dissabte, 23 de gener de 2010

Exilis

Segons el diccionari, un “exili” és l’expatriació, voluntària o forçosa”, l’“obligació de viure fora d’un lloc, lluny d’una persona, que hom enyora”.

Hi ha un període de la nostra història cultural (del qual no parlen mai a Canal 9), que a mi particularment m’atrau molt: és l’exili. Milers de catalans i valencians van haver d’anar-se’n del seu país en acabar la guerra civil, per por a ser represaliats pel seu ideari. Però paral·lelament començava un altre exili, que anys després Joaquim Molas batejaria com “l’exili interior”. Era el que va patir la gent que es va quedar, però sense la possibilitat d’expressar les seues idees, d’usar la seua llengua, de ser lliures: el franquisme ho impedia.

A mi aquesta idea de l’exili interior m’apassiona. És l’estat d’aquell que se sent estranger en el seu propi país, perquè la situació política o social el fan sentir rar. És la sensació que hom té quan creu que tot el món va en una direcció i ell no s’hi sent a gust, i tant si fa com tothom o no, se sent incòmode, estrany. L’exili interior el viuen les persones a qui no agraden moltes coses que veuen, però se senten impotents, perquè se senten sols. Creuen que és molt difícil canviar res.

Als anys quaranta, molta d’aquella gent s’agrupava en petits grups clandestins, en pisos privats, per a parlar de política, de llengua, de cultura. Així no se sentien tan sols, i alimentaven una esperança per al futur. Aquelles reunions eren com illes en l’oceà, oasis en el desert.

He pensat de titular aquest bloc “Exilis”, perquè la majoria de temes que em motiven a escriure certifiquen que sóc un exiliat interior. Aquest espai serà com una tertúlia clandestina de la postguerra.

I així potser entre els exiliats ens anem fent companyia.

2 comentaris:

  1. Hola Carles, benvingut a la blogosfera!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Raül. Ja m'anireu orientant i aconsellant amb els vostres comentaris.

    ResponElimina