dissabte, 21 de juliol de 2012

Capellans, anarquistes i vampirs


Sebastià Alzamora, Crim de sang, Barcelona, Proa, 2012 ("A Tot Vent", 569). Premi Sant Jordi 2011.

Primers mesos de la guerra civil. És el moment més cru de la persecució religiosa a Barcelona. Apareix mort un sacerdot marista que vivia d'incògnit amb altres companys en una pensió, amb signes de violència extrema. La policia comença a investigar el cas, però hi ha peces que no encaixen. No sembla que es tracte d'un assassinat com els altres de sacerdots que s'estan produint. Mentrestant, els membres de la congregació marista tracten d'arribar a un acord amb els dirigents anarquistes per fugir del país.

Amb aquesta arrencada, Crim de sang, el més recent premi Sant Jordi, sembla situar-se dins del gènere híbrid de la novel·la històrica amb elements de novel·la negra. Una variant que compta amb molts i reeixits exemples. Però Alzamora fa una passa més enllà i hi barreja recursos de la novel·la gòtica: hi llegim intercalats els escrits o monòlegs d'un misteriós personatge, un suposat vampir que sembla el responsable de les morts. D'altra banda, el metge i el jutge encarregats del cas de l'assassinat treballen a donar vida a un ésser inanimat.

De l'encaix de peces tan diverses en resulta una narració atractiva, que fa ficció sobre fets històrics saltant-se desacomplexadament la fidelitat històrica. Cosa que li dóna un aire de frescor i de novetat al tractament d'uns temes i una època molt visitats ja en la nostra literatura: la guerra civil, convertida en un marc on situar una història entre fantàstica i policíaca. O fins i tot terrorífica. L'autor sap extreure partit imaginatiu d'una realitat històrica, les terribles matances de religiosos de la reraguarda durant els primers mesos de guerra, creant escenes d'un gran impacte, sovint cinematogràfiques. Com la magnífica escena final en el claustre de les caputxines de Sarrià, plena de tensió i emoció.

No hem de considerar, tampoc, la novel·la com un simple entreteniment producte de la mescla de gèneres. Al capdavall, duu implícita una reflexió sobre la violència, i fins a quin grau l'ésser humà pot arribar a uns extrems de maldat i crueldat que el converteixen en un monstre. Per això el paper del "vampir" va perdent protagonisme al llarg de la novel·la enfront d'altres personatges, suposadament "humans", que es comporten com a veritables éssers sense ànima. Val a dir que l'autor no podria haver trobar una època de la nostra història recent més propícia per a situar aquesta reflexió.

Crim de sang és, en conclusió, una novel·la hàbil, molt ben estructura i narrada, que pot complaure a un ventall molt ampli de lectors sense ser, tanmateix, un producte de baixa exigència. Una prova que es pot fer novel·la de gènere amb originalitat i qualitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 842 (20 de juliol de 2012)



4 comentaris:

  1. Encara no puc entendre com una persona en tanta cultura com Carles pot recomanar llibres tan infantils com este en la quantitat de bona lliteratura que n'hi ha per llegir. Penso que segurament existix una amistat entre ells o una admiració mútua.

    ResponElimina
  2. Ai, amic Anònim! T'equivoques en algunes coses en el teu comentari. Primer, no sóc una persona amb tanta cultura com suposes, pobre de mi. Segon, no recomano el llibre, només exposo el que m'ha semblat, destacant potser els trets més reeixits de la novel·la, i cada lector decideix. Tercer, la novel·la de gènere pot ser literatura (amb L) tan digna com qualsevol altra. I quart, m'ofén una mica que cregues que el comentari parteix d'una amistat amb l'autor, amistat que d'altra banda no existeix, ja m'agradaria ser amic d'Alzamora, i ja no et dic que ell m'admirés!
    De tota manera, t'agraeixo el comentari.

    ResponElimina
  3. Bé, és el que m'ha semblat després dels altres llibres que has recomanat, perque la novel.la no té res d'interessant. Aquest Alzamora és el mateix que escriu al diari ARA?

    ResponElimina
  4. Sí, aquest Alzamora escriu al diari 'Ara'. Pel que fa a la novel·la, a mi sí m'ha semblat un entreteniment digne. És clar que no és una de les grans novel·les del segle, però no ho pretén, i una literatura normal ha de tenir de tot.

    ResponElimina