El personatge del professor, interpretat inoblidablement per Robin Williams, vol traslladar als seus joves alumnes que han d'aprofitar la vida, perquè aquesta és fugaç i la mort és inevitable. Les fotografies dels antics alumnes, ara ja morts, els "xiuxiuegen" que han d'aprofitar el moment, abans que siguen "pastura per als cucs" com ells mateixos. I fer coses extraordinàries, perquè de vida només n'hi ha una.
En realitat, el guionista de la pel·lícula interpreta el tòpic del carpe diem d'una manera particular, barrejant-lo amb un altre tòpic molt recurrent en la literatura, memento mori, és a dir, 'recorda que has de morir'. Cal dir en el seu descàrrec que no és l'únic ni el primer. Al llarg de la història de la literatura, el tòpic ha experimentat o sofert diverses interpretacions que, si bé l'han popularitzat extraordinàriament, a poc a poc l'han anat allunyat del seu sentit originari.
Al final, el carpe diem ha acabat sent vinculat amb cert hedonisme, amb una crida a viure cada moment com si fos l'últim, a gaudir dels plaers sense límits i sense pensar. Una mica, com si justifiqués una postura irreflexiva, immediata i alliberada de convencions davant l'existència: "Avant, aprofiteu el moment, que la vida són quatre dies!". Aquesta interpretació, que tampoc és la que transmet El club dels poetes morts, és una banalització del concepte, i s'allunya del significat que li va donar en origen el creador del tòpic.
L'origen, com és ben sabut (però poc llegit), es troba en un poema del poeta llatí Horaci, en concret l'oda 11 del llibre primer de les Odes. Aquest és el text:
Tu, no esbrinis – és sacríleg de saber-ho – quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui ('carpe diem') i no confiïs gens en el demà.
El poeta commina Leucònoe a no preocupar-se per l'endemà, pel futur, ni per la mort ("quin serà el darrer dia" que els déus ens donaran), tant si aquesta ha de vindre prompte com d'aquí molts "hiverns". El consell és que "val més sofrir el que passarà, sigui què sigui": el que haja de ser, serà igualment, no cal preocupar-se'n. I, per últim, demana tenir "seny", dedicar-se a "filtrar els vins", que no crec que siga beure-se'ls (com algun practicant actual del carpe diem segur que defensaria), sinó més aviat elaborar-los: Horaci es refereix ací a les petites ocupacions domèstiques, especialment les vinculades al camp, del qual era un entusiasta. I "escurçar l'esperança", és a dir, esperar poc del futur.
Després de tot això, arriba el famós vers del carpe diem: "cull el dia d'avui i no confiïs gens en el demà". El que importa, vol dir Horaci, és el dia a dia, i no els grans plans i projectes. Visquem el dia d'avui, i gaudim de les petites coses de cada dia, sense pensar en la mort ni en el futur. En el fons, està molt relacionat amb un altre tòpic d'origen horació, l'aurea mediocritas ('daurada mediocritat'): en la moderació i la manca d'excessos està la clau de l'equilibri.
Res a veure, com veiem, ni amb reflexions sobre la proximitat de la mort, ni amb invitacions a la disbauxa i a la xalera, sinó més aviat al contrari: seny, petits plaers del dia a dia, evitar pensar si viurem poc o molt o què ens depararà el futur. Aprofitar el dia, doncs. Però per a Horaci aprofitar-lo era una cosa diferent al que suposa per a molts dels que avui dia es tatuen el carpe diem al braç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada