L'home que va matar Liberty Valance

L'altre dia vaig veure una pel·lícula que m'arribava amb l'aurèola de "clàssic" però que jo, almenys conscientment, no havia vist mai: El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford. Es tracta d'un western de 1962 protagonitzat per dos grans actors del gènere, John Wayne i James Stewart. Ja sé que la meua opinió sobre obres tan consagrades té molt poc mèrit, però sense intenció de descobrir la sopa d'all em ve de gust explicar que em va agradar, i molt.

El personatge interpretat per Stewart, el senador Ransom Stoddard, arriba a la població de Shinbone per assistir a l'enterrament de Tom Doniphon (John Wayne). Com que la premsa li demana les raons per què persona tan il·lustre s'ha dignat donar l'adéu a un home anònim desconegut de tothom, Stoddard explica en un llarg flash-back la història que constitueix la pel·lícula. Explica com quan era un jove advocat arribat de l'Est al poble va intentar posar llei i ordre en la localitat per mitjans legals i pacífics, mentre que Doniphon li raonava que era només amb la força de les armes que es podia imposar l'autoritat. Amb el contrast entre aquestes dues opinions se'ns explica el trànsit cap a una societat democràtica. O siga, que no és una simple pel·lícula de l'Oest, sinó que planteja una reflexió sobre els fonaments de la societat nord-americana (i, per tant, també occidental).

Amb tot, amb la llei a la mà Stoddard no en tindrà prou per acabar amb l'amenaça i la barbàrie que representa el bandoler Liberty Valance (Lee Marvin). I serà gràcies a Doniphon i la seua antiga llei violenta però honesta que podrà salvar la vida i iniciar una fulgurant carrera política. Perquè és Doniphon, el personatge de John Wayne, el que representa els valors principals de la pel·lícula. Sembla que Ford vulga dir que en els fonaments de la societat tal com l'entenem hi ha una violència inevitable: perquè la llei triomfe (Stewart) cal l'acció del pistoler (Wayne). És una visió conservadora, però no ens equivoquem, aquí és plantejada sense reaccionarisme ni dogmatisme, i fins i tot amb certa melancolia. I és així com la reflexió pren validesa general i mereix ser tinguda en consideració.

Caldria parlar molt per a esgotar els suggeriments que m'ha plantejat el film: sobre els jocs de llums i ombres, sobre la figura de Hallie (Vera Miles), sobre el paper del periodista, fonamental per a aquesta lliçó d'història americana en miniatura que planteja Ford. Però em quedo amb el símbol del cactus florit, que pràcticament obre i tanca el film, relacionat amb el personatge de John Wayne. La flor més bella naix d'una planta àrida, el millor naix del pitjor. En aquest símbol hi ha, potser, el missatge essencial de la pel·lícula.