dissabte, 18 d’agost de 2012

Esport i nacions


Quin fart amb els esports i les nacions, aquests dies d’olimpíades. Guanya un atleta, de seguida amb la bandereta. Li donen una medalla a un altre, i l’himne nacional. Els mitjans, mirant només els esportistes del propi país, i en quin lloc del medaller “quedarem”. I que si Espanya, i que si els esportistes espanyols, i que gira i que tomba. M’ha quedat més clar que mai: avui dia, els esports són una forma d’exaltació dels sentiments nacionals.

Els polítics ho aprofiten, i ho promouen, i Rajoy (i abans els altres) fa discursos posant els esportistes d’exemples. En un estat o país (o el que siga) de confusa construcció identitària com és Espanya, la millor manera d’afermar la consciència unitària de nació són els esports. Només cal veure quan la selecció espanyola guanya l’Eurocopa, també aquest estiu, o allò del Mundial de fa dos anys. Mai de la vida s’han vist tantes banderes espanyoles. “Yo soy español, español...!”. L’esport és utilitzat per a refermar el nacionalisme, l’espanyol i també tots els altres.

Per això m’indigna que algun amic i conegut, quan jo em mostro crític amb aquestes manifestacions d’espanyolitat, em diga: “Home, que això és només esport, no ho tragues de context.” Amb tots els respectes, ¿com volen que crega que és només esport si tot va lligat amb banderes, himnes i exaltació nacional? En l’actual món sense ideologies ni sentiments col•lectius, l’esport és la gran eina de cohesió pàtria.

I encara tenen les penques de titllar “els altres” de nacionalistes. ¿Tu vols més nacionalisme que tot això de la selecció espanyola, de comptar quantes medalles tenen els espanyols? Com deia Joan Francesc Mira fa ja un grapat d’anys, tothom és nacionalista, perquè el sentiment de pertànyer a una nació és la forma més natural d’integrar-se col•lectivament en el món. Perquè, què és el nacionalisme, sinó sentir-se formant part d’una nació? Siga la que siga.

Però, què passa, si algun esportista diu que competeix en la selecció espanyola perquè no pot fer-ho amb cap altra? Perquè no pots obligar ningú a ser d’una nació determinada. O sí? La nacionalitat, és de naixement o de sentiment? Ve imposada o es tria? Ui, això donaria per a un altre article. O un llibre.


Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 846 (17 d’agost de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada