dimarts, 4 de novembre de 2014

Ningú en té la culpa


Pot sonar pedant, però cada vegada em resulta més gratificant veure pel·lícules clàssiques. I sorprenent: sovint hi troben interpel·lacions que ens sobten per agosarades, tant o més avançades que en films actuals. Potser no m'hauria de sorprendre, justament per això tenen l'aurèola de clàssics, segurament parteixo del prejudici tan generalitzat que les pel·lícules antigues i en blanc i negre no ens poden dir ja res. Res més lluny de la realitat.

Fa uns dies vaig veure Els raïms de la ira, de John Ford, protagonitzada per Henry Fonda, i basada en una novel·la de John Steinbeck. Crec que no l'havia vista mai, i si ho havia fet fa anys, no ho recordo. És una obra d'una cruesa insospitada, que retrata la misèria d'una família d'Oklahoma que es veu obligada, en quedar sense terres, a emigrar a Califòrnia. S'hi mostra clarament el drama de molta població nord-americana durant els anys de la Gran Depressió, que em recordava el de tants immigrants que avui en dia travessen també continents darrere de grans promeses de prosperitat que després es mostren estèrils. Però els emigrats ja no poden tornar enrere. La càrrega social del film és potentíssima.

Hi ha un diàleg, a l'inici de la pel·lícula, que m'ha cridat particularment l'atenció, i que vull reproduir ací. Un home anuncia a una família de grangers que han d'abandonar les seues terres:

"- Jo no puc fer res, només compleixo ordres. Em van enviar a dir-vos que esteu desnonats
- Vol dir que em fan fora de la meua terra?
- No cal enfadar-se amb mi. Jo no en tinc la culpa.
- Doncs qui la té?
- Ja saps que l'amo de la terra és la companyia Showny Land.
- I qui és la companyia Showny Land?
- No és ningú. És una companyia.
- Però tenen un president. Tindran algú que sàpiga per a què serveix un rifle, veritat?
- Però fill, ells no tenen la culpa. El banc els diu el que han de fer.
- Molt bé. On està el banc?
- A Tulsa, però no resoldràs res. Allà només hi ha l'apoderat, i el pobre només tracta de complir les ordres de Nova York.
- Aleshores, a qui matem?
- La veritat, no ho sé. Si ho sabés, t'ho diria. Jo no sé qui és el culpable."

L'actualitat del fragment em sembla escruixidora. Ningú és culpable de les desgràcies que acaben caient sobre els esglaons més baixos de la societat. Tot queda amagat darrere d'un entramat de societats que no fan més que complir la llei. Ningú veu el rostre dels que pateixen, que acaben sent només una estadística, un detall en els nombres de les grans empreses. Ningú té la culpa de res. Fins i tot els directors de banc, avui dia, diuen que cobraven d'unes targetes el funcionament de les quals desconeixien. L'estructura econòmica està muntada per a evitar el sentiment de responsabilitat dels membres que la composen.

Tots som innocents, ens podem desentendre del mal funcionament de les coses. Sempre és culpa d'un altre, d'alguna entitat o estructura ben impersonal i ambigua: els bancs, el govern... Dostoievski no hi estaria d'acord: diria que tots som culpables de tot. Però aquesta és una altra història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 958 (7 de novembre de 2014)

2 comentaris:

  1. Òndia, tot i que sigui tan antigua és tan actual, que fa una mica de por. Crec que estem condemnats a repetir sempre la mateixa història, una vegada rere un altre, no aprenem.
    http://leidovividovisto.blogspot.com.es/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Encanto, sembla un diàleg a la porta d'un pis desnonat avui mateix.

      Elimina