No fa gaire, i per allò que en podríem dir "imperatiu docent", m'he hagut de rellegir Madame Bovary, que havia llegit per primera vegada feia ben bé divuit anys. No vaig a descobrir ací que es tracta d'una obra mestra, cabdal de la literatura universal. Només volia apuntar, breument i ràpida, com m'ha tornat a impressionar la capacitat de Flaubert per a crear personatges redons, complets, amb vida pròpia. Això que des de la perspectiva lectora flueix amb tal aparent facilitat i que, en realitat, és tan súmmament complex.
Això és visible en molts dels personatges secundaris, una veritable i magistral galeria: el mediocre i tanmateix humà Charles, el marit que Emma rebutja; l'envanit i pedant Homais, l'apotecari que és el veritable triomfador final (el triomf de la buidor burgesa); com no, els amants d'Emma, Rodolphe i Léon, tan diferents però al capdavall tan vulgars.
Però, és clar, la indiscutible figura és Emma Bovary, que protagonitza escenes memorables, prodigis tècnics i de subtilesa narrativa: la declaració de Rodolphe durant el concurs de bestiar; la famosa escena del fiacre en el qual ella i Léon consumen la seua relació; l'escena del suïcidi, omplint-se la boca d'arsènic a mans plenes; la llarga i penosa agonia, cruel com només un autor ho pot ser amb el seu personatge. I tantes altres.
Ja ho sé, que no descobreixo la sopa d'all, i que no aporto res al reconeixement de Flaubert, ni ho pretenc. Però em venia de gust dir-ho: Madame Bovary m'agrada, i crec que molts novel·listes actuals hi tindrien encara avui molt a aprendre, perquè és d'una modernitat i vigència sorprenents. I molts lectors, si perdessen el respecte als clàssics i els enfocaren com a objectes de gaudi, com és el cas de l'obra de Flaubert, hi trobarien molt més del que esperen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada