dimarts, 1 de juliol de 2014

Narrativa tropical

Aprofitar la mort d'un escriptor per a rellegir la seua obra és, més enllà d'una certa morbositat necrofílica, una excusa com qualsevol altra per a tornar a visitar llibres que valen la pena. Una operació, la de la relectura, que a mi, personalment obsessionat a llegir llibres pendents, em costa emprendre. Ho vaig fer fa unes setmanes amb Cien años de soledad, just l'endemà de conéixer la notícia de la mort de Gabriel García Márquez. Feia segurament uns vint-i-cinc anys que l'havia llegit. Recordo que en aquella primera ocasió el llegia en els migdies calorosos de juliol, en el descans xafogós a l'hora que el sol cremava més. Un context ben apropiat per a una novel·la tan pròpia de terres càlides.

Efectivament, mentre m'endinsava en la complexa trama de la família Buendía, amb el seu embolicat encreuament de personatges que repeteixen noms inversemblants (José Arcadio, Aureliano), contínuament em sentia envoltat per una atmosfera tropical. Tant per la forma com pel fons de la novel·la. Per la forma, per l'estil barroc, de gran riquesa lèxica, pròdig en adjectius, amb poca presència del diàleg: una narració que avança amb la força i la contundència d'un riu amazònic, entre densa vegetació. I pel fons, és clar, aquesta història tan coneguda que combina realisme amb màgia i fantasia, en allò que es va convenir a anomenar "realisme màgic". Una història que conjuga elements de la història contemporània de Colòmbia, i de tota Sud-amèrica, com ara les guerres civils, les dictadures o la forta presència de les companyies bananeres nord-americanes; amb la fantasia i la màgia: aparicions d'espectres, endevinacions del futur, l'assumpció en cos i ànima al cel d'un personatge, estores voladores portades per gitanos prodigiosos.

I pensava, mentre llegia, ara que fa més de vint anys que tinc vint anys i unes quantes lectures més a les esquenes i als ulls, que això, aquesta barreja de real i meravellós, és ben pròpia de les cultures iberoamericanes. Els exiliats catalans que van haver de viure molts anys a l'Amèrica del Sud després de la guerra civil es van sentir profundament copsats per una realitat aclaparadora, que s'imposava a l'individu, una realitat bigarrada, com la vegetació de la selva, en la qual es difuminaven les fronteres entre allò real i allò màgic. Pere Calders va trobar un món en el qual es vivien realment situacions absurdes com les que ell imaginava en els seus contes, i va reflectir-ho estupefacte en un llibre com Aquí descansa Nevares, sobre el qual no es cansava de repetir que moltes situacions les havia vistes en realitat a Amèrica, en aquest cas a Mèxic, on ell va haver de viure exiliat. Com Lluís Ferran de Pol, que ho va mostrar en algunes narracions de La ciutat i el tròpic.

També va viure molts anys a Amèrica, i en concret a Colòmbia, un escriptor català molt menys conegut, almenys aquí, Ramon Vinyes. Pertanyent a una generació anterior a la de Calders o Ferran de Pol, ja havia viscut a Colòmbia abans de la guerra, i hi tornà en el moment de la derrota. En el seu llibre A la boca dels núvols, també es pot percebre l'impacte de l'insòlit i la màgia tan present en la realitat sud-americana. Vinyes visqué a la ciutat de Barranquilla, on va participar activament de la vida cultural, regentava una llibreria, va publicar revistes literàries, i esdevingué un intel·lectual admirat per l'anomenat Grup de Barranquilla. Grup format per diversos escriptors, entre els quals precisament un jove García Márquez. Vint anys després, aquest va incloure la idolatrada figura de Ramon Vinyes com un personatge més en la galeria de Cien años de soledad: l'anomenat "sabio catalán" que coneix el darrer membre de la família Buendía.

Al capdavall, la realitat màgica i extraordinària que apareix en la magnífica novel·la de García Márquez és la realitat del tròpic que tant va impactar els escriptors exiliats catalans als anys quaranta. Un món en el qual es vivia sense contradicció la realitat i el mite, la història i la llegenda. Macondo, en definitiva. I aquell exili català trobà el seu lloc, petit, també, en aquest món.

Assegut al mig, Gabo. Assegut també, el segon per la dreta, Ramon Vinyes

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 941 (4 de juliol de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada