dimecres, 12 de novembre de 2014

Cavalls cap a la fosca


Aquestes darreres setmanes he rellegit un llibre del qual guardava molt bon record, Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel. En acabar-lo, he retrobat les notes que em vaig fer aleshores de la primera lectura, el maig de 1994. Com que bàsicament ho subscric, i malgrat cert entusiasme juvenil que ara no he sentit tan exacerbat (per desgràcia), reprodueixo aquells apunts ací.


Açò és una saga familiar, desordenada cronològicament. El narrador, darrer rebrot de la dinastia mallorquina dels Vadell, va lligant a través dels segles avantpassats i fets truculents, papers trobats i misteris històrics. Els relats, que s'ensarten com un rosari -no és un llibre de contes, però tampoc té estructura definida de novel·la: l'element estructural potser en siga el punt feble-, són retorts, barrocs, amb tot d'imatges vívides, olfactives, visuals o tàctils, que poden comunicar nàusea, por, violència -en la major part dels casos-, però també exuberància,, sensualitat.

La natura hi és descrita transmetent una sensació desbordada, d'estiu extrem i corrupte, amb un sol que fa perdre el domini de la pròpia voluntat. Les històries recreades en la violència desaforada troben el seu correlat perfecte en la concepció de la natura com a mal sempre a l'aguait, el misteri del caos salvatge que domina el món, sempre amenaçant, al darrere de cada cosa. Igual que la violència i la traïció són al darrere de la història.

El passat, en efecte, és vist com un fons tèrbol de violència, la qual esdevé la veritat ineludible, més o menys oculta i subterrània, de l'existència. Un bon exemple d'això és la mateixa fundació de l'estirp, bastarda tota ella, i filla del crim i l'engany. O la història encoberta que apareix ara i adés al voltant del papa cismàtic d'Avinyó i Benet XIII, el qual tindria uns successors, autèntics papes a l'ombra.

Un passat que, com un bagatge anorreador, tortura amb els seus misteris el narrador, el qual guarda en un desordre caòtic tot de detalls, documents i fets en la seua ment. La història, un passeig de vertigen del segle XVII al XX, és el trot desaforat d'uns cavalls (els cavalls de l'ensenya familiar) que avancen ineludiblement cap a la fosca, la destrucció i la mort. La mort que és l'ingredient essencial de la seua mateixa existència.

Maig de 1994

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada