Una dona del segle XX

Albert Llimós, La dona que fugia de la boira, Barcelona, Proa, 2010 ("A Tot Vent", 532). Finalista del Premi Sant Jordi 2009.

Tota una vida. En aquesta novel·la l'autor ens ofereix la vida sencera d'una dona, la Teresa, des que naix en un petit poble de Lleida a inicis de segle XX. Queda sense mare des del moment de nàixer, i haurà d'aprendre de ben jove a afrontar tota sola els revessos de la vida. Amb ella el lector viurà les seues relacions amb els homes, la separació de la família, la guerra civil amb tots els trencaments que li suposa, l'anada a Lleida i després a Barcelona empesa per unes circumstàncies difícils. Finalment, l'aparent redempció que aconsegueix en la postguerra

La vida de la Teresa no és precisament un camí de roses. Sembla concentrar en ella la part pitjor de la història de Catalunya del segle passat. Pertany sense dubte al bàndol dels humiliats i ofesos per l'esdevenir històric, com una altra il·lustre figura femenina de la literatura catalana, la Colometa de La Plaça del Diamant. El referent rodoredià sembla evident, però Llimós vol fer, clarament, una novel·la diferent. I un personatge diferent: Teresa no és Colometa. Té un tarannà lluitador, compromés, actiu. És una dona valenta, conscient de la seua posició en el món, que s'implica, que assumeix els riscos de les seues decisions. Tan humilment heroica que en algun moment sembla inversemblant.

La novel·la pot ser llegida com una visió de la nostra història del segle XX, amb una atenció especial pels efectes devastadors de la guerra. Però una visió des d'uns ulls de dona: és una contribució a la petita història, a la història quotidiana de les dones durant aquell segle convuls. Perquè és per la seua condició de dona que Teresa ha de convertir-se en una persona forta i supervivent. I dones són també la major part de persones que l'ajuden al llarg de la vida, amb l'excepció del seu germà. És una novel·la sobre com de difícil fou ser una dona en aquella època i aquesta terra.

Albert Llimós empra una tècnica fragmentària de múltiples capítols breus entre els quals sovint no hi ha solució de continuïtat. Això convida el lector a ressituar-se contínuament i a completar la història, i alhora permet a l'autor poder abraçar un període de temps tan llarg sense ser prolix. Aconsegueix així oferir una novel·la llegidora i al mateix temps interessant, que suposa un bon debut d'aquest autor novell.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 829 (20 d'abril de 2012)

Pau Alabajos

Foto: Ricardo Mascarell

Fa uns dies parlava de com Obrint Pas són la banda sonora de la "primavera valenciana" (ho deia ací i ací). Mentre ho escrivia, era conscient que hauria de dedicar un altre article a un altre cantautor que també és la música de fons de tota la joventut que vol un canvi social al nostre país. Parlo, evidentment, de Pau Alabajos.

Avui no és encara eixe article. Els fets se m'han avançat, i avui Pau Alabajos ha actuat a Benicarló. No era un concert d'estrella. Es tractava d'un acte dels alumnes de 4t d'ESO de l'IES Joan Coromines destinat a recollir diners per al viatge de final de curs. Dos coses em criden l'atenció. Primer, la disponibilitat i proximitat de Pau, que em fa l'efecte que ha actuat amb una bona dosi de voluntarietat. Segon, i especialment, el fet que els xics i xiques de l'institut, segurament ben assessorats, hagen pogut pensar en un cantautor que no posen a Los 40 Principales. I el que és millor, se les sabien, les cançons.

Les cançons d'Alabajos són susceptibles d'esdevenir veritables himnes de la joventut valenciana compromesa. I la gent del Coromines encara han sabut remarcar el missatge de les cançons amb la lectura d'uns poemes adients que establien diàleg amb les composicions del músic de Torrent. Ja és tot un tret d'identitat d'aquest institut, això: s'han convertit en especialistes, hi tenen la mà trencada.

Ha estat, un cop més, un acte d'esperança, de reafirmació. D'esperança en la joventut benicarlanda i valenciana, com ha dit Òscar Coll al tancament del recital. De reafirmació en els valors de renovació social, de solidaritat, de justícia, de confiança en la pròpia llengua i cultura. Hi som encara i hi hem de continuar sent.

Antonio Tabucchi: Prendre partit en un món en crisi

Avui ha mort Antonio Tabucchi, autor italià molt proper a la cultura portuguesa. Això m'ha fet recordar, immediatament, la lectura, ja fa anys, de la seua novel·la més coneguda, Afirma Pereira (1994). He reviscut les bones sensacions que em va transmetre el llibre, i tibant del fil m'ha vingut al cap que jo n'havia fet una ressenya. Recercant en els arxius (físics, no informàtics, perquè és tan vella que no la tinc a l'ordinador), he trobat aquesta ressenya: va aparéixer a La Veu de Benicarló el 24 de gener de 1997. Per cert, crec que és la primera que vaig publicar.

Servisca d'homenatge a Tabucchi aquesta ressenya antiga que pot explicar millor el que vaig saber llegir en la seua novel·la que no el que ara en puga dir. I, per cert, el missatge de la novel·la em segueix pareixent vàlid. Més que mai.

PRENDRE PARTIT EN UN MÓN EN CRISI

Antonio Tabucchi, Afirma Pereira, Barcelona, Edicions 62, 1995. Traducció de Xavier Riu.

Lisboa, agost de 1938. Portugal sota la dictadura somozista. Pereira és un periodista d'edat ja avançada que s'encarrega de la pàgina cultural del Lisboa, un diari catòlic de la tarda. Vidu, solitari, malalt del cor, es fatiga cada vegada que puja al carrer on viu, i parla sol amb el retrat de la seua dona, amb qui no tingué fills. És un home que viu una mica al marge del món, pensant en el passat i en la mort. Coneixerà un jove, Monteiro Rossi, a qui prendrà com a aprenent per ajudar-lo en la secció, mogut per un sentiment paternal i de protecció. El jove, vital, rebel, antítesi del vell Pereira, es comprometrà en la lluita antisomozista i antifeixista. Aleshores, Pereira, que fins aleshores es preocupava bàsicament del seu cor delicat i dels novel·listes francesos, s'hi anirà involucrant, primer a pesar seu, i anirà fent aflorar a la superfície un humanitarisme latent, fet que el durà a comprometre's al seu torn.

Dues coses són les que caldria destacar d'aquest llibre, perfectament pensat, llegívol i molt recomanable. Per una banda, el personatge de Pereira, autèntic i adorable antiheroi, home gris i cansat que va evolucionanant ideològicament i humana, tractat amb estima i bondat, amb un humorisme que no exclou la tendresa. Un personatge molt ben dibuixat, que adquireix personalitat pròpia al llarg de la lectura -cosa ben difícil d'aconseguir.

Per una altra banda, és molt interessant l'ambient espiritual en què es mou el llibre, propi dels anys 30 europeus, uns anys d'inquietud per la guerra que es veia venir, per l'auge del feixisme. Aquest clima es troba al darrere de l'acció d'Afirma Pereira, principalment visible en les abundants referències a la guerra civil espanyola que movia en aquells moments les trasbalsades consciències europees. Un moment de crisi en què tota persona amb un mínim de consciència havia de prendre partit, i aquest és el tema de la novel·la: la presa de posició de l'home enfront el món en un context molt determinat. I això pot ser ja no ens queda tan lluny com l'any 1938.

D'aquest llibre se'n va fer una pel·lícula l'any passat, dirigida per Roberto Faenza i protagonitzada pel recentment desaparegut Marcello Mastroianni, que fa un gran paper en un film excessivament literal, que malauradament no està a l'alçada ni de l'actor ni del llibre.

Pepet i Marieta a La Barraca

Ja sé -entre altres raons, perquè ells mateixos ho van dir- que amb enguany ja són sis els anys que Pepet i Marieta actuen a la falla La Barraca de Benicarló. Tot un clàssic. Però jo fins divendres passat no hi havia anat. Encara més: no havia vist Josep Bordes i companyia mai en directe. Ja ho sabia, que era imperdonable. Però des de l'altre dia encara n'estic més convençut.

Pepet i Marieta milloren molt, en directe. La secció de vents és increïble. Són encara més divertits que en els discos, i molt més contundents. Ja sé que això sol passar en molts grups musicals, l'únic que puc dir és que jo en pocs concerts m'he divertit tant. Em vaig divertir ballant però també em vaig divertir veient el show que munten, i com de bé s'ho passen, i com saben encomanar-ho al públic. Un espectacle complet.

Un goig, vaja. Des de divendres que vaig cantant pels racons "Me moles" ("Me moles que te cagues / me moles perquè sí"). Encara somric amb la posada en escena de la cançó "Almorrana". I em vénen ganes de ballar quan recordo el cantant i líder del grup movent-se per l'escenari i animant el públic a corejar-lo. I el públic, entregat i incondicional, responia.

No crec que siga alié a aquesta empatia amb el públic el fet que siguen un grup de la terra. Oficialment són d'Ulldecona, perquè d'allà és el líder del grup, però diversos dels membres de la banda són de Benicarló. Són un fruit de la nostra petita pàtria transfronterera, el grup senyera i emblema de la terreta que no sap de rius ni de prejudicis anticatalans o antivalencians. Això, no cal dir-ho, encara me'ls fa més propers.

En acabar el concert, vaig dir als amics i amigues que anaven amb mi: "L'any que ve no me'ls perdo. I al proper concert que aneu, me'n vaig darrere." I ara us ho dic a vosaltres.

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 2

(Podeu llegir la primera part d'aquest article ací)

El disc Coratge, d'Obrint Pas, en realitat és un disc-llibre. Un llibre amb tots els ets i uts, amb el seu ISBN, editat per l'editorial Bromera (en coedició amb el segell del disc, Propaganda pel Fet), que mereix un comentari específic. Hi són les lletres de les cançons, com és preceptiu en aquests casos, i diverses fotografies del grup. Cada cançó, a més, i això és allò que el fa especial, va acompanyada d'un o més textos al·lusius al tema escrits per un bon grapat de plomes reconegudes de les lletres, el periodisme, la música.

Hi col·laboren gent de primera fila com Isabel-Clara Simó, Manuel Baixauli o Marc Granell entre els escriptors; Pau Alabajos, Feliu Ventura, Josep Nadal o Cesk Freixas, cantautors i músics; o els periodistes Vicent Partal o Pascual Serrano. Entre d'altres. Els textos són un bon reforç als missatges que el disc transmet, de lluita, de combat, de compromís. I constitueixen també tota una geografia de la revolta, del dolor, de l'esperança, de tot allò que ens increpa com a ésser humans en el món d'avui.

Així, Santiago Alba escriu sobre els morts del mar Mediterrani, i Alabajos sobre els camps de refugiats palestins. August Gil dedica el text als immigrants que van lluitar pels drets dels treballadors a Catalunya, i David Segarra, als indígenes marginats de Sud-amèrica. Angela Jackson ens ofereix un commovedor relat sobre l'amor de dos brigadistes que van lluitar a la nostra guerra civil.

Però roda el món i torna al Born. Alguns dels textos, com les mateixes cançons del disc que glossen, parlen de València. I en parlen amb amor i esperança. Llegiu “Valències”, de Marc Granell, i “Benvinguts a València”, de Xavi Sarrià, que em sembla un veritable manifest del disc, del grup i de tots els valencians dignes. Són magnífics els textos que acompanyen la cançó "Al país de l'olivera", de Partal, Baixauli i Elvira Cambrils. Són textos d'amor sincer a la terra, com la mateixa cançó, que, per cert, és una de les millors del disc i on Xavi Sarrià demostra que és un gran lletrista. Una gran peça que també inaugura un vessant més intimista i acústic en la trajectòria d'Obrint Pas. (que podeu escoltar més avall)

Sí, efectivament la primavera valenciana ja existia de fa temps. Hi era latent, per exemple, en aquest Coratge i en els textos que l'acompanyen. Totes les primaveres es gesten a l'hivern, palpiten sota la neu i el gebre. Però tard o d'hora afloren. I llavors són imparables.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 825 (16 de març de 2012)

Obrint Pas, Coratge i la primavera valenciana / 1

Ja fa mesos que tinc pendent un article dedicat a Coratge, el darrer disc d'Obrint Pas, que va aparéixer fa gairebé un any. No sóc crític musical, ni n'entenc prou com per a sentir-me còmode en aquest àmbit, i sempre m'apareixen nous temes o lectures sobre els quals m'és més fàcil escriure. Però ha arribat el moment. I ha arribat gràcies als fets i les mobilitzacions recents que han rebut el nom de "primavera valenciana". No entraré a descriure ni a valorar ara el que ha passat aquestes darreres setmanes a València. El que em sembla clar és que Obrint Pas són la banda sonora inevitable d'aquesta primavera valenciana.

Coratge, per a mi, és dels millors discos d'Obrint Pas. I això ja és dir molt, perquè n'han fet de molt complets, com ara l'anterior, Benvingut al paradís (2007). Hi demostren que no han perdut en absolut les essències, tot allò que els fa un grup de referència, fins i tot millorant i perfeccionant els seus reconeixibles registres musicals. Segueixen sent contundents, segueixen combinant ska i altres estils amb dolçaines i ritmes populars, però em fa l'efecte que cada cop són més elaborats, més madurats musicalment. Crec que és un disc que abelleix ballar i saltar en un concert, però que es deixa escoltar també a casa.

Això ja és prou per tenir Coratge com un disc de capçalera, de fet al costat de tota la discografia del grup. Però allò que m'ha impulsat a relacionar-lo amb els fets recents del país ha estat el missatge que es desprén de les cançons. Com sempre, Obrint Pas són reivindicatius, són denúncia ferma i clara d'una realitat que no agrada. Però no practiquen l'autoflagel·lació trista i pessimista, sinó que entenen aquesta realitat com un repte, una porta a l'acció, la lluita i l'esperança. Sense acritud, sense amargor.

"Seguirem" és el títol d'una de les cançons. "Sempre endavant", criden a "La cultura de la por". Aquesta és l'actitud: un avenç positiu, no un quedar-se plorant pels racons. O proclamen, en el que és per a mi un dels himnes del disc, la peça "Alegria": "perquè avui desafiem la por / que el poble que canta mai no mor, / amunt els punys, amunt les il·lusions, / que si cantem / si cantem mai morirem". Una explosió d'alegria reivindicativa desacomplexada.

Cançó rere cançó, Obrint Pas s'erigeixen en els portaveus autoritzats d'una València subterrània, difícilment reconeixible sota anys de renúncies i majories absolutes genocides. Però una València "orgullosa i digna", que seguia existint. És la València d'Obrint Pas, que molts créiem quasi una creació utòpica, impossible en l'era de Rita i Camps. Fins que aquest mes de febrer ha sortit al carrer, jove, culta i valenta. Existia aquesta altra València, era veritat, i ens podem felicitar que seguisca viva.

(Podeu llegir la segona part d'aquest article clicant ací)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 824 (9 de març de 2012)

Presentació de Maestrat Viu

Dissabte, al saló d'actes de la Caixa Rural de Vinaròs, es va presentar una nova entitat cultural de la nostra comarca. S'anomena Maestrat Viu, i té com a objectiu la promoció de la llengua i la cultura pròpies a la nostra comarca, entesa en sentit ampli. Es tracta de la tercera d'una roda de presentacions que han estat duent a terme aquests dies: primer la van presentar a Benassal i a les Coves. La triple presentació ja diu molt de la voluntat comarcal, i també del pes que les localitats de l'interior maestratenc han tingut en la creació del col·lectiu.

A Vinaròs van intervenir Miquel Àngel Pradilla, filòleg de Rossell, professor de la Universitat Rovira i Virgili i una de les ànimes d'Onada Edicions; Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, amb la qual Maestrat Viu es vincularà en tant que associació en defensa de la llengua; i Josep Meseguer, president de Maestrat Viu. Una terna de luxe que deixa ben clar el tarannà i la voluntat de la nova associació.

És una gran notícia l'aparició d'aquesta entitat. És saludable i necessari mantenir-nos ferms i actius en la defensa d'allò que ens identifica, i més des d'aquesta perifèria que representem al Maestrat. Una perifèria que, en realitat, com sempre diu el mateix Pradilla, té una posició geolingüística estratègica i fonamental. Com també és encoratjador veure la quantitat considerable de públic que s'hi va deixar caure a la presentació. Això demostra que alguna cosa es mou, que la massa social que està a favor de la nostra llengua i cultura és més àmplia del que de vegades pensem.

Ànims als organitzadors de la iniciativa. Esperem que les activitats i propostes que puguen dur a terme ajuden a vertebrar la comarca i a la presa de consciència del valor cultural que té el nostre Maestrat.

La foto és de la presentació de les Coves, però no n'he trobat a la xarxa de la de Vinaròs. A més, en aquesta apareix el logo de l'associació.

El tio Fredo

El tio Fredo en acció.
Fotografia: Ramon París

En la línia de portar a Benicarló personatges destacats de la música valenciana, l'Associació Cultural Alambor va organitzar divendres passat un recital del tio Fredo. Ens vam trobar al local de la Penya Setrill un bon grapat de gent per a veure aquest curiós artista de Xàtiva. El tio Fredo, que és conegut per molts sobretot pels videos que té penjats al YouTube i alguna aparició que ha fet en televisió, practica un estil de cançó i d'espectacle realment inclassificable.

Armat tant sols amb un guitarró, des dels seus més de dos metres d'alçària i amb una veu potent, el tio Fredo canta cançons sense cap pretensió. Pren la música d'alguna cançó coneguda, sense manies (des de Bruno Lomas fins a Paolo Conte, poca broma), l'adapta a ritme de guitarró i li posa una lletra feta a mida. I és en la lletra on troba la seua inspiració satírica, fins i tot gastronòmica: "El rock de la paella" i "El blues de l'allipebre" són dues de les seues cançons més conegudes.

Però no és només això. El tio Fredo s'arrela en una profunda tradició satírica valenciana que li permet passar de versionar Al Tall o Pep Gimeno "Botifarra" a contar acudits com si fos una reencarnació de Don Pio. Sense transició. O directament a narrar històries en vers popular, de to humorístic, és clar, que el fa semblar un joglar, però un joglar que du a l'esquena tots els referents valencians, tant de forma com de contingut. Evidentment, es deixa anar cap a la sornegueria, cap al riure de sal grossa i les sortides de sainet.

Però compte, que aquest tio Fredo de sobte pren la versió que Paco Muñoz va fer del poema "Vora el barranc dels Algadins", de Teodor Llorente, i la toca amb uns canvis en la lletra que l'omplen de crítica social actual, com qui no vol la cosa. O agafa la mítica "Lladres", d'Al Tall, i la canta amb una força renovada, que ens fa adonar de la trista actualitat de la cançó. Alerta amb el tio Fredo, que porta càrregues de profunditat inesperades.

Un veritable showman popular, el tio Fredo. Un personatge que demostra, també, la vitalitat i la força potencial de la cultura valenciana.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 822 (24 de febrer de 2012)

Paraules amb saó / 7 : mostós

Segons el diccionari normatiu, mostós només vol dir 'abundant en most', és a dir, en el suc del raïm. En canvi, a casa meua, on de most en bevíem ben poc (si de cas, vi negre, que això del most no és beguda de llauradors), mostós sempre ha volgut dir 'apegalós, enganxós, enganxifós'. Especialment, ho emprem quan el menjar ens deixa els dits o el rostre bruts ("mostosos", de fet), però també en relació a qualsevol superfície enganxosa al tacte.

Bé, jo crec que això no és només a casa meua, sinó que és general a tot el Maestrat, però potser m'equivoco. O potser encara és més general, ja que el diccionari Alcover-Moll el recull en la segona accepció: "Untat de suc o pasta enganxosa". I posa fins i tot un exemple de sant Vicent Ferrer: "Mon fill, pren una cistella (e era mostosa e terrosa) e ves a la font". Però no especifica l'abast geogràfic.

De nou, un altre mot que usem cada dia que no apareix en els diccionaris. Bé, tampoc és cap drama, els diccionaris no ho poden recollir tot. El que seria una llàstima és que es perdés una paraula com mostós.

Dickens, 200 anys

Avui fa dos-cents anys que va nàixer Charles Dickens, un dels grans novel·listes de tots els temps. Em venia de gust fer-li un petit homenatge, i no se m'acut una manera millor (ni més còmoda) que recuperar ací les notes que em va motivar la lectura del Pickwick, una de les seues obres mestres. El vaig llegir ja fa uns anys (l'estiu de 2004), o siga que no m'atreveixo a canviar ni una sola coma del que vaig escriure aleshores. Cal dir que ho vaig escriure per a ús personal (aleshores no tenia bloc ni en sabia de l'existència), i això explica el to descurat en què està escrit i les inexactituds.

Allà va.

Charles Dickens, Pickwick. Documents pòstums del club d'aquest nom, Barcelona, Proa, 1995. Traducció de Josep Carner.


Ben agradables nits d'estiu he passat amb aquest gran clàssic, que tot i pertànyer a aquesta categoria no pretén una anàlisi transcendent del fet humà ni una gran aportació tècnica, la qual cosa no li treu ni un bri de mèrit. Tota l'obra destil·la humanitat, aparent (?) senzillesa, bonhomia és la paraula exacta, i empro un terme que era altament grat a Carner i definitori de la seua literatura. I és que m'ha fet gràcia la semblança de l'obra amb el tarannà del traductor: era Carner qui transmetia caràcter a l'obra, o (crec que més probable) Dickens qui influí Carner?

En tot cas, aquesta monumental i magistral novel·la no és més que una novel·la de viatges en què priva, sobretot, l'humor, la visió bondadosa de la vida, la comprensió dels homes, l'afabilitat. També el grotesc: alguns dels personatges i situacions, intencionadament còmics, ho són. Però sempre la comicitat és suau, mai fa sang, i la ironia i distanciament del narrador ho acaba d'arrodonir tot, amb un punt de discreció i d'elegància. És ben bé el model literari que resseguia Carner.

M'han cridat l'atenció les molt evidents semblances amb el Quixot: Pickwick és un "quixot" amable i rodanxó (ben mirat, com una rèplica depurada, sense misticisme castellà) que té en Sam Weller, el seu criat, pràctic i d'extracció popular, el seu "Sancho". Les sortides, les burles que rep Pickwick o els seus companys (que a poc a poc van cedint protagonisme a l'heroi central, com si Dickens no hagués descobert les possibilitats d'aquest sinó a mesura que anà escrivint) els ridiculitzen mostrant-los com uns idealistes de la "bonhomia", però el fet no presenta la dimensió tràgica i/o transcendent del llibre de Cervantes. I, de fet, diria que la intensitat de les burles decau al llarg de l'obra, i al final es produeix una mena de triomf de la bondat de Pickwick, i "tot acaba al gust de tothom", com diu l'epígraf del darrer capítol. També recorda al Quixot l'ambientació: hostals, tavernes, llocs de pas, cambres de viatgers, conductors de carruatges, vailets de posta. I els elements de novel·la picaresca: el vagabundeig sense objectiu precís, els enganys dels espavilats, els personatges "buscons" (Jingle i Trotter, sobretot), la diversitat d'aventures sovint desgraciades...

Un element que trenca la monotonia són les històries narrades per algun passavolant, que trenquen l'eix narratiu central; un eix, per cert, que ben mirat és mínim. Més coses: ironia del narrador que presenta Pickwick com un home il·lustre, gairebé un geni digne d'admiració, mentre que les fetes (còmicament) el desdiuen. L'autor se situa darrere d'un "narrador admirador" (es refereix al protagonista com "aquell gran home", etc.) que endolceix els episodis. És un tret més de la pietat de Dickens.

I última: la llengua de la traducció. Bellíssima, admirable, deliciosa. Però: fidel a l'original? Viable per a un lector mitjà? Em sembla que és gairebé una recreació, i que no posa l'obra a l'abast del gran públic actual, al contrari.
.