dimecres, 31 d’agost de 2011

La Regenta

 
Els clàssics solen ser obres molt anomenades però molt poc llegides. Amb tot, poden proporcionar moltes satisfaccions, si les llegim sense gaires prejudicis i com a objectes de gaudi, com ja vaig comentar en una altra ocasió. És a dir, perdent-los una mica el respecte. Recordo que fa anys em va passar amb el Quixot, un llibre que molta gent considera intocable i amb el qual m'ho vaig passar molt bé. I ara m'ha passat amb un altre clàssic de la literatura espanyola, La Regenta de Leopoldo Alas "Clarín".

La relació de la trama de La Regenta amb altres novel·les importants del segle XIX, com Madame Bovary o Anna Karenina, és evident: el tema de la dona insatisfeta amb el seu matrimoni que esdevé adúltera, un tòpic novel·lístic d'aquell període. Però a diferència de Flaubert o Tolstoi, Alas incideix menys en l'adulteri que en el camí que hi condueix i sobretot en l'entorn social de l'acció. De fet, Ana Ozores no serà infidel al seu marit fins als darrers capítols de l'obra. Les semblances d'Ana amb Emma Bovary són més que evidents, però la primera mostra una ànsia d'evasió de la vida provinciana menys literària que la segona, i sobretot es diferencia per una voluntat de misticisme, per una presència de la religiositat que condiciona tant el personatge com l'acció. En certa manera, podríem dir que Ana és menys frívola que Emma.

Al fil d'això, és precisament un canonge, el Magistral don Fermín de Pas, la clau de volta de l'obra, i per a mi la creació més completa, elaborada i immortal de Clarín. I precisament el personatge que aporta la principal diferència de La Regenta respecte a altres novel·les de tema similar: la fusió o la relació entre erotisme i religió, entre sensualitat i misticisme. Fermín vol establir, des que a l'inici de la novel·la esdevé confessor d'Ana, una "germanor de l'ànima" amb ella, una relació purament espiritual i idealista. A mesura que avança l'acció, però, el lector s'adona, fins i tot més clarament que el propi personatge, que es tracta d'una passió amorosa. El Magistral dominat per una gelosia salvatge i un afany de possessió espiritual (no física, almenys conscientment) dóna algunes escenes memorables, d'aquelles que fan gran un personatge de novel·la. Un personatge que, cal no oblidar-ho, no és tampoc positiu (si bé, curiosament, és un dels pocs que no rep un judici sever per part del narrador omniscient): enormement ambiciós, ben poc espiritual, simoníac, controlador del dòcil bisbe, dominat per la seua mare l'avariciosa doña Paula -un personatge secundari magnífic, dels molts que poblen la novel·la.

L'altre vèrtex del triangle és Álvaro Mesía, qui finalment esdevindrà amant d'Ana Ozores després d'un llarg setge, però que no té l'entitat literària de Fermín. Més aviat és el prototip de don Juan, un home mediocre en la seua sensualitat, egoisme i materialisme. Però, al capdavall, l'irònic personatge triomfador en un final tràgic i pessimista. L'home d'Ana, don Víctor Quintanar, és un home desapassionat i voluble que, en canvi, cap al final de l'obra pren entitat i complexitat humanes; més que Charles Bovary, val a dir-ho.

A banda dels personatges principals, La Regenta es caracteritza per la importància que concedeix al medi social, delatant certa influència del naturalisme d'Émile Zola. Vetusta (una transposició d'Oviedo), paradigma literari de la vida provinciana de l'Espanya de la Restauració, és retratada amb profunditat, amb una gran galeria de personatges secundaris dibuixats de manera brillant i també, per què no dir-ho, irònica i cruel. Clarín hi critica la hipocresia, la mediocritat, la falsa erudició, els prejudicis socials, les relacions entre les classes altes provincianes, la vivència buida de la religiositat. I du a terme aquesta crítica amb mordacitat, de manera que en molts passatges la novel·la té un estil humorístic i satíric que, francament, no m'esperava. Aquest protagonisme que l'autor atorga a l'entorn social, a la descripció de personatges i ambients (a mig camí entre el naturalisme, el costumisme i una actitud crítica i liberal), és la principal causa que, en el primer volum, l'acció pràcticament siga nul·la: mitja novel·la per a tres dies d'acció, quelcom que, en certa manera, m'ha semblat molt modern. Pràcticament tota l'acció té lloc en el segon volum, que abraça tres anys.

Certament, ha estat una lectura absolutament gratificant, una d'aquelles que et prenen per la complexitat del món que aconsegueixen crear en el lector. Les sensacions i suggerències que m'ha suscitat són moltes, però en prescindeixo per la sensació d'estar dient obvietats al voltant d'una novel·la sobre la qual, evidentment, veus expertes hauran fet aportacions molt més interessant que les meues. Però quede ací constància de la meua modesta admiració de lector.

3 comentaris:

  1. Crec que li has extret tot el suc al llibre, molt bon comentari. Una cosa curiosa: anit, veient La última estación, una pel·lícula sobre els darrers dies de Tolstoi, em va vindre al cap La Regenta, una obra al nivell de les que cites.

    Els clàssics s'han de llegir, per definició. Però aquest és imprescindible.

    ResponElimina
  2. Hola,

    he leído tu introducción acerca de La Regenta. Me ha parecido una interesante reflexión. Sin embargo, yo añadiría que el personaje de Charles Bovary puede guardar algún parecido con Victor Quintanar, pero todo se reduce al hecho de que está casado con una mujer insatisfecha. Victor Quintanar es consciente de la gran diferencia de edad entre Victor y Ana, por la que siente un amor casi fraternal. Por el contrario Charles Bovary es un personaje que está profundamente enamorado de Emma y hasta mucho tiempo después del suicidio de la protagonista él no descubre nada respecto a sus infidelidades.

    Victor Quintanar al final de la obra adquiere casi todo el protagonismo de la acción, convirtiéndose de este modo en un personaje completamente redondo. Le perdona la vida a Álvaro Mesía.

    En mi humilde opinión Victor Quintanar es uno de los personajes más logrados. Sin dejar de lado a Ana Ozores y Fermín de Pas.

    Cuando la leí encontré en el magistral y doña Paula ciertas semejanzas con el abate Faujas y su madre de La conquista de la Plassans de Zola, otro clásico que no tiene desperdicio.

    ResponElimina
  3. Xavier, gràcies pel comentari. Però no crec que li haja extret tot el suc al llibre, ni de lluny.

    Anònim, tens raó. De fet, no dic que Quintanar s'assemble a Charles Bovary, al contrari: afirmo que té més entitat i complexitat. Com bé dius, efectivament, als darrers capítols don Víctor pren molta força i humanitat. No he llegit La conquête de Plassans de Zola, si bé si he sentit a parlar que fou una influència per a La Regenta.

    ResponElimina