Dolorosa memòria

La recent lectura de Fem un trio, de Manel Joan i Arinyó, em van fer venir ganes d'agafar algun altre llibre d'aquest novel·lista, i seguint una recomanació d'ell mateix he estat llegint aquests dies 10.193 - Escuma de mar (Perifèric Edicions, 2004). Es tracta de la narració en primera persona de les vivències de Joaquín Mas al camp de concentració nazi de Gusen. Pel que explica Joan i Arinyó en la nota de l'autor final, la novel·la és "una adaptació literària i resumida" de les notes d'aquest exiliat republicà, que li han arribat per vincles familiars.

Com sol passar en les novel·les del que s'ha anomenat sovint "narrativa dels camps de concentració" (que compta en la literatura catalana amb precedents il·lustres com K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, o Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra), la voluntat de testimoniatge i de denúncia ocupa bona part dels esforços del narrador (més en el cas que ens ocupa que en els precedents esmentats). Tot i que el to adoptat per Arinyó defuig la morositat en les descripcions dels cruels actes i vivències que s'hi narren, com si estigués commogut per allò que narra. Deixa que la simple presentació d'aquells fets puga penetrar, per la seua pròpia força, en l'ànim del lector.

Amb tot, la realitat presentada no pot ser més crua i dolorosa. Els treballs inhumans a què eren sotmesos els interns d'aquells camps, les tortures físiques i psicològiques, els tractes vexatoris, la fam extrema. Sobretot la fam era una qüestió que obsedia Joaquim Mas: és impactant llegir els estratagemes que s'enginyaven per tal d'aconseguir augmentar la ració diària de naps o de patates.

Hom no pot deixar de sentir-se corprés, una vegada més, per les duríssimes experiències que van viure els catalans i valencians que havien lluitat en el bàndol republicà. Als patiments inherents al combat durant la guerra civil, hi hagueren de sumar l'exili, la pèrdua de contacte amb el seu país i amb tots els éssers que estimaven. I encara, per a reblar el clau, molts van acabar als camps nazis i milers hi moriren. Realment, un drama humà de primera magnitud inimaginable des de la nostra perspectiva, i del qual tanmateix no fa encara tants anys.

El llibre d'Arinyó és una invitació o una exigència a mantenir viva la memòria tant dels camps d'extermini nazis, com de la sort dels perdedors de la nostra guerra. Un exercici necessari, per dolorós que ens resulte, ara que tants s'entesten a oblidar o a deformar la història.