dilluns, 16 de gener de 2012

Lloes, la paraula del poble

Els amics de la Confraria de Sant Antoni Abat em van demanar enguany, com l'any passat, una petita col·laboració per al llibre que editen amb motiu d'aquesta ancestral festa que tant significa per a Benicarló. Avui que és el gran dia, la vespra de Sant Antoni, el dia de la foguera (tot i que pareix que la postposen per demà per la pluja), el reprodueixo ací perquè tots aquells que no tingueu el llibre el pogueu llegir. (Si voleu llegir el de l'any passat, el teniu ací)

El loero Paco Marzal dalt d'un carro el dia 16 de gener de 1980, dient la lloa del Mercat
 
Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat 2012

No sóc un especialista en cultura popular ni en antropologia, i per tant probablement diré moltes poques lligues. Però em fa l’efecte que la festa de Sant Antoni és una festa completa. Hi ha el foc, amb tot el que té d’ancestral i pagà. Hi ha la presència dels animals, com a homenatge a un dels pilars de la societat agrària tradicional. Hi ha la presència del poble al carrer, amb les desfilades de carros, una mena d’acte d’autoafirmació de les arrels col•lectives. Hi ha, no podia ser d’una altra manera, el component gastronòmic, amb les desitjades coques. I hi ha, i ací volia arribar, les lloes.

La paraula lloa (o loa) significa “lloança”. Sembla que s’originen en les lloances a Sant Antoni. La gent duia els animals a beneir i en passar davant el sant li dedicava uns versets. He llegit en algun lloc que aquest era un costum que s’estenia pel Maestrat i també per les Terres de l’Ebre catalanes i pel Matarranya aragonés, territoris tots ells amb els quals compartim tantes coses, entre d’altres la mateixa parla.

Tot i tenir un origen religiós, la lloa va anar derivant cap a la denúncia social, sempre amb un punt d’ironia. De demanar-li protecció al sant, es va passar a posar-li l’accent a aquelles coses de les quals ens havia de protegir: és a dir, la crua realitat. El nostre poble, la nostra cultura, ha tingut des de sempre una tendència al pragmatisme, a tocar de peus a terra. Per tant, si hem de demanar als sants que canvien les coses, anem a parlar d’allò que cal canviar, anem a parlar de la realitat del poble.

Evidentment, criticar la realitat no sempre ha estat permés ni tan fàcil com avui dia. Així, les lloes eren l’oportunitat que tenia la gent del poble de dir-los als poderosos a la cara quines coses no estaven bé. El to graciós, festiu, ajudava a dissimular la crítica, a fer-la més passadora. Les lloes de Sant Antoni venien a fer un paper subversiu, com el carnaval. Eren una excepció, una autorització passatgera perquè el poble pogués dir la seua sense conseqüències. La resta de l’any, muts i a la gàbia.

En realitat, tot i que ens ho pensem o ens ho volen fer creure, tampoc han canviat tant les coses. Perquè, ¿quantes oportunitats a l’any tenim de poder dir en públic als que governen allò que no fan bé? Amb l’al•licient que estan obligats a fer bona cara, perquè estan davant de tot el poble. Crec que les lloes, sobretot les que es reciten davant de l’Ajuntament, no han de fer honor al seu nom (no han de “lloar” ningú) sinó que han de ser crítiques, punyents, irreverents. Canya als que manen, que tardarem un any sencer en poder tornar-los a cantar les veritats.

D’altra banda, les lloes són una manifestació de la literatura oral tradicional. Ara no tant, però m’han contat que abans els loeros improvisaven moltes de les composicions. Això recorda altres creacions semblants, com les dels versaors valencians o els glosadors mallorquins, en el nostre àmbit pròxim; o la dels bertsolaris bascos. Aquest caràcter improvisat, efímer de les lloes, té la seua gràcia: cada any són noves, i no es conserven enlloc, cal gaudir del regal que representen en cada nova edició de la festa.

No sóc antropòleg, ho repeteixo. Però crec que les lloes són un patrimoni a conservar. Són una relíquia, una deixa de la manera d’expressar-se del nostre poble i la nostra cultura a través dels segles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada