dimarts, 13 de desembre de 2011

Criatura febril

La gent que ha engegat en les darreres setmanes o mesos l'aventura de l'Ateneu Cultural de Benicarló estan duent a terme iniciatives sovintejades i atractives. Compten a més amb una envejable creativitat a l'hora d'organitzar les activitats, i amb l'al·licient de tenir un local propi (al carrer sant Jaume). Dimecres dia 7 van acollir en aquest espai un acte que, en una situació normal, hauria d'omplir tot l'auditori. Olga Suàrez i Miquel Pujadó van presentar l'espectacle Criatura febril. Tot un luxe, ja us ho dic ara.

L'espectacle consistia en "poemes de sexe i de tendresa" d'Estellés, dits per Olga, salpebrats o imbricats amb cançons diverses interpretades per Pujadó. No es tractava només de cançons d'ell mateix (alguna n'hi havia, també), sinó de cantautors de la bona, magnífica tradició amb què ja comptem: Llach, Pau Riba, Ovidi, Serrat, Raimon, i més enllà encara, Brassens o Moustaki. Magnífiques versions les que ens va oferir. L'artista de Terrassa va mostrar a més la seua faceta irònica i divertida en els comentaris a cada cançó-poema.


Cal treure's el barret davant de l'extraordinària sensibilitat amb què Olga Suàrez va saber trobar els lligams entre poemes i cançons. Semblava en algun cas que hagueren estat escrits per la mateixa mà, que formaren part de la mateixa obra, que la lletra de la cançó i el poema es retroalimentaren mútuament, que es complementaren, que s'explicaren l'un a l'altre. Com si no hi hagués solució de continuïtat entre ells. Un prodigi que ja havien sabut crear amb l'anterior espectacle que van fer junts, Un entre tants: el verí d'Estellés, en què unien poemes de Vicent amb cançons (en aquell cas sí) només de Pujadó.

Què cal dir de la veu i la dicció poètica d'Olga? Ja ens té acostumats, mal acostumats, a sentir-la recitar en els actes de Rodonors Invictes amb calidesa, amb l'expressivitat justa, amb energia, fins i tot amb ira. En aquest cas, ho va fer amb erotisme, com el tema reclamava, amb la dosi exacta, sense excessos i amb molt de sentiment. Ja ho va dir Pujadó: Estellés ha trobat la seua veu.

En resum, una veritable delicatessen poètica i musical; si la veiérem representant-se a Barcelona pensaríem amb enveja que a Benicarló no hi ha actes d'aquesta alçada. I sí, ja veieu, a Benicarló s'ha estrenat, i d'aquesta manera tan senzilla i entregada, amb la humilitat d'un Pujadó que va venir de Terrassa a posta. Això hauria emocionat Estellés, ell que entenia tan bé què és ser de poble, del poble. Sembla que Suàrez i Pujadó, Miquel i Olga, li han trobat gust a això de mesclar poemes i cançons. Es nota que s'hi troben a gust, i saben transmetre-ho a la gent. O siga que esperem seguir sent tan afortunats de poder tornar-los a escoltar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 813 (16 de desembre de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada