Silvio, Cuba

Per casualitat, torno a escoltar un disc de Silvio Rodríguez. Feia molt de temps que, per aquelles coses, el tenia abandonat. Sentir-lo, com passa amb les músiques que veritablement ens han marcat, em retorna a una època molt determinada.

Servidor, que comença a tenir ja una certa història, recorda quan als anys noranta practicava acords de guitarra sobre cançons de Silvio. Revisc l’entusiasme que em produïa retrobar, en les lletres d’aquell cantautor de veu aparentment trencadissa, imatges i llenguatges que il·lustraven el cristianisme social que em guiava en el meu despertar ideològic. Per a aquell cubà, la revolució era amor, i l’amor revolucionari, i això em fou una revelació decisiva. I encara vigent.

Després he pogut saber coses de l’entusiasme que la revolució cubana va despertar en moltes persones arreu del món. En fa cinquanta anys. En aquella conjuntura que apuntava ja cap als anys seixanta, es produí una mena de connexió astral de l’optimisme universal. Kennedy permetia una mirada oberta sobre els Estats Units, Khrusxov denunciava els crims de l’estalinisme, Joan XXIII obria les finestres de l’Església al món. I en un petit país caribeny, uns revolucionaris barbuts feien fora un dictador.

Per als “progres” seixanteners, Cuba, Fidel i companyia tenien un encant romàntic. Esdevingueren mites. Durant aquells anys, es va popularitzar la imatge del Che que tots coneixem. La força de tot aquell imaginari es pot comprovar encara en pel·lícules mitificadores com les que recentment Steven Soderbergh ha fet sobre la figura d’Ernesto Guevara. El Che, Cuba i tot el que s’hi relaciona segueix exercint fascinació sobre certs ambients d’esquerra, de vegades entre neoprogres badocs mancats de sentit crític.

Però tot allò va passar. Ara podem trobar l’efígie del Che en anuncis, i les adolescents porten mocadors palestins, si molt convé de color fúcsia. Bé, potser això fou en la moda de la temporada passada. El sistema ha aconseguit engolir també aquests darrers símbols crítics. La història de com l’imaginari revolucionari ha anat perdent el seu sentit mereixeria un estudi aprofundit. És la història de les idees del segle xx. Del segle xxi no en podem dir res perquè, de moment, no hem viscut cap moment generador d’idees, de sentiments, d’ideologies, d’entusiasmes col·lectius transformadors, com en aquell trànsit entre els 50 i els 60.

Al capdavall, les lletres de Silvio crec que segueixen sent el millor que en queda. Unint la sensibilitat amb la revolta, l'humanisme amb la revolució, encara és capaç de desvetllar-me "la rabia simple del hombre silvestre". I que dure.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 699 (11-IX-2009)