dimarts, 28 de gener de 2014

El tramvia de la memòria

Joan F. Mira
El tramvia groc
Barcelona, Proa, 2013 ("A Tot Vent", 600)

Ningú no pot negar el pes de Joan Francesc Mira dins l'actual panorama de la literatura catalana, al País Valencià i en general. Autor d'una obra novel·lística de primer nivell, d'una gran coherència tècnica i de contingut; traductor de prestigi d'obres clàssiques de la literatura universal (com la Divina Comèdia, els Evangelis o l'Odissea); autor d'una completa obra assagística i d'articles d'opinió, tot plegat n'ha fet una figura de referència dins la cultura valenciana. Ara, amb El tramvia groc, Mira obre una altra via dins el sòlid conjunt de la seua obra: la prosa memorialística.

L'autor valencià recorda la seua infantesa, durant els anys quaranta i inicis dels anys cinquanta, en el barri de la Torre de València. Ens explica, per tant, la seua relació amb tot un món particular, a cavall de l'Horta i la ciutat, lligades pel tramvia groc que ell mateix agafava cada matí per anar a estudiar als escolapis, com ens explica al capítol segon. Coneixem com era la família de l'autor, quins jocs practicava, en quines lectures s'inicià, com era la casa on vivia, quan nasqué sa germana o com morí son pare. Sabem com era la petita granja que tenien a casa, a quines escoles va estudiar, quines foren les primeres nenes amb qui tingué tracte.

Tanmateix, Mira vol explicar un món, més que no pas una vida. Hi ha elements autobiogràfics que són, òbviament, el fil conductor del llibre, però El tramvia groc és, en molts sentits, un llibre de memòries amb poca presència del jo. Mira tria de la seua infantesa els fets i vivències personals que són susceptibles de despertar un interés col·lectiu. Hi ha una posició antropològica o estètica: descriu escenes, objectes, episodis, persones, que prenen valor no pel fet de pertànyer a la vida de l'autor, als seus records, sinó en tant que generen una emoció, un sentiment que pot ser compartit pel lector.

Així, en el tercer capítol aprofita la descripció de l'hort familiar per a elaborar un esplèndid cant a l'horta valenciana, que mereixeria figurar en les antologies sobre el paisatge del país. O, en el primer, la descripció de la carretera o camí reial de Madrid a la vora del qual vivia, li serveix per a fer tota una reflexió que arriba fins a la Via Augusta dels romans, i encara més enllà. Són les memòries d'un antropòleg que exerceix com a tal, o simplement d'un home acostumat a veure la realitat des d'una visió cultural. Així, la narració de la pròpia vida esdevé molt més, la descripció de tota una manera de viure, de tot un món.

Per això, segurament, l'obra no segueix un ordre cronològic, sinó que s'organitza per centres d'interés, un per capítol. I per això també, defuig l'expansió sentimental personal, la nostàlgia, perquè pretén aconseguir un efecte estètic. Com si fos una novel·la, de fet, amb la voluntat de fer literatura, i no només memòries. Per això també, està escrit amb l'estil propi de l'autor, sintàcticament barroc i complex, ple de referències.

Una vegada més, Mira ens ofereix un llibre cabdal, doncs. Un gran llibre de memòries perquè, en resum, és al cap i a la fi una gran obra literària.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 919 (31 de gener de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada