que se'ns presenta. Perquè Molly és molt banal i superficial. També hi té un pes molt destacat el passat: els records de la seua vida anterior són potser els fills que van reapareixent de manera més tenaç en aquest corrent de consciència: la seua vida a Gibraltar, la coneixença de Bloom, totes les relacions que ha tingut amb altres homes.

Cloenda
Enorme satisfacció en tancar el volum. No només per haver assolit un objectiu llargament desitjat, sinó també satisfacció pròpiament lectora. L'Ulisses és tot un espectacle lingüístic i textual, un artefacte infernal i prodigiós ple de referències internes que intueixo gairebé inesgotable. Un enorme llibre d'humor, una desmitificació de les suposadament sagrades "veritats", un mostrari orgiàstic de tècniques innovadores. Realment, després d'aquesta novel·la no es podia escriure ja com si res hagués passat: Joyce dinamita la concepció tradicional de novel·la i hi obre una infinitat de camins possibles. I voler ser original després d'Ulisses és francament ingenu.

(Acabat el llibre, trobo aquest interessant enllaç. Llàstima no haver-lo vist abans, o no. Al capdavall he fet una lectura relativament lliure, poc condicionada, que era el que pretenia, però no puc evitar anar llegint i tornant enrere i retrobant sentits. Realment, l'Ulisses no s'acaba mai)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada