divendres, 4 de novembre del 2011

Parlar i governar


L'altre dia vaig veure El discurs del rei, una de les pel·lícules que ha rebut més reconeixements enguany. Narra, com la majoria deveu saber, els problemes que va tenir el rei anglés Jordi VI (pare d'Isabel II, la reina actual) per a parlar en públic, ja que era tartamut. I això en uns moments tan decisius com les vespres de la segona guerra mundial.

Una de les coses que més em van agradar del film, a banda de les magnífiques interpretacions dels protagonistes (Colin Firth i Geoffrey Rush), era la manera com reflectia la importància de la paraula en el govern dels pobles. El personatge del monarca, en més d'una ocasió, exclama: "Com he de ser rei, si no sé ni parlar?". Al llarg de la narració es percep la importància que els mitjans de masses, i en concret la ràdio, ja anaven prenent en la dècada de 1930. Era essencial que un cap d'estat pogués parlar al seu poble amb dignitat.

Els grecs i llatins ja sabien que l'oratòria era un pilar essencial per al govern de la polis. Al llarg de la història, la majoria dels grans líders han estat grans oradors: saber parlar en públic, saber argumentar i contraargumentar amb convenciment, tenir la capacitat d'arribar als oients o governats, ha estat essencial per a assumir responsabilitats col·lectives. Parlar bé ha estat sempre una condició ineludible per a ser un bon governant. Potser perquè un bon parlar reflecteix un cap ben amoblat. Parlar bé vol dir tenir idees i capacitat per a transmetre-les, i per tant creença en les pròpies posicions, coherència.

Dissortadament, en la pràctica política actual, l'oratòria sembla ser un valor a la baixa. Només cal escoltar els polítics. Discursos buits, mancats de propostes, sense nervi, sense fibra, descafeïnats. Discursos escrits per a guanyar eleccions, dissenyats per assessors. Ddespolititzats. Heu sentit Zapatero o Rajoy, que sembla que serà llur successor? No es pot dir que cap dels dos siga un prodigi de fluïdesa verbal, de brillantor oratòria. A més, no entenen la paraula com l'art de comunicar, sinó com una manera d'atraure electors, una mera tècnica publicitària. És a dir, una enganyifa.

Si ens referim al nivell local, la situació és encara més desoladora. Cal parlar de l'oratòria del senyor alcalde? I els regidors, saben fer discursos amb contingut? Sembla mentida que la gent que ens representa donen una imatge expressiva tan pobra, no sàpiguen elaborar en públic un mínim discurs coherent amb correcció.

Cada cop es dóna menys importància a la paraula, efectivament. Segurament aquesta és només una de les manifestacions de la devaluació política actual. Uns polítics que no saben parlar, no haurien de meréixer la confiança dels ciutadans.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 807 (4 de novembre de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada