dimecres, 11 de novembre de 2015

L'univers Torrent

Ferran Torrent
Un dinar un dia qualsevol
Barcelona, Columna, 2015

Simplificant bastant, l'àmplia novel·lística de Ferran Torrent -sens dubte un dels novel·listes valencians més consagrats- es pot classificar en dos grups. D'una banda, hi ha la novel·la negra, detectivesca, amb la qual va començar la seua trajectòria, i a la qual de tant en tant retorna en algun aspecte, com qui torna a casa. De l'altra, la crítica de la política i la societat valencianes, que va iniciar amb Societat limitada, i que és la que més reconeixement li ha comportat. Deia que això és simplificar, perquè possiblement s'escapen d'aquests dos registres les que per a mi són les seues millors novel·les: Gràcies per la propina i Bulevard dels Francesos.

La seua novel·la més recent, Un dinar un dia qualsevol, és una confluència dels dos universos de Ferran Torrent, el policíac i el del cronista crític de l'actualitat política, amb més pes d'aquest segon. El protagonista i narrador és Marc Sendra, un periodista obligat ara a treballar de freelance, que s'interessa a fer un reportatge sobre els terrenys de Mestalla. Tanmateix, serà a través d'un altre fil, el de la troballa d'un cadàver d'un adolescent marroquí en un abocador, que començarà a tibar fins a traure tot un cabdell de corrupció política, interessos financers i pederàstia. Tot plegat per a conduir a una visió agra i pessimista de com, fins i tot a través dels anys de la crisi, i enfront dels canvis socials que s'albiren, la corrupció valenciana mostra una gran capacitat camaleònica, d'adaptació davant els nous temps.

En aquesta trama, força més complexa del que explico ací, hi trobem algun dels trets més genuïns de l'autor de Sedaví. Per exemple, la seua innegable mestria per als diàlegs que predominen més que mai, atés que el narrador, en una novel·la molt objectivista, inclou molt poques valoracions (Torrent, aquest Chandler nostrat). O la creació de secundaris brillants, situats en la marginalitat: el pare Rafel, que porta una casa d'acollida davant la indiferència de les administracions; el Llargo, capitost d'un negoci clandestí de joc; el Messié, un lladre mig retirat; el Mític Regino, que es dedica a falsificar sorolles. Són uns personatges que donen a la novel·la el seu color particular, l'univers torrentià tan reconeixedor.

Precisament un dels aspectes més interessants de l'obra és la consciència i la voluntat de Torrent de conformar el seu propi univers. Alguns dels personatges esmentats apareixien ja en novel·les anteriors de l'autor, com Bulevard dels Francesos. Però hi trauen també el nas, en les escenes que narren un dinar a l'alqueria de Robert Baixauli (personatge també de Bulevard), altres creacions de narracions anteriors, en particular el Colorao, o els germans Josep i Ferran Torres, provinents d'aquella Gràcies per la propina i de La mirada del tafur. Torrent intenta amb aquestes intertextualitats crear el seu món de referències internes, un univers personal amb lleis i personatges propis.

Probablement Un dinar un dia qualsevol no siga la millor de les novel·les de Ferran Torrent, ja he dit a l'inici quines són les meues preferides. Però és un pas més en la consolidació d'una veu molt personal amb un món propi, en la recerca de la coherència interna del seu univers literari.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1007 (6 de novembre de 2015)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada