divendres, 12 d’abril de 2013

La flama en moviment


En un període de pocs mesos, han dit adéu dos grups fonamentals en la història de la música en valencià: Al Tall i Obrint Pas. Què dir d'Al Tall, grup gairebé mític, part integrant de la cultura del País Valencià, uns pioners que van aconseguir vincular la música tradicional amb la reivindicació col·lectiva, i convertir-la en un signe d'identitat de potencialitats indiscutibles. No es pot negar que "Tio Canya" o tot el disc Quan el mal ve d'Almansa són autèntics himnes nacionals; himnes per a una nació que es nega a existir, i alhora es nega a desaparéixer.

Al Tall es poden retirar amb la satisfacció del deure acomplert. Durant dècades han sembrat la llavor de la música arrelada a la cultura pròpia i al país, i es poden retirar sabent que han donat fruit. De fet, Obrint Pas es poden considerar, clarament, fills o néts d'Al Tall. Aquests xics, formats en l'escola valenciana democràtica, han fet un salt endavant importantíssim. Han pres les sonoritats tradicionals recuperades per Al Tall i les han fusionat amb ritmes ballables: rock, ska, reggae, hardcore. Als inicis amb una certa ingenuïtat, limitant-se a emprar la dolçaina, però progressivament aconseguint un so unificat, propi, original i poderós.

Amb el temps s'han fet grans, i madurs, tant musicalment com lletrísticament. Els dos darrers discos, Benvingut al paradís (2007) i Coratge (2011) són per a mi els millors, els més complets. La qual cosa no vol dir que en discos anteriors no s'hi troben autèntiques perles que han passat a formar part del bagatge emocional de tota una generació: "Del sud", "Som", "La flama", i moltes més. I, al seu torn, han esdevingut mestres. Molts grups han seguit el model d'Obrint Pas: un so folk i alhora modern, unit a un compromís irrenunciable pel país.

Obrint Pas han aconseguit una cosa que fa vint anys, quan van començar, no semblava possible, ni tan sols somiable: que la música en valencià ocupés un espai de certa normalitat social. Ells han aconseguit que penetre en amplis sectors juvenils, i gràcies al seu compromís, que amb la música s'estenga el seu missatge. Un missatge que viu el fet de ser valencià amb optimisme, sense acritud, com un fet positiu ple de possibilitats, arrelat en el passat i l'essència col·lectiva i projectat cap a un futur que podem guanyar.

Ara, Obrint Pas ho deixen de manera indefinida. I ho fan amb el mateix esperit de sempre, com ho prova el fet que hagen anomenat la darrera gira "Seguirem". Seguiran ells (Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Miquel Ramos i la resta), perquè de ben segur ens oferiran nous fruits de la seua activitat. I seguirem tots els altres, el país, els seus espectadors. Seguirem perquè la música en valencià és més viva que mai, hi ha més grups i de més qualitat i diversitat que mai, i això també ha estat gràcies a la normalitat que ha suposat Obrint Pas. Seguirem perquè com diu una de les seues cançons més emblemàtiques, la flama ha passat de mà en mà. Com va fer Al Tall, Obrint Pas ha passat la flama de tot un poble en moviment, i saben que no s'apagarà fàcilment.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 879 (12 d'abril de 2013)

2 comentaris:

  1. Molt bona entrada. M'ha impressionat la definició del País com una nació que es nega a existir i alhora es nega a desaparèixer. Ben cert!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Raül. Pel que fa al país, vivim en aquesta tensió, entre aquestes dues forces: la voluntat de desaparéixer, i la que vol perviure. De la primera no cal dir la força que té, i el suport que té tant intern com extern. De la segona, es prou forta per haver evitat que hagem deixat d'existir. I així estem.

      Elimina