Tafanejant pel bloc de Salvador Macip, trobo en una entrada de fa unes setmanes un enllaç a una llista curiosa: la de les cançons que "fan plorar els homes". O siga, cançons que per un motiu o un altre ens emocionen (siguem homes o dones, val a dir). Això m'ha fet pensar en quines em fan plorar a mi. De l'esmentada llista, de fet, crec que només em passa això amb "Tears in Heaven", d'Eric Clapton.
Però un cantant que sempre m'ha emocionat molt, i no només en una sinó en moltes de les seues cançons, és Roy Orbison. Aquest home tenia un tipus de veu, trencada i emotiva, que en moltes ocasions em posa a la vora del penya-segat llacrimal. Per exemple, en aquesta cançó, "A love so beautiful". Ja ho sé, potser és previsible, sentimental o empalagosa. Segurament cantada per un altre la trobaria prescindible, però en la veu d'Orbison, tan plena de matisos (potser per les successives desgràcies personals en la seua biografia íntima), em posa els pèls de punta.
(En realitat, aquest apunt és una excusa. Fa molts dies que aquesta cançó em persegueix implacablement. Després d'anys sense escoltar-la, un dia m'entrà al cap i no m'abandona. I tot això ha de sortir per una banda o una altra, al final.)
És cert, Roy Orbison hauria de figurar a la llista. Jo potser triaria In dreams. La seva veu fa venir esgarrifances.
ResponEliminaCert, són moltes: "In dreams" per descomptat, però també "Only the lonely" o "Crying", de títol molt clar. Una de les veus, per a mi, que ha aconseguit transmetre més sentiment.
ResponElimina