Per què valencià?

Aquest estiu va actuar a les festes de Benicarló un monologuista valencià que va fer, com ja se sabia perquè ho posava al programa, l'espectacle en valencià. A les xarxes socials, una senyora de procedència forana es va queixar. Adduïa que com que l'espectacle era en valencià "no entendía nada", això li pareixia una falta de respecte i "me tuve que marchar". Molta gent li va respondre que si no entenia el valencià, el més lògic era que no assistira a l'actuació, però que no tenia dret a queixar-se, perquè el valencià és la llengua pròpia de Benicarló, i a més d'actes en castellà ja n'hi havia d'altres.

Uns dies o setmanes després, a casa meua vam tindre una edificant conversa amb uns adolescents que passaven pel nostre carrer. Ens vam adreçar a ells per a recriminar-los una conducta incívica que afectava la nostra casa, i ens van contestar a crits i amb males maneres que ells "no entendían el valenciano", que era la llengua amb la qual els havíem parlat. Semblava que érem nosaltres els maleducats per parlar-los en la llengua d'ací.

Aquests fets són indicatius d'una tendència que cada cop es pot observar més: estem arribant a un punt que quasi no podem parlar valencià ni al nostre poble. O bé hi ha gent que no ens entén, i no té cap intenció d'entendre'ns, o bé el fet de parlar-lo sembla que siga una ofensa per a algú. Em fa l'efecte que ens trobem en aquesta situació perquè durant dècades hem canviat de llengua per una suposada "educació", i ara recollim els fruits d'aquesta actitud: "els altres" ens menyspreen, consideren que la nostra llengua és "de segona", i que tenim "l'obligació" de parlar castellà.

Cal un canvi d'actitud per part de la gent que parlem valencià. Ens hem de fer valdre. Hem de prendre consciència que si nosaltres no defensem la nostra llengua, no ho farà ningú per nosaltres. Si la senyora que va anar a un monòleg en valencià percebera que ací a la gent això li importa, no s'atreviria a fer declaracions del tipus de les que va fer. Si volem que ens respecten, ens hem de respectar primer nosaltres.

Tot això em ve al cap per un tema que l'actual Consell de la Generalitat s'ha tret de la màniga: la consulta als pares sobre la llengua a l'ensenyament, en el marc de l'anomenada "llei de llibertat educativa". És una qüestió preocupant, perquè és en el marc de les escoles i instituts que ens juguem bona part del prestigi i la vitalitat del valencià. Caldria que la llengua vehicular majoritàriament en l'ensenyament fora el valencià. Per què?

Entre d'altres coses, perquè el valencià siga vist com una llengua normal, necessària. Perquè els nostres fills i filles vegen que el valencià és almenys tan digne com el castellà. Perquè les famílies que han vingut de fora entenguen que per a integrar-se ací cal saber valencià. Però, sobretot, perquè és la nostra llengua, la llengua pròpia del nostre poble, de la nostra comarca, del territori; no l'hauríem de menystenir, simplement per ser la nostra hauria de tenir una consideració especial. Si no, ens podem trobar en situacions com les que he explicat abans, en les quals quasi hem de "disculpar-nos" per parlar valencià.

Per a no sentir-nos estrangers a casa nostra, hem de triar valencià a l'escola. I per altres coses de les quals hauríem d'anar parlant altres dies.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1462 (20 de desembre de 2024)